DESCODIFICANDO (intentándolo, al menos) EL PROGRAMA DE INVESTIDURA DEL SR RAJOY (2).
En su intervención el Sr. Rajoy plantea como ejes de su programa de Gobierno tres grandes ámbitos de reformas, que trata con niveles de concreción muy distintos. Las referidas a la estabilidad presupuestaria, las referidas al sistema financiero y las que denomina reformas estructurales, entre las que destaca la reforma laboral. Veamos que dice y sobre todo que calla o que camufla, con todo tipo de eufemismos.
El Sr. Rajoy en su intervención nos conduce sutilmente desde el “sentido común” de sus reformas hasta la inevitabilidad del “único camino” que propone para orientarlas. ¿Quién puede estar en contra de que las finanzas públicas consigan estabilidad entre ingresos y gastos? ¿Quién puede estar en contra de una reforma del sector financiero que permita hacer fluir el crédito a empresas y familias? Quién puede estar en contra de que se lleven a cabo reformas estructurales para mejorar el funcionamiento de la economía y la sociedad?
A partir del “sentido común” de las reformas necesarias, el PP construye la trampa ideológica de identificar el “sentido común” de las reformas con el “único camino” de sus propuestas. Intentando así que la ciudadanía se resigne a la inevitabilidad de sus recetas. Como si la orientación de las reformas no tuviera más que una opción. Es la vieja práctica del pensamiento dominante, que convierte su ideología en teología en estado puro, sin posibilidad de ser discutida con datos.
ESTABILIDAD PRESUPUESTARIA Y REFORMA FISCAL.
El primer de estos deslizamientos se produce al tratar de manera diferenciada las medidas urgentes para conseguir la estabilidad presupuestaria – que las propone con carácter de urgencia – a la reforma fiscal que además de posponerla para el momento en que se haya estabilizado el presupuesto ni tan siquiera la concreta en lo más mínimo.
Con ello Rajoy y el PP pretende que asumamos el primer dogma de su discurso político: la estabilidad presupuestaria solo puede venir de la mano del recorte de los gastos y no de la mejora de los ingresos.
A pesar de que en el 2011 se producirá un incremento de los ingresos respecto al 2010 que puede ser de unos 4.000 m euros, como consecuencia sobre todo de la subida del IVA, este incremento esta muy por debajo de la evolución nominal de la actividad, con lo que la presión fiscal española en el 2011 puede caer de nuevo cerca de un 1% del PIB. Es probable que se cierre el 2011 con una presión fiscal muy cercana al 30% del PIB, un 9% menos que la media de los países de la UE zona euro
Este es el cuello de botella de nuestras cuentas públicas que no se puede resolver por la vía de más ajustes en el gasto que, además de desigualdad provocan una mayor paralización económica de ahí que sea un grave error posponer la reforma fiscal que requiere nuestro país.
A esta reducción de los ingresos fruto de la recesión económica, debe añadirse en el 2012 el impacto fiscal de las medidas anunciadas por el Sr. Rajoy que van a suponer una nueva reducción de los ingresos en determinados tributos. Especialmente significativo puede ser el impacto en el impuesto de sociedades que ya ha visto reducida su capacidad de recaudación por los cambios legales producidos en el 2006 – alrededor de 6000 euros menos al año - y por la elusión fiscal de los últimos años. En el año 2008 las minoraciones en la cuota líquida de las declaraciones fueron por los conceptos de doble imposición, pérdidas de ejercicios anteriores y deducciones por creación de empleo o inversiones del orden de 22.000 millones de euros. El resultado es que entre el 2.008 y el 2.010 la caída en la recaudación del impuesto de sociedades has sido superior a los 28.000 millones de euros menos.
En este contexto el Sr. Rajoy anuncia bajo el pretexto de la dinamización económica cambios en el impuesto de sociedades, sin que se apunten medidas para compensar estas reducciones. Conviene recordar que la coartada del trato favorable a las PIMES ya se utilizó en la reforma del 2006 que, en cambio ha favorecido especialmente a las grandes empresas y entidades financieras. Con un tipo nominal de impuesto de sociedades entre el 25% y el 32,5% el tipo efectivo de las PIMES en el 2009 fue del 23%, el de las grandes empresas del 20,5% y el de las entidades financieras por debajo del 15%. El resultado es un tipo real – lo que se paga en función de los beneficios declarados – para el año 2009 que supera escasamente el 8 %.
Algo parecido puede suceder con las mejoras en el trato que se quiere dar en el IRPF a los Fondos de Pensiones, que conviene recordar afectan a un porcentaje muy pequeño de la población y que supondría una merma de ingresos tributarios superior a los 1.000 millones de euros. O las que se dejarán de ingresar por la recuperación – también anunciada – de la deducción en el IRPF por adquisición de vivienda habitual
El resumen del desequilibrio presupuestario en función de la desviación en los ingresos previstos, de la reducción de la actividad económica y de las medidas anunciadas podría situar el volumen global del ajuste – siguiendo la lógica del Sr. Rajoy – más cerca de los 35.000 millones de euros que de los 16.500 anunciados en el debate e investidura.
Es por eso que resulta aún más incomprensible que las medidas de reforma fiscal sean pospuestas por el Sr. Rajoy y el PP “ad calendas grecas”. A esta reforma fiscal estructural el discurso de investidura del Sr. Rajoy dedica estas escuetas e indeterminadas palabras. “En su momento, cuando la situación económica se haya normalizado y el país haya retomado la senda del crecimiento, será preciso abordar una reforma fiscal de mayor calado que incremente la justicia y la equidad del sistema y que contemple incentivos adecuados a la inversión, el ahorro y el apoyo a las familias”.
