EMERGÈNCIA SOCIAL. PLA DE RESCAT CIUTADÀ.

Avui s’ha constituït el Parlament de Catalunya de la XI Legislatura, en uns moments en què la principal preocupacióhauria de ser la situació d’emergència social que viuen moltes persones i la principal prioritat la posada en marxa d’un Pla de Rescat ciutadà.

Per això des de Catalunya Sí que es Pot hem denunciat l’endarreriment en la constitució del Parlament (el President en funcions Mas ha esperat el darrer dia hàbil per convocar el Ple de constitució).

I exigim que no s’allargui la situació d’interinitat que comporta tenir un govern en funcions. La escenificació i teatralització de les negociacions entre JuntspelSí i la CUP hauria de ser breu i no allargar-se innecessàriament. La situació d’emergència social en què viuen centenars de milers de persones exigeix actuar urgentment.

En les converses per a la configuració de la Mesa del Parlament i en la votació, Catalunya Sí que es Pot ha situat sempre el doble objectiu de que la Mesa sigui representativa de la pluralitat del Parlament i que el nostre grup parlamentari estigui present en el govern d’una Mesa que jugarà un paper clau en el funcionament d’aquesta legislatura.

Malauradament, la decisió de la CUP de no voler participar en la Mesa i cedir la seva responsabilitat i funcions parlamentaries a JuntspelSI ha provocat que aquesta candidatura tingui una majoria absoluta (4 de 7 membres) de la que no disposa en la cambra catalana.

En aquest context, l’orientació de vot, decidida per acord unànime del grup de Catalunya Sí que es Pot està motivada exclusivament per la voluntat de garantir que el òrgan de govern del Parlament reflecteixi al màxim la pluralitat del Parlament i dels vots de la ciutadania el 27S. I això, al marge de la major o menor simpatia política pels seus membres i les candidatures que representen.

Aquest criteri d’estricta institucionalitat és l’únic que ha guiat la nostra votació i, òbviament, no té cap altre lecturaque vagi més enllà de la constitució de la Mesa, que hem intentat sigui el màxim de representativa de la pluralitat del Parlament.

De la mateixa manera que la signatura fa una setmana per part dels grups parlamentaris de Ciutadans, PSC, Catalunya Sí que es Pot i el PP no tenia cap altra significació que defensar uns criteris de pluralitat. Malgrat algun mitja de comunicació el va qualificar com la constitució d’un bloc anti-sobiranista.

Les votacions d’avui per la Mesa no tenen més interpretacions que les que es deriven de la voluntat de fer la Mesa el més representativa i plural possible. I òbviament no suposen cap participació nostra en cap altre bloc.

A aquestes alçades, sembla absurd haver de reiterar algunes coses òbvies, que hem repetit mil vegades, però ho tornarem a fer per evitar les interpretacions intencionades, malintencionades. El Grup Parlamentari de Catalunya Sí que es Pot en cap cas, en cap circumstància donarà ni un sol dels seus vots per investir a Mas ni a cap altre membre de CDC President de la Generalitat.

Malauradament encara hi ha molta gent interessada en què tot el que es faci tingui una sola lectura, en clau plebiscitària o post-plebiscitària. Com si només fos possible formar part d’un dels dos blocs en que alguns volen momificar el Parlament de Catalunya.

És d’esperar que aviat tots ens posem a treballar i dediquem els nostres esforços a encarar la situació d’emergència social que viu una part important de la nostra societat.

A partir de demà Catalunya Sí que es Pot presentarà un seguit d’iniciatives parlamentàries per recuperar les resolucions adoptades en l’anterior legislatura i que el Govern Mas ha incomplert greument. Entre d’altres les de creació d’una Renda Garantida de Ciutadania, la posada en marxa ja de la Llei d’emergència habitacional i pobresa energètica, la paralització definitiva del Consorci Sanitari de Lleida o del Projecte VISC+ en relació a la comercialització privada de dades sanitàries públiques.

