Encara sota l’impacte emocional d’una jornada, la del 8 de Març del 2018, que s’ha guanyat el dret a passar a la història, intento posar ordre a les moltes reflexions i sentiments que s’amunteguen i barregen dins meu, entre les quals predomina l’alegria viscuda per l’èxit de la vaga feminista.
El primer que ahir em va venir al cap en veure i viure la oceànica manifestació de Barcelona, va ser el record de totes aquelles dones que, en condicions molt dures, varen ser durant anys la punta de llança de la lluita social i feminista. Les dones del 36, la Tomasa Cuevas o més recentment la generació de l’Aurora Gómez, feminista a CCOO i sindicalista en el moviment feminista. Ho comentàvem amb la companya Gemma Lienas amb qui vaig compartir aquest moment d’immensa joia.
Tampoc no he pogut deixar de recordar aquells 8 de Març en què poquets milers de dones – i molts menys homes- fèiem una manifestació que en alguns moments va córrer el risc d’acabar sent la litúrgia anual del 8 de març. Fins i tot les polèmiques suscitades sobre el dret dels homes a participar en les manifestacions del dia de la dona treballadora.
Ara toca intentar entendre totes les dimensions d’aquesta jornada. D’entrada, em sembla veure la potencialitat d’un moviment que podria articular la lluita social en el segle XXI. En un món global, on costa agrupar interessos i més aviat es tendeix a l’individualisme, a la segregació, i al greuge comparatiu; el moviment feminista ha sabut aixecar una reivindicació i una bandera que aplega a moltes dones arreu del món i té capacitat d’implicar-hi als homes. Veure la manifestació d’Estambul, en un país com Turquia en plena regressió democràtica i vulneració dels drets civils, em va emocionar quasi tant com veure les dones treballadores paquistaneses en la mani de Barcelona.
La lluita contra la desigualtat que pateixen les dones en totes les esferes de la vida té un gran potencial emancipador. Especialment en uns moments en què globalització sense regles, drets ni contrapesos socials o polítics està provocant un augment brutal de les desigualtats, que castiga especialment les dones, però té un fort component de classe. La batalla per la igualtat, encapçalada per les dones, pot ser l’eix que vertebri una potent internacional en les primeres dècades del segle XXI, on, ara per ara, costa veure quin serà el motor de la lluita social.
A Catalunya i Espanya es va produir un fet encara més transcendent. Hem estat l’únic país europeu on la mobilització feminista, amb múltiples dimensions, va incorporar una vaga laboral organitzada pel sindicalisme confederal de CCOO i UGT. Per aconseguir l’èxit de la vaga, fins i tot en algunes grans empreses industrials on les dones representen tot just el 20% de les plantilles, el sindicalisme de classe i confederal ha treballat molt i bé en l’organització de la vaga. Veure les dones sindicalistes de sectors com la neteja, que estan en plena negociació del seu conveni, encapçalant la vaga i la mobilització va servir per posar de manifest que la discriminació i l’opressió que pateixen les dones en totes les esferes de la societat, té en les empreses i en la relació de treball una de les expressions més salvatge.
Ahir el feminisme va ser el protagonista i l’eix articulador d’aquesta potent mobilització. I fent-li costat el sindicalisme confederal va assumir la responsabilitat d’organitzar la vaga laboral en els centres de treball, legitimant-se com a subjecte de transformació social. Així ho destaquen les capçaleres dels principals mitjans de comunicació de tot el món, que posen de manifest el fet diferencial de la vaga feminista a España, que ha estat la implicació sindical i la vaga a les empreses. Durant tot el dia em van venir al cap records de les moltes sindicalistes de CCOO que al llarg de cinc dècades han lluitat perquè el sindicat assumís la lluita de gènere com a element propi i consubstancial. Sense aquestes dones que han dut a terme una doble lluita, front el capital i entre els seus companys, la vaga laboral del 8 de Març no hauria estat possible, com encara no ho ha estat en altres països amb molta més força sindical que la nostra.
Per això em resulta sorprenent i molt preocupant l’actitud refractaria per part dels comuns a aquesta important implicació sindical. Si algú fora del nostre país llegeix els seus comunicats, declaracions i posicionaments, pot arribar a creure que el sindicalisme confederal no ha existit en aquesta espectacular vaga feminista. No vull creure que s’hagi decidit aplicar la vella formula d’imposar silenci sobre el que no agrada o no es controla.
Dijous, durant la concentració del matí a la Plaça de Sant Jaume, vaig estar esperant el moment en què l’alcaldessa de Barcelona es trobava amb els dirigents de CCOO i UGT. Però aquesta trobada no es va produir. I no deixa de sorprendre’m, perquè en una plaça tan petita el més difícil no era trobar-se, sinó eludir-se. Una trobada que, en canvi, sí que van propiciar regidores i regidors de pràcticament tots els grups municipals. Per a mi aquesta és encara una de les grans incògnites del dia d’ahir. Què pot portar a l’espai polític dels comuns a negar i rebutjar constantment el paper del sindicalisme confederal? Especialment quan és un dels seus jaciments de militància i de vots. Sectarisme? Instint suïcida? No ho sé, sincerament, però em resulta força incomprensible.
Un altre factor determinant ha estat que la vaga feminista del 8 de març ha tornat a situar el conflicte social, en aquest cas el conflicte de gènere, en l’epicentre del debat polític del país. I aquest és un dels grans èxits de la jornada i dels dies previs de preparació i difusió i organització de la vaga.
Al mateix temps s’ha recuperat per la política l’eix esquerra-dreta que alguns s’encaparren en declarar mort. Només cal recordar les explicacions i declaracions contra la vaga dels dirigents del Partit Popular i de Ciutadans, els dies previs. Rajoy va intentar en un últim moviment aturar aquest profund error d’oposar-se a la mobilització feminista. Però gracies a la bel·ligerància dels seus i les seves dirigents hem vist una vegada més en que consisteix ser d’esquerres o de dretes, quins son els valors que hi ha darrera de cada manera de veure el món. La batalla per la igualtat i la lluita contra les desigualtats i l’opressió de gènere és un de molt definitori.
A Catalunya, a més, hem assistit a una mobilització transversal que per primera vegada en molt de temps no fractura la societat, sinó que la cohesiona en objectius compartits per una immensa majoria de la societat.
Ara queda el més difícil, convertir aquesta espectacular energia, mobilitzada durant aquestes setmanes i que ahir va agafar forma de vaga feminista, en transformacions socials concretes. Totes i tots sabem que no serà fàcil, perquè les arrels de la injustícia contra les dones són molt profundes, ancestrals i estan ficades dins del moll de l’os de la societat i la seva cultura. Cal fer front a un sistema social, el capitalista, construït sobre els pilars de la desigualtat social, i un sistema patriarcal, edificat sobre els pilars de la dominació d’una part de la societat sobre l’altra, les dones.
Sens dubte, els canvis no seran ni ràpids ni fàcils i és probable que en pocs dies veiem com algunes adhesions estaven carregades de fariseisme. Crec, vull, necessito creure que en la llavor d’aquests anys, en la jornada d’ahir, estan els gens d’una societat més justa.
I del que estic convençut, perquè ho ensenya la història, és que les reivindicacions i lluites de gènere acabaran convertint-se en grans conquestes de civilització. Potser és el gran canvi que esperem i necessitem per fer del segle XXI una època que no estigui marcada irremeiablement per la injustícia i la desigualtat.