Como puede comprobarse no solo pospone la reforma fiscal a cuando vuelvan las “vacas gordas”, sino que no concreta nada sobre su orientación, más que vagas palabras. Ni una sola mención a incrementar la fiscalidad sobre el capital reduciendo la discriminación que sufren las rentas del capital, ni una mención a las SICAVS, nada sobre fiscalidad medioambiental. Por silenciar, silencia incluso las referencias a la economía sumergida y el fraude fiscal.
Lógico si se tiene en cuenta que entre sus prioridades no esta un sistema fiscal más progresivo y suficiente. Y que su gran objetivo en este apartado es que la ciudadanía asuma acrítica y resignadamente que el “único camino” al “sentido común” de la estabilidad presupuestaria es la política de recortes.
martes, 27 de diciembre de 2011
jueves, 22 de diciembre de 2011
IMPACTES DE LA TAXA D' 1 € PER RECEPTA
He rebut aquest correu d'una parella de pensionistes, especialment afectats per la proposta del Govern català d'imposar un impost d'1 € per recepta, sense cap tipus de diferència per raó dels ingressos, de la condició de malalts crònics o cap altra.
Crec que la carta es comenta per si sola. Prefereixo no afegir cap comentari de la meva part. Només dir que m'he posat en contacte amb les persones que m'han remès aquest correu per demanar permís per a la seva difusió i per comprometre el meu suport i el d'ICV per evitar que aquesta mesura tiri endavant.
"Joan, avui m'he quedat astorada: 1 euro per cada medicament?
El Miquel cobra, com a malalt crònic, 491 euros.
Jo, també per malaltia de llarga durada, 589 euros.
El Miquel pren 11 medicaments diferents, pel tractament de l'epilèpsia, i altres xacres.
Jo en prenc 9, tensió alta, tiroides i ja vaig tenir un vessament cerebral.
No seria millor que ens donessin una pastilleta d'arsènic, i així encara estalviarien més?
Rosa Fontanals i Miquel Soler
Sant Sadurni d'Anoia"
Crec que la carta es comenta per si sola. Prefereixo no afegir cap comentari de la meva part. Només dir que m'he posat en contacte amb les persones que m'han remès aquest correu per demanar permís per a la seva difusió i per comprometre el meu suport i el d'ICV per evitar que aquesta mesura tiri endavant.
"Joan, avui m'he quedat astorada: 1 euro per cada medicament?
El Miquel cobra, com a malalt crònic, 491 euros.
Jo, també per malaltia de llarga durada, 589 euros.
El Miquel pren 11 medicaments diferents, pel tractament de l'epilèpsia, i altres xacres.
Jo en prenc 9, tensió alta, tiroides i ja vaig tenir un vessament cerebral.
No seria millor que ens donessin una pastilleta d'arsènic, i així encara estalviarien més?
Rosa Fontanals i Miquel Soler
Sant Sadurni d'Anoia"
miércoles, 21 de diciembre de 2011
CÓMO DESCODIFICAR EL PROGRAMA DE INVESTIDURA DE RAJOY (1)
Rajoy es ya Presidente del Gobierno y continúa oculta una buena parte de su programa. Es cierto que durante el debate de investidura presentó las líneas de su acción de gobierno. Pero es más cierto aún que lo hizo con un deliberado desequilibrio entre sus contenidos. Algunas cosas, que el PP considera que son de buen escuchar, como pensiones y ayuda a las PIMES, las concretó ampliamente. Otras, la mayoría, que contienen medidas de ajuste duro, simplemente las enumeró, cuando no las camufló. Además utilizó todo tipo de eufemismos y trampas para que la ciudadanía no pueda calibrar plenamente la dimensión de su programa de gobierno.
Se trata de una técnica que tiene mucho que ver con la concepción que algunos partidos tienen de la política, la de las cosas de la política y no la de la política de las cosas y, sobre todo, de las personas.
Como quiera que considero que entre mis obligaciones como diputado están las de acercar el Congreso a las personas, me he planteado la posibilidad de intentar descodificar algunas de las claves del programa de investidura del Sr. Rajoy y de su Gobierno. Es posible que antes de poder colgar esta entrada ya se conozca la estructura de su Gobierno, lo que sin duda nos puede dar algunas pistas.
Dada la extensión de esta tarea, me ha parecido más prudente desglosarla en diferentes entregas.
Para la primera reservo la descodificación de lo que es el diagnóstico de la situación económica y la exposición de los grandes ejes. En sucesivas entregas intentaré desglosar las propuestas más significativas.
La clave para la descodificación del diagnóstico del Sr. Rajoy no está en lo que dijo en su intervención, sino en lo que omitió deliberadamente.
ANÁLISIS DEL PARO
Como es obvio, parte del análisis del paro. Y aquí ya aparece la primera trampita. Sitúa un volumen de personas paradas de 5.400.000 (23%) basándose en los datos armonizados de la UE y en los del Servicio Público de Empleo (antiguo INEM) que dan un volumen de parados muy superior al de la EPA. El Sr. Rajoy ha escogido la peor de las bases estadísticas sobre paro, pensando así que pronto va a poder presentar algunas mejoras.