A més, exigirem la prioritat absoluta per un PLA de RESCAT SOCIAL, tal com vàrem proposar en el nostre programa per les eleccions del 27S.

Esperem que ben aviat aquesta sigui la prioritat del Parlament de Catalunya i dels debats socials i informacions que siguem capaços de generar.

S'ACABEN 4 ANYS DE MALSON DE GOVERN DEL PP

Aquesta setmana se celebra el darrer ple de la legislatura del Congrés de Diputats. El proper dilluns 27, Rajoy convocarà eleccions pel 20 D i crec que és un bon moment per fer balanç.

La legislatura s’acaba amb l’aprovació d’una Llei de Pressupostos Generals de l’Estat esperpèntica i morta abans de néixer.

Són els PGE més falsos de la història:

Amb ingressos ficticis, inflats. Especialment en l’àmbit de la Seguretat Social. En els primers vuit mesos del 2015 els ingressos per cotitzacions tot just augmenten un 1,5%, mentre la previsió era del 6,8% pel 2015 i en els PGE 2016 del 8%. Increïbles previsions que porten a la Seguretat Social a un dèficit d’un punt del PIB (10.000 milions d’euros) que només es pot encarar amb una major aportació fiscal al finançament de les pensions.

Els ingressos fiscals del 2015 han estat erosionats per l’obsessió electoralista del PP de repartir regals fiscals per a recuperar vots. I els que vinguin darrere ja s’ho faran.

Els regals fiscals del PP comporten una reducció d’ingressos pel 2015 de 3.900 milions d’euros menys. Que s’agreuja al 2016. Mesures fiscals que beneficien sobretot a les rendes altes. 1 de cada sis euros de reducció fiscal va a parar a l’1% de rendes més altes.

Amb unes despeses infravalorades. Especialment en les partides de Defensa. En què cada any s’amplia el pressupost en una o dues ampliacions de crèdit almenys, per cobrir els pagaments de les compres d’armament.

La legislatura acaba de la mateixa manera que va començar: amb Rajoy i el PP enganyant i mentint a la ciutadania.

Però el país que deixa Rajoy i el PP està molt pitjor que en el 2011.

El país que ens deixa Rajoy és una societat amb menys ocupació i molt més precària, amb el mateix nivell d’atur i amb salaris més baixos. Amb més desigualtats i molta més pobresa que s’estén a sectors on fins ara la pobresa no havia afectat. El nombre de treballadors pobres no para de créixer. Una societat en el que la política de contractes a temps parcial ha augmentat les diferències de gènere.

Rajoy ens deixa una societat en el que l’Estat social és més feble i ofereix menys cobertura social. 470.000 persones dependents que tenen reconegut el dret a rebre prestacions no les reben per manca de pressupostos.

Les llistes d’espera sanitàries continuen creixent, mentre es dualitza l’accés a la salut i s’amplien les oportunitats de negoci d’asseguradores sanitàries privades.

A més, àrees importants d’atenció a les persones han viscut un retrocés espectacular. Per citar només un exemple molt punyent per la situació de desprotecció en la que viuen les persones afectades i les seves famílies, l’atenció de la salut mental.

Aquests retrocessos socials no són tan sols conseqüència de la crisi. Els poders econòmics i els seus representants polítics han aprofitat la crisi per imposar disciplina a les classes populars per implantar contra-reformes brutals en les relacions laborals i l’Estat Social.

I la responsabilitat d’aquesta societat més injusta no és només del PP. A Catalunya tenim alguns còmplices necessaris que han contribuït tant o més a imposar aquestes polítiques. No només perquè CIU ha votat moltes d’aquestes polítiques a Madrid. Sinó perquè el Govern català les ha aplicat amb la mateixa convicció o devoció que el Govern espanyol. Amb una diferència, que s’ha buscat la coartada del dèficit fiscal per justificar-ho.

