sábado, 7 de octubre de 2017

MOLTES GRÀCIES AMICS, AMIGUES

Aquests dies he viscut moments díficils, especialment la mort de la meva mare, el darrer dimarts 3 d'octubre, després de ser ingresada a l'hospital el passat 20 de setembre. No fa falta que us expliqui que significa això. 

Durant aquests dies he sentit l'escalf de molts amics i amigues que m'han acompanyat en aquests moments. A molts d'ells he pogut agrair-lis personalment, però no ha estat possible fer-ho amb tothom. 

Per aixó vull aprofitar l'espai del "bloc del coscu" per agrair-vos a tots la solidaritat, l'amistat i l'acompanyament que m'heu ofert durant aquesta setmana. Uns dies que pel país han estat molt trascendentals i que per a mi han estat emocionalment molt intensos. 

Voldria compartir amb vosaltres dos dels missatges que m'han fet arribar alguns amics. 

El Ramon Plandiura, amic des de fa molts anys ha volgut compartir amb mi aquestes reflexions: 

"Abans, acomiadar difunts a Barcelona era anar a Sancho d’Avila. Avui, no. Potser sigui perquè els meus morts solen viure a la part alta de la ciutat. Per això, tornar a Sancho d’Avila, és tornar a l’autenticitat dels morts, als de sempre, als que volen marxar sense causar problemes, als que no els importa unes estances lúgubres, aptes només per acomiadar morts. Avui, la difunta, la Pepa, també era una difunta de les de tota la vida, una anciana resistent, nascuda i morta a la Barceloneta, cofoia de la seva família i dels seus amics, protagonista d’una cerimònia austera, sentida, pensada per a ella i per a aquesta gent, la seva, que inunda de serenitat els primers bancs de la sala. 
Darrere,  els amics del seu fill, en Coscu, a qui la cura i mort de la seva mare ha proporcionat una bombolla de pau davant tanta desconsideració. Segurament, el darrer acte d’amor d’una mare per a un fill".


I també el que m'ha fet arribar un amic més recent, però amb el que estic compartint la intensitat de l'activitat parlamentaria aquests darrers anys, en Lluis Rabell.  Amb tota la poesia de Brassens

Súplica
(per a ser enterrat a la platja de la Barceloneta)


Com la Parca no té cap sentit de l'humor,
em trepitja els talons perquè he sembrat de flors
la seva infausta calavera.
Veient-me així encerclat d'un munt d'enterraments,
m'ha semblat assenyat afegir al testament
aquesta voluntat darrera.

Emprant com a tinter el turquesa del mar
que el tabel·lió s'afanyi per tal d'anotar
d'una escriptura entenedora
el que convindrà, doncs, que feu amb el meu cos
quan digui l'esperit: «Vailet, jo toco el dos
perquè el tres fa estona que és fora».

Quan s'enfili a l'Olimp del meu avi Joan,
ple de divinitats d'allò més tolerant
que als mortals no fan la punyeta,
emmeneu-me, si us plau, des del barri nadiu
a l'indret on la vila és un diminutiu,
val a dir a la Barceloneta.

El nínxol familiar no vol cap enrenou.
Parlant clar i català, allò és ple com un ou.
I abans que un lloc no s'alliberi,
se'm farà massa tard i no puc arribar
cridant «Pas al jovent! Coi, deixeu-me passar!»,
ficar-m'hi a empentes i improperis.

On l'arena és daurada, a la vora del blau,
excaveu-me, si no és massa demanar, un cau,
feu-me un acollidor habitatge.
Ben a prop de la Icària i del Bogatell,
envoltat de dofins, gavines i vaixells,
tindré un sumptuós veïnatge.

A l'edat en què l'onanisme recurrent
esdevé enutjós i el cor, adolescent,
s'enlaira com un enxaneta,
vaig rebre allí, cofoi, el meu bateig carnal,
buscant en un jardí poblat de flors del mal
el rostre d'una sireneta.

Neptú allí, fins i tot quan es mostra embravit,
no s'agafa pas la tempesta gaire a pit.
I si una embarcació sotsobra,
se sent bramar el capità dalt del pont:
«Sóc l'amo a bord. Mireu de salvar el rom.
Cadascú un garrafó i a córrer!».

Ma tomba no entristirà pas aquell racó.
Ans al contrari, potser esdevindrà atracció,
un nou lloc de pelegrinatge…
La gent hi desarà els seus afers de bany
i un castell de sauló no ha de parèixer estrany
als infants en aquell paratge.

Amb el degut respecte a Joan Manuel Serrat,
de la Mediterrània el trobador inspirat,
d'allí estant li retré homenatge.
I si el seu cançoner ha estat millor que el meu,
aquell túmul serà, no us en sàpiga greu,
el més mariner de la platja.

Pensareu a plantar, fóra tot un detall,
un bon pi amb el ramatge obert com un ventall,
pi para-sol de preferència,
que preservi els amics de tota insolació
quan visitin la meva pobra concessió
fent-me afectuoses reverències.

Pervenint de la costa o bé de l'interior,
a cavall de les ones i de la remor
del mestral i la tramuntana,
bressolaran el meu dolç somni de la mort
les notes més punyents, els emotius acords
del flamenc i de la sardana.

Si una turista mig nua tal com s'escau
ve a estirar-se, distreta, al llindar del meu cau
a l'hora de la migdiada,
prego perdó a Jesús si l'ombra de la creu
embolcallant el cos de l'ondina s'ajeu
en una pòstuma abraçada.

Pobres reis i banquers, pobres autoritats
sota lloses pesants de marbre entatxonats!
Mirareu amb certa recança
el simpàtic cantaire, el trinxa del Raval,
gaudint d'un etern repòs estival
que es passa la mort de vacances.

Gràcies a tots dos i a tots vosaltres 


El bloc del Coscu

Visita el meu nou bloc. https://elblocdelcoscu.cat