EQUILIBRIO PRESUPUESTARIO IGUAL A AJUSTE EN EL GASTO, OLVIDANDO LA MEJORA DE LOS INGRESOS
En todo el diagnóstico se refiere a la necesidad de conseguir equilibrio presupuestario como sinónimo de recorte de gastos. Ignorando deliberadamente que el equilibrio se puede conseguir actuando sobre los gastos y también sobre los ingresos. Intentar que las personas identifiquen equilibrio presupuestario con reducción de gastos es la mejor manera que la ciudadanía asuma acríticamente los recortes y, sobre todo, no hacer –como no ha hecho- ni una sola mención a cómo mejorar los ingresos.
Para justificar la necesidad del equilibrio presupuestario va a buscar dos muletas, externas a su responsabilidad. Una, los recientes acuerdos de la cumbre europea. Y la otra, la reforma de la CE impulsada por el PSOE y avalada por el PP (que inmenso regalo le hizo el Sr. Zapatero a la estrategia de ajuste duro del PP). Si la necesidad del equilibrio viene impuesta por Bruselas, se dice y además se inició durante el Gobierno Zapatero, es evidente que la responsabilidad del Sr. Rajoy queda camuflada.
CUANTIFICACIÓN DEL AJUSTE
En la cuantificación de ajuste de nuevo utiliza otra “habilidad”. Cita los datos de 65.000 millones de euros de déficit (6% del PIB) facilitados por la Sra. Salgado y en base a ellos cuantifica el desajuste entre ingresos y gastos en 16.500 millones de euros. Ello merece dos comentarios: como quiera que el cierre del Presupuesto del 2011 estará más cerca del 7,5% de déficit que del 6%, esto va a ser utilizado para justificar un ajuste mayor de los gastos. Pero en la medida que en este diagnóstico no están cuantificados para el 2012 algunas de las promesas de su programa de investidura, como las mejoras de fiscalidad para las empresas, resulta evidente que la cantidad de 16.500 millones de euros de ajuste en los gastos será superada una vez se presenten los datos del Presupuesto. Ello sin olvidar lo más importante: ni una sola referencia a cómo mejorar los ingresos.
TRAMPAS EM EL DIAGNÓSTICO. COARTADAS PARA LAS POLÍTICAS
Ya en el diagnóstico, el Sr. Rajoy sitúa algunas trampas mentales para que sea más fácil colarnos después la ideología, en algunos momentos teología, de sus políticas. De momento me referiré a tres que me parecen muy significativas: Ajuste en el sector público, en la legislación laboral y en el sector financiero.
En su diagnóstico sobre la Función Pública, además de anunciar una profunda reforma sin concretar más, deja caer una idea tan falsa como perversa. La supuesta sobredimensión de empleo público en España, cuando los datos comparados con la UE dicen exactamente el contrario, que el nuestro es un país con una debilidad de empleo en el sector público, especialmente en el ámbito de prestación de derechos de las personas. Esto le permite apuntar como medidas de urgencia para el 2012 la tasa de reposición cero en la función pública, o sea la no contratación de empleados públicos para substituir a los que cesen en su actividad. Y sitúa una excepción en el ámbito de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado – toda una concepción de prioridades – y en los servicios públicos básicos. Este es un concepto indeterminado que deja el ajuste del empleo público en una calculada ambigüedad.
En relación a la reforma laboral es donde la trampa ideológica es de mayor magnitud, porque en el diagnóstico ya establece una relación causa-efecto que es falsa, entre legislación laboral y crecimiento del empleo. Ya entraremos en más detalle; de momento se puede encontrar una explicación más detallada en mi intervención del día 19 de diciembre, que está en otra entrada de este bloc.
Por último, y en relación a la reforma del sistema financiero, no concreta mucho pero sí suficiente para saber por dónde pueden ir los tiros. En el diagnóstico habla de los inmuebles que han perdido valor y de los activos menos líquidos que los inmuebles (se refiere, sin duda, al suelo en poder de los bancos). Que separe estos dos tipos de activos permite intuir hacia dónde puede ir la reforma financiera del Sr. Rajoy. Como quiera que ya se ha desmarcado, como el Sr. Botín, de la idea del “banco malo”, todo parece apuntar a una propuesta más camuflada pero construida sobre dos ideas claves.
El Sr. Rajoy va a propiciar una mayor concentración de los bancos en menos manos y el proceso va a contar con dinero público, bien directamente o bien a través de avales a la deuda que deban asumir los bancos que se queden con activos tóxicos. Y nada descartaría que los activos más tóxicos (suelo, en algunos casos no urbanizable) pasen a ser gestionados por una entidad que, directa o indirectamente, esté financiada con recursos públicos.
Bueno, hasta aquí la primera entrega.
Se trata de una técnica que tiene mucho que ver con la concepción que algunos partidos tienen de la política, la de las cosas de la política y no la de la política de las cosas y, sobre todo, de las personas.
Como quiera que considero que entre mis obligaciones como diputado están las de acercar el Congreso a las personas, me he planteado la posibilidad de intentar descodificar algunas de las claves del programa de investidura del Sr. Rajoy y de su Gobierno. Es posible que antes de poder colgar esta entrada ya se conozca la estructura de su Gobierno, lo que sin duda nos puede dar algunas pistas.
Dada la extensión de esta tarea, me ha parecido más prudente desglosarla en diferentes entregas.
Para la primera reservo la descodificación de lo que es el diagnóstico de la situación económica y la exposición de los grandes ejes. En sucesivas entregas intentaré desglosar las propuestas más significativas.