La societat que ens deixa Rajoy i el PP és molt més centralista i centralitzadora. Cada vegada queda més lluny l’aspiració d’un Estat plurinacional, pluricultural, plurilingüístic. En un atac sense precedents a l’Estat de les Autonomies, en nom de la unitat de mercat, de la igualtat, s’ha provocat una marxa enrere en l’estat autonòmic. Que no és menor pel que fa a l’afectació a les administracions locals que estan suportat el pes i el cost més important de la pèrdua de recursos i de poder polític, en benefici de les Diputacions provincials. El PP ha posat a funcionar la moviola.

I possiblement el més greu d’aquesta legislatura és que ens deixa una democràcia més feble, molt deteriorada. Els abusos comesos pel PP contra la divisió de poders, contra la democràcia participativa, contra el propi legislatiu són molt greus i deixen una cicatriu que costarà tancar. Els retrocessos socials sent molt greus es poden revertir en la propera legislatura. Però l’impacte en termes democràtics del absolutisme del PP té més dificultats de reversió. Entre d’altres coses perquè ha ampliat els efectes perversos de polítiques bipartidistes aplicades durant tres dècades, que han deixat pràctiques molt nefastes per a la democràcia però que s’han instal·lat amb certa normalitat en el funcionament de les institucions.

El 20D la ciutadania té una oportunitat per revertir aquesta situació. I sincerament no està gens clar que això passi. El costum instal·lat al país i al que tant contribueixen alguns mitjans de comunicació –la majoria - de desresponsabilitzar a la ciutadania del que passa i carregar la responsabilitat únicament en la política ho posa difícil. Ho explica magistralment Daniel Innerarity en el seu assaig “La política en tiempos de indignación”.

Si Rajoy ha pogut fer el que ha fet és perquè la ciutadania li va donar una majoria absolutíssima.

Una de les claus del post 20D és que la ciutadania entengui que per aquests propers anys cal repartir el poder. I que el diàleg només serà possible si el Congrés de Diputats i el Senat que surtin d’aquestes eleccions estan obligats a dialogar i a parlar.

Des de la meva perspectiva, una altra de les prioritats és un clar gir a l’esquerra de les polítiques. No comparteixo la idea de que l’esquema esquerres/dretes no existeix o no és important. I per tant no entenc aquesta mena d’obsessió per l’anomenat centre polític. Que és una manera de dir que la política només es preocupa dels “satisfets avui indignats”. I oblida una vegada més a aquells sectors socials que més necessiten de la política, però que menys participen i menys voten. Aquesta pot ser una estratègia rendible en termes electorals, però escassament útil des de la perspectiva de la transformació social.

Amb l’actual nivell de desigualtat social – in crescendo- se li digui com se li digui, les polítiques de redistribució de la riquesa, que comença per disposar d’ocupació i salaris dignes, esdevenen claus. Com ho és una política fiscal amb capacitat per reduir les desigualtats provocades per l’economia globalitzada i els mercats.

És cert que no serà fàcil, que potser una bona part de la recuperació de la sobirania ciutadana només és possible en l’espai europeu. I que les millors polítiques fiscals o són europees o no seran. Però mentre som capaços de construir aquesta altra Europa que volem, necessitem provocar la ruptura en els espais estatals. És difícil tenir un cistell lluït de pomes llustroses si les pomes que hi ha al cistell estan totes macades.

Per això alguns creiem que ha arribat el moment de provocar aquesta discontinuïtat forta – com a sinònim de ruptura- en el model socioeconòmic, en el terreny democràtic i en el terreny nacional.

Com a les coses cal posar-li nom ho anomenem “Procés constituent”. Molts en parlem, però a diferència d’altres que creuen que és possible un procés constituent només entre les parets estretes de Catalunya; alguns pensem que aquest procés constituent requereix d’una ruptura simultània, o com a mínim, complementària a Catalunya, a Espanya i a la Unió Europea.

No serà fàcil, no serà bufar i fer ampolles, no serà qüestió d’una legislatura, però no tenim un altre camí. D’això n’estic segur. 

