Aquesta setmana se celebra el darrer ple de la legislatura del Congrés de Diputats. El proper dilluns 27, Rajoy convocarà eleccions pel 20 D i crec que és un bon moment per fer balanç.
La legislatura s’acaba amb l’aprovació d’una Llei de Pressupostos Generals de l’Estat esperpèntica i morta abans de néixer.
Són els PGE més falsos de la història:
Amb ingressos ficticis, inflats. Especialment en l’àmbit de la Seguretat Social. En els primers vuit mesos del 2015 els ingressos per cotitzacions tot just augmenten un 1,5%, mentre la previsió era del 6,8% pel 2015 i en els PGE 2016 del 8%. Increïbles previsions que porten a la Seguretat Social a un dèficit d’un punt del PIB (10.000 milions d’euros) que només es pot encarar amb una major aportació fiscal al finançament de les pensions.
Els ingressos fiscals del 2015 han estat erosionats per l’obsessió electoralista del PP de repartir regals fiscals per a recuperar vots. I els que vinguin darrere ja s’ho faran.
Els regals fiscals del PP comporten una reducció d’ingressos pel 2015 de 3.900 milions d’euros menys. Que s’agreuja al 2016. Mesures fiscals que beneficien sobretot a les rendes altes. 1 de cada sis euros de reducció fiscal va a parar a l’1% de rendes més altes.
Amb unes despeses infravalorades. Especialment en les partides de Defensa. En què cada any s’amplia el pressupost en una o dues ampliacions de crèdit almenys, per cobrir els pagaments de les compres d’armament.
La legislatura acaba de la mateixa manera que va començar: amb Rajoy i el PP enganyant i mentint a la ciutadania.
Però el país que deixa Rajoy i el PP està molt pitjor que en el 2011.
El país que ens deixa Rajoy és una societat amb menys ocupació i molt més precària, amb el mateix nivell d’atur i amb salaris més baixos. Amb més desigualtats i molta més pobresa que s’estén a sectors on fins ara la pobresa no havia afectat. El nombre de treballadors pobres no para de créixer. Una societat en el que la política de contractes a temps parcial ha augmentat les diferències de gènere.
Rajoy ens deixa una societat en el que l’Estat social és més feble i ofereix menys cobertura social. 470.000 persones dependents que tenen reconegut el dret a rebre prestacions no les reben per manca de pressupostos.
Les llistes d’espera sanitàries continuen creixent, mentre es dualitza l’accés a la salut i s’amplien les oportunitats de negoci d’asseguradores sanitàries privades.
A més, àrees importants d’atenció a les persones han viscut un retrocés espectacular. Per citar només un exemple molt punyent per la situació de desprotecció en la que viuen les persones afectades i les seves famílies, l’atenció de la salut mental.
Aquests retrocessos socials no són tan sols conseqüència de la crisi. Els poders econòmics i els seus representants polítics han aprofitat la crisi per imposar disciplina a les classes populars per implantar contra-reformes brutals en les relacions laborals i l’Estat Social.
I la responsabilitat d’aquesta societat més injusta no és només del PP. A Catalunya tenim alguns còmplices necessaris que han contribuït tant o més a imposar aquestes polítiques. No només perquè CIU ha votat moltes d’aquestes polítiques a Madrid. Sinó perquè el Govern català les ha aplicat amb la mateixa convicció o devoció que el Govern espanyol. Amb una diferència, que s’ha buscat la coartada del dèficit fiscal per justificar-ho.
La societat que ens deixa Rajoy i el PP és molt més centralista i centralitzadora. Cada vegada queda més lluny l’aspiració d’un Estat plurinacional, pluricultural, plurilingüístic. En un atac sense precedents a l’Estat de les Autonomies, en nom de la unitat de mercat, de la igualtat, s’ha provocat una marxa enrere en l’estat autonòmic. Que no és menor pel que fa a l’afectació a les administracions locals que estan suportat el pes i el cost més important de la pèrdua de recursos i de poder polític, en benefici de les Diputacions provincials. El PP ha posat a funcionar la moviola.
I possiblement el més greu d’aquesta legislatura és que ens deixa una democràcia més feble, molt deteriorada. Els abusos comesos pel PP contra la divisió de poders, contra la democràcia participativa, contra el propi legislatiu són molt greus i deixen una cicatriu que costarà tancar. Els retrocessos socials sent molt greus es poden revertir en la propera legislatura. Però l’impacte en termes democràtics del absolutisme del PP té més dificultats de reversió. Entre d’altres coses perquè ha ampliat els efectes perversos de polítiques bipartidistes aplicades durant tres dècades, que han deixat pràctiques molt nefastes per a la democràcia però que s’han instal·lat amb certa normalitat en el funcionament de les institucions.
El 20D la ciutadania té una oportunitat per revertir aquesta situació. I sincerament no està gens clar que això passi. El costum instal·lat al país i al que tant contribueixen alguns mitjans de comunicació –la majoria - de desresponsabilitzar a la ciutadania del que passa i carregar la responsabilitat únicament en la política ho posa difícil. Ho explica magistralment Daniel Innerarity en el seu assaig “La política en tiempos de indignación”.
Si Rajoy ha pogut fer el que ha fet és perquè la ciutadania li va donar una majoria absolutíssima.
Una de les claus del post 20D és que la ciutadania entengui que per aquests propers anys cal repartir el poder. I que el diàleg només serà possible si el Congrés de Diputats i el Senat que surtin d’aquestes eleccions estan obligats a dialogar i a parlar.
Des de la meva perspectiva, una altra de les prioritats és un clar gir a l’esquerra de les polítiques. No comparteixo la idea de que l’esquema esquerres/dretes no existeix o no és important. I per tant no entenc aquesta mena d’obsessió per l’anomenat centre polític. Que és una manera de dir que la política només es preocupa dels “satisfets avui indignats”. I oblida una vegada més a aquells sectors socials que més necessiten de la política, però que menys participen i menys voten. Aquesta pot ser una estratègia rendible en termes electorals, però escassament útil des de la perspectiva de la transformació social.
Amb l’actual nivell de desigualtat social – in crescendo- se li digui com se li digui, les polítiques de redistribució de la riquesa, que comença per disposar d’ocupació i salaris dignes, esdevenen claus. Com ho és una política fiscal amb capacitat per reduir les desigualtats provocades per l’economia globalitzada i els mercats.
És cert que no serà fàcil, que potser una bona part de la recuperació de la sobirania ciutadana només és possible en l’espai europeu. I que les millors polítiques fiscals o són europees o no seran. Però mentre som capaços de construir aquesta altra Europa que volem, necessitem provocar la ruptura en els espais estatals. És difícil tenir un cistell lluït de pomes llustroses si les pomes que hi ha al cistell estan totes macades.
Per això alguns creiem que ha arribat el moment de provocar aquesta discontinuïtat forta – com a sinònim de ruptura- en el model socioeconòmic, en el terreny democràtic i en el terreny nacional.
Com a les coses cal posar-li nom ho anomenem “Procés constituent”. Molts en parlem, però a diferència d’altres que creuen que és possible un procés constituent només entre les parets estretes de Catalunya; alguns pensem que aquest procés constituent requereix d’una ruptura simultània, o com a mínim, complementària a Catalunya, a Espanya i a la Unió Europea.
No serà fàcil, no serà bufar i fer ampolles, no serà qüestió d’una legislatura, però no tenim un altre camí. D’això n’estic segur.