La clave para la descodificación del diagnóstico del Sr. Rajoy no está en lo que dijo en su intervención, sino en lo que omitió deliberadamente.
ANÁLISIS DEL PARO
Como es obvio, parte del análisis del paro. Y aquí ya aparece la primera trampita. Sitúa un volumen de personas paradas de 5.400.000 (23%) basándose en los datos armonizados de la UE y en los del Servicio Público de Empleo (antiguo INEM) que dan un volumen de parados muy superior al de la EPA. El Sr. Rajoy ha escogido la peor de las bases estadísticas sobre paro, pensando así que pronto va a poder presentar algunas mejoras.
EQUILIBRIO PRESUPUESTARIO IGUAL A AJUSTE EN EL GASTO, OLVIDANDO LA MEJORA DE LOS INGRESOS
En todo el diagnóstico se refiere a la necesidad de conseguir equilibrio presupuestario como sinónimo de recorte de gastos. Ignorando deliberadamente que el equilibrio se puede conseguir actuando sobre los gastos y también sobre los ingresos. Intentar que las personas identifiquen equilibrio presupuestario con reducción de gastos es la mejor manera que la ciudadanía asuma acríticamente los recortes y, sobre todo, no hacer –como no ha hecho- ni una sola mención a cómo mejorar los ingresos.
Para justificar la necesidad del equilibrio presupuestario va a buscar dos muletas, externas a su responsabilidad. Una, los recientes acuerdos de la cumbre europea. Y la otra, la reforma de la CE impulsada por el PSOE y avalada por el PP (que inmenso regalo le hizo el Sr. Zapatero a la estrategia de ajuste duro del PP). Si la necesidad del equilibrio viene impuesta por Bruselas, se dice y además se inició durante el Gobierno Zapatero, es evidente que la responsabilidad del Sr. Rajoy queda camuflada.
CUANTIFICACIÓN DEL AJUSTE
En la cuantificación de ajuste de nuevo utiliza otra “habilidad”. Cita los datos de 65.000 millones de euros de déficit (6% del PIB) facilitados por la Sra. Salgado y en base a ellos cuantifica el desajuste entre ingresos y gastos en 16.500 millones de euros. Ello merece dos comentarios: como quiera que el cierre del Presupuesto del 2011 estará más cerca del 7,5% de déficit que del 6%, esto va a ser utilizado para justificar un ajuste mayor de los gastos. Pero en la medida que en este diagnóstico no están cuantificados para el 2012 algunas de las promesas de su programa de investidura, como las mejoras de fiscalidad para las empresas, resulta evidente que la cantidad de 16.500 millones de euros de ajuste en los gastos será superada una vez se presenten los datos del Presupuesto. Ello sin olvidar lo más importante: ni una sola referencia a cómo mejorar los ingresos.
TRAMPAS EM EL DIAGNÓSTICO. COARTADAS PARA LAS POLÍTICAS
Ya en el diagnóstico, el Sr. Rajoy sitúa algunas trampas mentales para que sea más fácil colarnos después la ideología, en algunos momentos teología, de sus políticas. De momento me referiré a tres que me parecen muy significativas: Ajuste en el sector público, en la legislación laboral y en el sector financiero.
En su diagnóstico sobre la Función Pública, además de anunciar una profunda reforma sin concretar más, deja caer una idea tan falsa como perversa. La supuesta sobredimensión de empleo público en España, cuando los datos comparados con la UE dicen exactamente el contrario, que el nuestro es un país con una debilidad de empleo en el sector público, especialmente en el ámbito de prestación de derechos de las personas. Esto le permite apuntar como medidas de urgencia para el 2012 la tasa de reposición cero en la función pública, o sea la no contratación de empleados públicos para substituir a los que cesen en su actividad. Y sitúa una excepción en el ámbito de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado – toda una concepción de prioridades – y en los servicios públicos básicos. Este es un concepto indeterminado que deja el ajuste del empleo público en una calculada ambigüedad.
En relación a la reforma laboral es donde la trampa ideológica es de mayor magnitud, porque en el diagnóstico ya establece una relación causa-efecto que es falsa, entre legislación laboral y crecimiento del empleo. Ya entraremos en más detalle; de momento se puede encontrar una explicación más detallada en mi intervención del día 19 de diciembre, que está en otra entrada de este bloc.
Por último, y en relación a la reforma del sistema financiero, no concreta mucho pero sí suficiente para saber por dónde pueden ir los tiros. En el diagnóstico habla de los inmuebles que han perdido valor y de los activos menos líquidos que los inmuebles (se refiere, sin duda, al suelo en poder de los bancos). Que separe estos dos tipos de activos permite intuir hacia dónde puede ir la reforma financiera del Sr. Rajoy. Como quiera que ya se ha desmarcado, como el Sr. Botín, de la idea del “banco malo”, todo parece apuntar a una propuesta más camuflada pero construida sobre dos ideas claves.
El Sr. Rajoy va a propiciar una mayor concentración de los bancos en menos manos y el proceso va a contar con dinero público, bien directamente o bien a través de avales a la deuda que deban asumir los bancos que se queden con activos tóxicos. Y nada descartaría que los activos más tóxicos (suelo, en algunos casos no urbanizable) pasen a ser gestionados por una entidad que, directa o indirectamente, esté financiada con recursos públicos.