CIRCUIT PERI-URBÀ MOLT RECOMANABLE

No pretenc descobrir res de nou. Us parlo d’una ruta que en alguns trams coincideix amb l’itinerari de curses conegudes. Però m’atreveixo a recomanar-la perquè l’he fet molts cops, cada vegada descobreixo coses noves i gaudeixo de valent, com m’ha passat avui. Per això em bé de gust compartir-ho.

Es pot fer corrent, o a peu si es disposa de força temps per fer-la. Diuen que també amb bici, però un servidor per pensar necessita tenir als peus a terra.

Des de casa m’he desplaçat al final/inici de l’estació de metro de Zona Universitària. Eren les 9,05 quan he començat a córrer pel Parc de Cervantes. Aviat he travessat la Ronda de Dalt i m’he plantat davant de l’Hospital de Sant Joan de Deu.

A partir d’aquí es deixa Barcelona per entrar a Esplugues del Llobregat pel barri de Finestrelles. Per  corriols amb força pendent s’arriba al Camí de les Aigües a l’alçada del Pla dels Xiprers. Un glop d’aigua i per pista molt coneguda – la fem quasi bé cada cap de setmana- baixo de nou cap a Esplugues fins la Font de la Mandra. Un altre glop que bona falta farà i s’ha de veure sempre abans de tenir set.

Des de la Font de la Mandra retrocedim fins trobar desviació que ens portarà a Sant Pere Màrtir. La pujada és de les que motiven, doncs si vas corrent pots avançar als que van en bici. Per la part de darrera de les instal·lacions de telecomunicació baixem per pista amb fort desnivell fins passar pel Turó d’en Cors. Si volem acabar aquí, en algun moment de la serralada podem girar a l’esquerra i arribar a Sant Just Desvern per Can Baró.

Tota l’estona anem en paral·lel al camí de les Aigües, però per la vessant del Baix. Més endavant ens trobem amb la carretera de la Santa Creu d’Olordà i ens encaminem cap a Vallvidrera pel Coll de l’Espinagosa.

Cap a les 10h entrem en Zona urbana fins la Plaça de Vallvidrera, on tenim la temptació de para-nos a esmorzar al Restaurant de Can Trampes. Hem d’esquivar un bus de barri de la Línia 111. Resistim la temptació i optem per continuar escales amunt fins arribar a l’estació dels ferrocarrils de Vallvidrera superior i un altre tram d’escales urbanes per guanyar alçada i estalviar-nos les voltes que fa la carretera.

A partir d’aquí ens trobem amb Residencies d’Avis per a Gent Gran amb suficient poder adquisitiu com per garantir-se una vida digna en indrets que res tenen a veure amb les residencies de pisos foscos del centre de la ciutat on malviuen alguns avis. A algunes persones la classe social els acompanya des de el naixement fins la mort. A unes per bé i a les altres per patir fins el final.

El camí de la serralada ens fa passar pel Camí de la Budellera. On el cap ens porta els records d’en Lluís Argemí i de la Carme, amb els que encara estic en deute i ja no els podré pagar. Cases amb terrasses des de les que es poden veure tres comarques el Barcelonès, Baix Llobregat i Vallés Occidental.

I per corriols un altre cop pugem a la Torre de Telecomunicacions de Collserola. La rodegem pel perímetre de seguretat i per un bosquet d’alzines fem una pronunciada baixada que ens fa creuar camins que ens porten a diferents fonts, la majoria fetes malbé.

Per una zona de cases d’auto-construcció de nom molt oportú, Can Totxo, ens apropem al Tibidabo. Creuem i donem la volta al Parc d’atraccions, passant per sota d’algunes atraccions. La volta completa ens porta davant de l’Hotel de luxe de La Florida.

Un camí peatonal que segueix la carretera ens apropa a l’Arrabassada. Diria que ja som en el terme municipal de Sant Cugat, però no estic segur. Aquí podríem fer el d’altre vegades, creuar la carretera i endinsar-nos en el paratge de la Font Groga o fins i tot arribar a Sant Medir, però anem sols i hem de mesurar les forces.