Bueno, hasta aquí la primera entrega.
martes, 20 de diciembre de 2011
martes, 13 de diciembre de 2011
IMPRESSIONS DEL PRIMER DIA DE DIPUTAT
Avui, dimarts i 13, el dia ha començat de la millor manera possible. Era encara de nit quan he començat la meva experiència d'entrenar-me a Madrid. Surto de la posada on hem dormit, baixo pel carrer Huertas fins al Parc del Retiro. Dubtant per l’itinerari, però comprovant que podré córrer bé els matins que estigui a Madrid. Alguns desavantatges en relació a Barcelona són que fins arribar al Retiro has de creuar massa zona d’alta circulació de vehicles i de contaminació i també que hi ha pocs desnivells, comparats amb el parc Güell i el Carmel. A favor trobo que hi ha més zona de terra, per tant amb menys impacte, i que es poden fer molt bé les sèries.
Després d’esmorzar havíem quedat amb els companys i les companyes d’IU, ICV i CHA per entrar junts a la Cambra. Així ho fem i ens hem assegut plegats, amb l’anècdota que es cola entre nosaltres el diputat de Foro Asturias, el partit de Cascos (Comentari: el primer dia sembla que tothom es posa on vol o pot).
Els inicis han estat un pèl curiosos perquè el president de la mesa d’edat ha fet una cita elogiosa a la Monarquia i al Rei, que ni forma part dels formulisme establert, ni tocava. Hi ha moments en què és millor passar per alt algunes cites, i amb la que està caient sobre la Casa Real la cita potser no tocava.
Durant tota la sessió he tingut una sensació agredolça. D’una banda satisfacció per la responsabilitat, d’altra preocupació per com comença la legislatura, amb una mostra més de com el bipartidisme és un risc cert per a la qualitat democràtica. No sembla normal que el Parlament més plural de la història de la democràcia tingui la mesa del Congrés menys plural de totes. Per això m’han semblat una mica buides les paraules del president electe de la mesa, el Sr. Posadas, quan en la seva intervenció al final de la sessió ha demanat a tothom que se sentís implicat amb els treballs parlamentaris, en benefici del país. Unes paraules que no s’adiuen gens ni mica amb el comportament del PP, amb l’acompanyament del PSOE i CiU en la configuració de la Mesa del Congrés.
En canvi, cal reconèixer que la Mesa electa ha tingut molta flexibilitat a l’hora d’acceptar tot tipus de fórmules, sempre que els diputats i les diputades utilitzessin en algun moment la formula del “sí juro” o “sí prometo”. Important és destacar que els diputats/des han utilitzat les seves llengües i, per tant, català, gallec, euskera i castellà han estat presents amb normalitat. Bé, normalitat relativa, perquè un nombre molt reduït de membres de la Cambra ha expressat certes mostres d’intolerància. Potser la direcció del PP els hauria de recordar que ara han decretat tranquil·litat, perquè el soroll de la caverna ara a qui perjudica és a qui governarà, o sigui a ells. O són despistats o són una mica irreductibles en la intolerància.
Avui he comprovat que, malgrat ser novell al Congrés, la meva edat fa que conegui una bona part dels parlamentaris i les parlamentàries. Espero que això ajudi, tant com aprendre els camins, alguns subterranis, per anar d’un edifici a un altre.
En acabar la sessió, amb la Laia hem tingut l’oportunitat de comparèixer davant dels mitjans de comunicació per fer la nostra valoració i respondre a les preguntes sobre com van les converses per a la constitució del grup parlamentari amb els diputats/des d’IU, ICV i CHA. La primera anècdota de la jornada és que algun mitjà de comunicació m’ha confós amb Joan Baldoví, de Compromís – Equo del País Valencià, i fins i tot han informat que he arribat en bici al Congrés. No passa res que em confonguin amb l’amic Joan Balldoví de Compomís, però crec que no ens assemblem gaire... Pel que sembla no ha estat l’únic lapsus comunicatiu, perquè en Gaspar Llamazares ha estat presentat com a Julio Llamazares. No sols les diputades i els diputats nous necessitem més rodatge.
Bé, i ara estic treballant i esperant l’acte sopar en què els periodistes parlamentaris entreguen els premis als diputats i diputades, senadors i senadores de la darrera legislatura. Estan nominats, els dos molt justament, en Joan Saura i la Núria Buenaventura. No sé per què, però el nas em diu que un dels dos pot acabar rebent un premi de reconeixement dels professionals dels mitjans de comunicació.
Demà tornem a Barcelona i molt probablement haurem de tornar el dijous 15, per la tanda de consultes amb el Cap de l’Estat, el Rei Joan Carles, en el procés d’encarregar la formació de nou govern. I pel que sembla el 19 i 20 tindrem el Debat d’Investidura.
La sensació que la immersió haurà de ser ràpida i intensa i que la feina també serà intensa és el que en aquests moments més pesa sobre la meva consciència.
Per cert, se m’oblidava dir que un dels membres de la mesa d’edat ha estat el company Alberto Garzón d’IU de Màlaga. Ens hem vist alguns cops i molt sovint compartim reflexions a través del twiter. És molt jove, sobretot per a mi. Té 26 anys, però una experiència com a economista, membre del Consell Científic d’ATACC i participant en el 15 M que fa pensar que pot jugar un paper important en el treball del grup, especialment en els temes econòmics.
Continuarem.
Després d’esmorzar havíem quedat amb els companys i les companyes d’IU, ICV i CHA per entrar junts a la Cambra. Així ho fem i ens hem assegut plegats, amb l’anècdota que es cola entre nosaltres el diputat de Foro Asturias, el partit de Cascos (Comentari: el primer dia sembla que tothom es posa on vol o pot).
Els inicis han estat un pèl curiosos perquè el president de la mesa d’edat ha fet una cita elogiosa a la Monarquia i al Rei, que ni forma part dels formulisme establert, ni tocava. Hi ha moments en què és millor passar per alt algunes cites, i amb la que està caient sobre la Casa Real la cita potser no tocava.
Durant tota la sessió he tingut una sensació agredolça. D’una banda satisfacció per la responsabilitat, d’altra preocupació per com comença la legislatura, amb una mostra més de com el bipartidisme és un risc cert per a la qualitat democràtica. No sembla normal que el Parlament més plural de la història de la democràcia tingui la mesa del Congrés menys plural de totes. Per això m’han semblat una mica buides les paraules del president electe de la mesa, el Sr. Posadas, quan en la seva intervenció al final de la sessió ha demanat a tothom que se sentís implicat amb els treballs parlamentaris, en benefici del país. Unes paraules que no s’adiuen gens ni mica amb el comportament del PP, amb l’acompanyament del PSOE i CiU en la configuració de la Mesa del Congrés.
En canvi, cal reconèixer que la Mesa electa ha tingut molta flexibilitat a l’hora d’acceptar tot tipus de fórmules, sempre que els diputats i les diputades utilitzessin en algun moment la formula del “sí juro” o “sí prometo”. Important és destacar que els diputats/des han utilitzat les seves llengües i, per tant, català, gallec, euskera i castellà han estat presents amb normalitat. Bé, normalitat relativa, perquè un nombre molt reduït de membres de la Cambra ha expressat certes mostres d’intolerància. Potser la direcció del PP els hauria de recordar que ara han decretat tranquil·litat, perquè el soroll de la caverna ara a qui perjudica és a qui governarà, o sigui a ells. O són despistats o són una mica irreductibles en la intolerància.
Avui he comprovat que, malgrat ser novell al Congrés, la meva edat fa que conegui una bona part dels parlamentaris i les parlamentàries. Espero que això ajudi, tant com aprendre els camins, alguns subterranis, per anar d’un edifici a un altre.
En acabar la sessió, amb la Laia hem tingut l’oportunitat de comparèixer davant dels mitjans de comunicació per fer la nostra valoració i respondre a les preguntes sobre com van les converses per a la constitució del grup parlamentari amb els diputats/des d’IU, ICV i CHA. La primera anècdota de la jornada és que algun mitjà de comunicació m’ha confós amb Joan Baldoví, de Compromís – Equo del País Valencià, i fins i tot han informat que he arribat en bici al Congrés. No passa res que em confonguin amb l’amic Joan Balldoví de Compomís, però crec que no ens assemblem gaire... Pel que sembla no ha estat l’únic lapsus comunicatiu, perquè en Gaspar Llamazares ha estat presentat com a Julio Llamazares. No sols les diputades i els diputats nous necessitem més rodatge.
Bé, i ara estic treballant i esperant l’acte sopar en què els periodistes parlamentaris entreguen els premis als diputats i diputades, senadors i senadores de la darrera legislatura. Estan nominats, els dos molt justament, en Joan Saura i la Núria Buenaventura. No sé per què, però el nas em diu que un dels dos pot acabar rebent un premi de reconeixement dels professionals dels mitjans de comunicació.
Demà tornem a Barcelona i molt probablement haurem de tornar el dijous 15, per la tanda de consultes amb el Cap de l’Estat, el Rei Joan Carles, en el procés d’encarregar la formació de nou govern. I pel que sembla el 19 i 20 tindrem el Debat d’Investidura.
La sensació que la immersió haurà de ser ràpida i intensa i que la feina també serà intensa és el que en aquests moments més pesa sobre la meva consciència.
Per cert, se m’oblidava dir que un dels membres de la mesa d’edat ha estat el company Alberto Garzón d’IU de Màlaga. Ens hem vist alguns cops i molt sovint compartim reflexions a través del twiter. És molt jove, sobretot per a mi. Té 26 anys, però una experiència com a economista, membre del Consell Científic d’ATACC i participant en el 15 M que fa pensar que pot jugar un paper important en el treball del grup, especialment en els temes econòmics.
Continuarem.
jueves, 8 de diciembre de 2011
HARMONITZACIÓ FISCAL EUROPEA
Entre les moltes i contradictòries noticies que han aparegut aquests dies al voltant de la Cimera Europea apareix la informació de que el duo Merkozy proposarà una harmonització del impost de societats. Com sigui que no tenim masses detalls, de moment no podem saber si estem davant d’una mala notícia, però que en el marc d’una reforma institucional de la UE en que només apareix l’objectiu de l’austeritat, els ajustos fiscals, aparegui la possibilitat de començar a harmonitzar la fiscalitat i la creació d’una taxa de transaccions financeres en el marc de la UE pot no ser una mala noticia.
Clar que tot dependrà de com a acabi la història. En els tres darrers anys, les informacions sobre bones idees com mesures per combatre els paradisos fiscals – li diuen eufemísticament “jurisdiccions no col•laboradores”- han quedat en no rés.