Optem per anar a buscar la pista que ens condueix als Jardins del Viver d’en Borni. Deixem a un costat diferents corriols que ens porten a bosquets on podem veure i gaudir de les cireretes d’arboç, també conegudes com cireres de pastor i en castellà madroños. Si decidiu fer de pastor aneu amb cura que en excés son indigestes

De memòria recordo haver passat prop de la Font del Bacallà. Molt em temo que continua sense ser potable, això si brolla aigua.

Arribat a una cruïlla podem escollir entre tornar a recuperar el Camí de les Aigües o bé entrar a Barcelona per l’Arrabassada i barri dels Penitents i prenem aquesta segona opció. Amb una mica de mala sort, perquè després de baixar pel carrer Siurana ens fa la impressió que hem baixat massa, volem recuperar alçada i el que fem és una botifarra de pujada que ens torna a portar al lloc de l’inici.

Per fi descobrim el que buscàvem, com entrar a Penitents per corriols. Agafem el que ens conduirà a bon lloc. La entrada per la carretera de l’Arrabassada ens porta al seu Km 0 que coincideix amb el creuament de la Ronda de Dalt.

Creuem i a través dels carrers que baixen arribem a l’estació de Penitents. Aquí tenia previst agafar el metro per tornar a casa, però com em sento en forces i vaig bé de temps, passo de llarg i m’endinso al barri de Vallcarca. Per sota del pont que porta el seu nom, poc a poc entrem al barri del Coll.

Com algú ha sentit que em sentia fort, em tenen preparades més escales que em conduiran al carrer de la Mare de deu del Coll. I arribats a aquest indret no ens podem estar de fer la volta pel Parc de la Creueta del Coll, amb la seva pedrera. Us el recomano, la vista és preciosa i és molt accessible.

Retornem una mica fins entrar al Parc Güell per la porta del servei, la que no coneixen els turistes. Aquesta ja és una zona molt coneguda. Pràcticament cada dia, si estic a Barcelona, la utilitzo per entrenar.

Malauradament els turistes em recorden que estic a Barcelona i no al Montseny.

Ara ja només toca fer el trajecte de baixada a casa de cada dia. Arribo a les 11,25. Més feliç que un gínjol, tot i que els problemes de la vida no han desaparegut, però les endorfines em fan creure que no existeixen.

Si ho voleu fer, és recomanable portar aigua. En alguns indrets passareu per fonts, però cal anar preparats per no patir. Si ens deshidratem no podrem córrer.

Un altre dia comentarem la baixada a la Font Groga i a l’Ermita de Sant Medir. O la possibilitat de tornar a Barcelona pel Coll de Valldaura i el Forat del vent. També la possibilitat d’arribar fins a Cerdanyola del Vallés, passant pel torrent de Can Catà i per Sant Iscle de les Feixes i entrant pel barri de Canaletes.

I el millor, tot, sense necessitat d’agafar el cotxe.      

    

  

DÉFICIT PÚBLICO Y SOBERANIA POPULAR.

A pesar de las muy autorizadas voces emitidas reiteradamente contra un ajuste brusco del déficit público en la UE, la Troika hizo del ajuste del déficit su peculiar teología de la desregulación y la privatización.

No está de más recordar que cuando hablan de reducción del déficit en la práctica se refieren exclusivamente a políticas de reducción del gasto, especialmente el social. Y se ignora las políticas de mejora de los ingresos, porque ello supondría entrar a fondo en la elusión, evasión y fraude fiscal practicado fundamentalmente por los poderes económicos.

Todas las políticas impuestas a los países deudores por los mercados financieros a través de la Troika han tenido dos grandes objetivos: garantizar los intereses de los bancos acreedores, a pesar de su responsabilidad en la burbuja financiera y en la crisis. Y aprovechar la crisis para imponer reformas estructurales que las sociedades europeas se habían negado a aceptar hasta aquel momento.

La crisis ha sido pues una gran oportunidad para imponer disciplina a los trabajadores y para usurpar la soberanía popular a las sociedades y sus instituciones democráticas.