De moment, però, al nostre país la cosa no ha començat gaire bé. La majoria de mitjans de comunicació han acompanyat la noticia del comentari de que això suposaria una reducció del nostre impost de societats que, segons els mitjans de comunicació – és a Espanya més alt que a la resta de països de la UE. Amb l’afegit de que així es podria dinamitzar l’activitat econòmica. Un altre cop, aquests mitjans no han perdut l’oportunitat de continuar desinformant, com fan quasi sempre i de manera força esbiaixada quan es tracta de fiscalitat. Les dues idees que transmetin els mitjans – alguns en portada i com a primera noticia de la seva edició digital – son tan falses com a perilloses de cara a afrontar les reformes que el país necessita.
Ni és cert que el nostre impost de societats sigui en termes de tipus efectiu i tipus real dels més elevats de la UE, ni aquest es el factor que determina o no la reactivació econòmica. Aquesta ha estat la fal•làcia que ha dominat el debat econòmic, polític i mediàtic espanyol de les darreres dècades i les seves conseqüències han estat nefastes. Perquè gran part de les reformes fiscals dels darrers anys s’han inspirat en aquesta concepció de la ideologia ultralliberal i la conseqüència es un sistema fiscal anorèxic i amb incapacitat per jugar cap paper econòmic i social per fer front a la crisi.
Recomano repassar un informe de setembre del 2011 elaborat per la Confederació Sindical de CCOO. I en aquesta entrada aprofito algunes de les dades del referit informe que em semblen més significatives.
La recaptació fiscal a Espanya suposava al 2009 el 30,7 % del PIB, mentre la mitja de la UE es situava en el 38.3% , entre el 47,9% de Dinamarca i el 26,4% de Letonia. No estarà de més tornar a insistir que els països amb més pressió fiscal son també els més dinàmics econòmicament, amb més equitat interna en la distribució de la renda i que millor han encaixat la crisi.
Durant les anys 2003 al 2008 es varen acordar reformes fiscals que han suposat una reducció de la recaptació potencial per valor de 17.400 milions d’euros anuals per l’exercici del 2010 (un 1,5% del PIB).
I si analitzem les dades referides al impost de societats veurem que és un dels que més ha patit el impacte de la crisi, però no sols per la reducció de l’activitat econòmica, si no per la seva configuració perversa i les reformes acordades en el període de Govern socialista sobre la fal•làcia que contribuirien a crear ocupació primer i a reactivar l’economia després.
El impost de societats que en el moment àlgid del cicle econòmic va arribar a suposar fins el 4,3% del PIB en el 2007 ha caigut fins el 1,5% del PIB en el 2010. Però no tot es conseqüència de la reducció de l’activitat econòmica. Les darreres reformes han provocat efectes perversos en l’aplicació d’aquesta figura impositiva.
El primer es la diferència entre el tipus legal fixat - un 32,5% el general i entre un 25% al 30% en les empreses de menor facturació- i el tipus efectiu -quota líquida ingressada en relació a la base líquida- del 18,8% per l’exercici del 2009. Però a més aquest diferencial es encara més significatiu per les entitats financeres que com a mitja varen tenir un tipus efectiu del 15%, mentre les grans empreses en general i de mitja era del 20,6% i les PIMES un 23%. I això que en paraules del Sr Duran i Lleida l’objectiu de la reforma del 2006 era afavorir a les PIMES. Les dades encara son més preocupants quan es tracta de l’avanç de liquidació del 2010, en que el tipus efectiu cau al 16,7% i el tipus real – quota líquida pagada sobre el resultat comptable positiu declarat per les empreses – pot estar en el 8,2%.
Unes altres dades posen de manifest les possibilitats de reduir el tipus efectiu en relació al tipus legal, del que en general es beneficien no les empreses que més ho necessitarien, si no les que tenen més possibilitats de posar en marxa mecanismes d’enginyeria financera i elusió fiscal. En l’exercici del 2008 les empreses varen declarar una minoració en la quota líquida de 12.792 milions d’euros per doble imposició, 1.904 milions d’euros per pèrdues d’exercicis anteriors i 2.392 milions d’euros per deduccions en inversions i creació d’ocupació. Seria interessant saber qui va fer constar aquestes deduccions i quin llocs de treball es varen crear i sobre tot on estan aquests llocs de treball que varen suposar una reducció significativa en la quota líquida d’algunes empreses.
Dons be, totes aquestes dades les he portat aquí per posar de manifest que no es veritat que el tipus efectiu, ni molt menys el tipus real, del impost de societats sigui a Espanya més elevat que la majoria de països de la UE. Seria imprescindible per salut democràtica que els mitjans de comunicació fessin un esforç per donar informació fiable i no segada sobre el tema. Al menys clar que el que es vulgui es preparar a l’opinió pública per una possible harmonització a la baixa del impost de societats. I que per colonitzar ideològicament a la ciutadania sigui imprescindible fer-li creure que el impost de societats que paga Espanya es superior a la mitja de la UE – el que no és cert – i que si es rebaixa de nou, sense fer una reforma en profunditat es podrà crear ocupació, o com alguns partits han dit durant la campanya ajudar a les PIMES – que com s’ha vist no son precisament les més beneficiades de les reformes fetes durant els darrers anys.
Suposo que ara s’entén més l’afirmació amb que s’iniciava aquesta entrada al bloc. En el sentit que l’harmonització europea del impost de societats no es d’entrada una mala noticia, però que com sempre caldrà veure el final de la història per saber si de veritat es una bona noticia.
Clar que tot dependrà de com a acabi la història. En els tres darrers anys, les informacions sobre bones idees com mesures per combatre els paradisos fiscals – li diuen eufemísticament “jurisdiccions no col•laboradores”- han quedat en no rés.
De moment, però, al nostre país la cosa no ha començat gaire bé. La majoria de mitjans de comunicació han acompanyat la noticia del comentari de que això suposaria una reducció del nostre impost de societats que, segons els mitjans de comunicació – és a Espanya més alt que a la resta de països de la UE. Amb l’afegit de que així es podria dinamitzar l’activitat econòmica. Un altre cop, aquests mitjans no han perdut l’oportunitat de continuar desinformant, com fan quasi sempre i de manera força esbiaixada quan es tracta de fiscalitat. Les dues idees que transmetin els mitjans – alguns en portada i com a primera noticia de la seva edició digital – son tan falses com a perilloses de cara a afrontar les reformes que el país necessita.
Ni és cert que el nostre impost de societats sigui en termes de tipus efectiu i tipus real dels més elevats de la UE, ni aquest es el factor que determina o no la reactivació econòmica. Aquesta ha estat la fal•làcia que ha dominat el debat econòmic, polític i mediàtic espanyol de les darreres dècades i les seves conseqüències han estat nefastes. Perquè gran part de les reformes fiscals dels darrers anys s’han inspirat en aquesta concepció de la ideologia ultralliberal i la conseqüència es un sistema fiscal anorèxic i amb incapacitat per jugar cap paper econòmic i social per fer front a la crisi.
Recomano repassar un informe de setembre del 2011 elaborat per la Confederació Sindical de CCOO. I en aquesta entrada aprofito algunes de les dades del referit informe que em semblen més significatives.
La recaptació fiscal a Espanya suposava al 2009 el 30,7 % del PIB, mentre la mitja de la UE es situava en el 38.3% , entre el 47,9% de Dinamarca i el 26,4% de Letonia. No estarà de més tornar a insistir que els països amb més pressió fiscal son també els més dinàmics econòmicament, amb més equitat interna en la distribució de la renda i que millor han encaixat la crisi.
Durant les anys 2003 al 2008 es varen acordar reformes fiscals que han suposat una reducció de la recaptació potencial per valor de 17.400 milions d’euros anuals per l’exercici del 2010 (un 1,5% del PIB).
I si analitzem les dades referides al impost de societats veurem que és un dels que més ha patit el impacte de la crisi, però no sols per la reducció de l’activitat econòmica, si no per la seva configuració perversa i les reformes acordades en el període de Govern socialista sobre la fal•làcia que contribuirien a crear ocupació primer i a reactivar l’economia després.
El impost de societats que en el moment àlgid del cicle econòmic va arribar a suposar fins el 4,3% del PIB en el 2007 ha caigut fins el 1,5% del PIB en el 2010. Però no tot es conseqüència de la reducció de l’activitat econòmica. Les darreres reformes han provocat efectes perversos en l’aplicació d’aquesta figura impositiva.
El primer es la diferència entre el tipus legal fixat - un 32,5% el general i entre un 25% al 30% en les empreses de menor facturació- i el tipus efectiu -quota líquida ingressada en relació a la base líquida- del 18,8% per l’exercici del 2009. Però a més aquest diferencial es encara més significatiu per les entitats financeres que com a mitja varen tenir un tipus efectiu del 15%, mentre les grans empreses en general i de mitja era del 20,6% i les PIMES un 23%. I això que en paraules del Sr Duran i Lleida l’objectiu de la reforma del 2006 era afavorir a les PIMES. Les dades encara son més preocupants quan es tracta de l’avanç de liquidació del 2010, en que el tipus efectiu cau al 16,7% i el tipus real – quota líquida pagada sobre el resultat comptable positiu declarat per les empreses – pot estar en el 8,2%.
Unes altres dades posen de manifest les possibilitats de reduir el tipus efectiu en relació al tipus legal, del que en general es beneficien no les empreses que més ho necessitarien, si no les que tenen més possibilitats de posar en marxa mecanismes d’enginyeria financera i elusió fiscal. En l’exercici del 2008 les empreses varen declarar una minoració en la quota líquida de 12.792 milions d’euros per doble imposició, 1.904 milions d’euros per pèrdues d’exercicis anteriors i 2.392 milions d’euros per deduccions en inversions i creació d’ocupació. Seria interessant saber qui va fer constar aquestes deduccions i quin llocs de treball es varen crear i sobre tot on estan aquests llocs de treball que varen suposar una reducció significativa en la quota líquida d’algunes empreses.
Dons be, totes aquestes dades les he portat aquí per posar de manifest que no es veritat que el tipus efectiu, ni molt menys el tipus real, del impost de societats sigui a Espanya més elevat que la majoria de països de la UE. Seria imprescindible per salut democràtica que els mitjans de comunicació fessin un esforç per donar informació fiable i no segada sobre el tema. Al menys clar que el que es vulgui es preparar a l’opinió pública per una possible harmonització a la baixa del impost de societats. I que per colonitzar ideològicament a la ciutadania sigui imprescindible fer-li creure que el impost de societats que paga Espanya es superior a la mitja de la UE – el que no és cert – i que si es rebaixa de nou, sense fer una reforma en profunditat es podrà crear ocupació, o com alguns partits han dit durant la campanya ajudar a les PIMES – que com s’ha vist no son precisament les més beneficiades de les reformes fetes durant els darrers anys.
Suposo que ara s’entén més l’afirmació amb que s’iniciava aquesta entrada al bloc. En el sentit que l’harmonització europea del impost de societats no es d’entrada una mala noticia, però que com sempre caldrà veure el final de la història per saber si de veritat es una bona noticia.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)