Las decisiones de los Gobiernos y Parlamentos han sido dictadas, en ocasiones de manera vergonzosa, como demuestra la carta enviada por Trichet del BCE a Zapatero en 2011. En otros casos, estas imposiciones coincidían con las intenciones de los gobiernos de turno, como con Rajoy, y la crisis ha sido su gran oportunidad.

El resultado ha sido la imposición del programa máximo de los mercados financieros. Desregulación laboral y debilitamiento de la negociación colectiva y los sindicatos, a través de Reformas laborales. Reducción de la protección de los parados para que acepten disciplinadamente las reglas del mercado que conlleva 5 millones de personas desempleadas. Privatización de esferas importantes del Estado social para convertir derechos como el de la salud en mercancías. Reformas en los sistemas públicos de pensiones para imponer políticas no aceptadas pacíficamente por la ciudadanía.

La armonización de la regulación legal que los estados de la UE se niegan a hacer en el terreno político en instituciones democráticas como el Parlamento Europeo, se han impuesto por la vía de la armonización competitiva que los mercados y su brazo político, la Troika, han impuesto a las instituciones democráticas.

Una vez los mercados financieros ya han conseguido convertir deuda privada en deuda pública, transfiriendo la deuda privada de la que eran acreedores los principales bancos a los Estados y sus ciudadanos. Una vez se ha conseguido imponer a las sociedades las políticas decididas por los mercados financieros, el interés por la estabilidad fiscal ha perdido fuerza.

De ahí que la Comisión Europea, el BCE y el FMI hayan aceptado en diferente grado la flexibilidad de los objetivos de déficit establecidos y pactados por cada país. Y en el caso de España hayan hecho la vista gorda. Ni un solo año se ha cumplido el objetivo de reducción del déficit público marcado por los PGE. Y ello a pesar del brutal ajuste del gasto en desempleo que no responde a la reducción de desempleados, sino a la caída en picado de la protección impuesta por los Decretos Leyes 20/2011 y 20/2012, en cumplimiento del Memorándum que acompañó al rescate del sistema financiero español

La espectacular caída del gasto en desempleo y la reducción de otros gastos sociales en los PGE ha sido absorbida por la reducción de los ingresos provocada por las políticas de ajuste duro de la economia. Incluso en momentos de cierta recuperación del empleo, las cotizaciones sociales suben menos del 2% del PIB a pesar de que la previsión de los PGE 2015 fue un incremento del 6,8%. La razón es obvia, la precarización del empleo y la depreciación de salarios provoca que el aumento del empleo no se convierta en incremento paralelo de los ingresos por cotización.

En este contexto, la Comisión Europea se hace la sorprendida por algo que conoce desde el principio y que ha venido tolerando a cambio de duras reformas estructurales. Que cada año se presenten presupuestos falsos, que a mediados de año se modifican, especialmente con ampliación de partidas como las de Defensa. Que los PGE 2015 no se van a cumplir por haber previsto unos ingresos ficticios. Que en 2015 España tampoco va a cumplir el objetivo del déficit, entre otras razones porque las políticas impuestas por la Troika nos lo impiden. Y que los PGE 2016 son unos presupuestos tramposos,  hechos solo para que el PP se presente con la cara medio lavada a las elecciones del 20D.

Y la solución que a la Comisión se le ocurre ante el descaro de Rajoy, Montoro es pedir la nuevo gobierno que salga del 20D un nuevo ajuste de otros 10.000 millnes de euros.

En este contexto, cuesta saber cual de todos los actores de esta tragicomedia, Rajoy, Montoro, Juncker, se comporta con más sinverguenzeria.

Esta legislatura se acaba con una intervención por la Troika de las instituciones democráticas españolas, a través del procedimiento punitivo para los casos de "déficit excesivo". Con unos PGE aprobados antes de plazo para dejarlo todo atado y bien atado y para lucir por parte del PP el 20D.

Escandaloso y esperpéntico.