jueves, 21 de marzo de 2013

L’ESQUERRA I EUROPA


En una mateixa setmana, la Unió Europea ens envia senyals contradictòries. Una de freda, la sentència del Tribunal de Luxemburg que dictamina que la legislació espanyola sobre execucions hipotecaries i desnonaments no és respectuosa amb els drets que les directives de la UE i reconeix els ciutadans com a usuaris. Una altra de sorra, l’acord de l'Eurogrup de la zona Euro pel qual es pretén que els ciutadans xipriotes paguin via impostos el rescat dels bancs de Xipre, o sigui dels seus creditors internacionals.

Aquest fet em permet reflexionar sobre un dels gran reptes que té l’esquerra. Oferir a la ciutadania un projecte nítid sobre Europa. La crisi, la incapacitat de les institucions per fer-li front, les injustes i suïcides polítiques d’austeritat estan debilitant la legitimitat de la política, les institucions i tots els instruments col·lectius de la nostra societat. I el projecte europeu és un dels primers damnificats, per errors propis, per la culpabilització que de la UE n’estan fent els governs dels estats i també per l’interès dels poders econòmics de desmantellar qualsevol estructura de poder que pugui fer de contrapès polític a una globalització que ells volen sense regles ni contrapoders socials.

Durant aquesta crisi, la institució més genuïnament europea perquè es l’única elegida directament pels ciutadans, el Parlament Europeu, està sent menyspreada pels governs dels estats membres. Gran part de les decisions es prenen en els Consells Europeus, que són la suma dels 27 estats membres. Fins i tot quan, com en el cas de Xipre, la decisió la prenen els Ministres d'Economia de la zona euro, constituits en Eurogrup. Però ja s’encarreguen els governs europeus de descarregar les seves responsabilitats en d’altres. Fins i tot quan, com en el cas de Xipre, la decisió la prenen per consens els ministres d’Economia dels 27 governs, constituïts en Consell Europeu, Així, en l’imaginari col·lectiu, Europa apareix com la responsable de les mesures que imposen sacrificis injustos i patiments inútils. I els governs dels Estats com a subjectes passius d’aquestes barbaritats.

D’altra part, es coneix poc el paper que la legislació europea juga en la defensa dels ciutadans europeus, en ocasions desprotegits per la seva legislació estatal. En menys d’un any el Tribunal de Luxemburg ha dictat diverses sentències, totes elles beneficioses per als ciutadans. Dues, que reconeixen el dret a gaudir i no perdre les vacances quan aquestes coincideixen amb períodes de baixa mèdica. Una altra, que obliga Espanya a computar les cotitzacions dels contractes a temps parcial de manera no discriminatòria per a aquests treballadors, majoritàriament dones. I una darrera que obliga Espanya a tenir present les cotitzacions de treballadors emigrants de tercers països fetes en un altre país de la UE. En aquests moments la darrera línia de resistència legal per evitar l’acomiadament lliure sense controls que ha imposat la reforma laboral del PP, la tenim en la Directiva de la UE sobre aquest tema. I espero que ben aviat puguem gaudir de jurisprudència que, interpretant aquesta normativa europea, posi límits al poder absolut que la reforma labora atorga als empresaris.

En resum, ni tot el que ve d’Europa és negatiu. Ni els morts que es carreguen a Europa són sempre responsabilitat seva, sinó que tenen en les polítiques conservadores els grans responsables.

Davant d’això l’esquerra tenim la responsabilitat de fer un bon diagnòstic i oferir un projecte europeu a la ciutadania. Un projecte que inclogui una denúncia nítida de les salvatges polítiques intergovernamentals que es prenen en el marc de la i una denúncia de les mancances democràtiques i socials del projecte europeu.

Però també un projecte d’esquerres que no s’oblidi de destacar el que és l’essencial. Si la ciutadania europea vol recuperar la seva sobirania política front uns poders econòmics encantats amb una globalització sense regles ni contrapoders i uns mercats financers que s’han convertit en els reguladors de facto de les relacions econòmiques i socials, Europa és l’espai per fer-ho i el projecte europeu el millor, potser l’únic, instrument real al nostre abast.

En el segle XXI la sobirania política de la ciutadania o es recupera en l’escenari europeu o no es recupera. L’esquerra només és viable a Europa en el segle XXI amb un potent projecte europeu.       

viernes, 15 de marzo de 2013

PENSIONES: UNA REFORMA INJUSTA E INJUSTIFICADA

El Consejo de Ministros ha aprobado un nuevo Decreto Ley, van 35 durante la legislatura, por el que vuelve a endurecer el acceso a la jubilación, esta vez la anticipada y parcial. Se trata de una Reforma injusta e injustificada, que penaliza a los mayores de 55 años, a los que el Gobierno lleva acorralando socialmente desde que inicio la legislatura. Y que dificulta aún más el acceso al empleo de los jóvenes. Es injustificada, porque viene a reformar una Ley, la 27/2011 que aún no havia entado en vigor. Y sin esperar a ver sus efectos, el Gobierno la modifica, sin acuerdo social y sin acuerdo político. Con lo que una vez más incumple sus compromisos en el Pacto de Toledo.

España gasta hoy en pensiones el 10,7% del PIB, casi 3 puntos menos que la media de la UE. Alegar unas previsiones para el 2060 es toda una desfachatez. Para la sostenibilidad económica de la Seguridad Social la evolución demográfica es importante, pero tienen mucha más importancia factores como la creación de empleo (volumen de cotizantes), la calidad del empleo (niveles salariales y de cotizaciones) y la productividad (innovación y formación). España tiene una edad legal de jubilación de las más elevadas, 65/67 años, una edad real por encima de la media, 63,8, es el país en que la edad real de jubilación más ha crecido en los últimos años, y el diferencial entre edad legal y edad real es de los más bajos de la UE.

O sea que todo el andamiaje argumental de la reforma del PP se construye sobre una falsedad. Aunque con una intensidad menor de la inicialmente prevista, el Gobierno endurece el acceso a la jubilación anticipada. Especialmente doloroso cuando se trata de la forzosa, en la que penaliza los coeficientes reductores de los que han cotizado entre 38,5 y 41,5 años, o sea la mayoría. Se trata de personas mayores despedidas, sin empleo y sin expectativas de tenerlo, a los que el Gobierno ya endureció las condiciones de acceso al subsidio de desempleo y redujo sus cotizaciones. Y ahora les remata, endureciendo las condiciones de acceso a la jubilación anticipada forzosa. Es además radicalmente falso que esta modalidad de jubilación tenga costes para el sistema de Seguridad Social y el Gobierno no ha sido capaz de aportar datos a pesar de haber sido requerido varias veces en el Pacto de Toledo.

La Reforma aprobada convierte la jubilación parcial en una modalidad teórica, de imposible acceso, excepto para el sector de la automoción (importante, pero no el único). Al impedir la jubilación parcial, el Gobierno bloquea la posibilidad de contratación de jóvenes a través del contrato de relevo, en un país con niveles de desempleo juvenil del 50%. Y para que quede claro que la preocupación del Gobierno por los jóvenes es retórica, se aprueba por primera vez la posibilidad de que los pensionistas puedan continuar cobrando su pensión (el 50%) y trabajando por cuenta propia o ajena, sin cotizar por ello, salvo una cuota de solidaridad del 8%.

Para terminar de demostrar cuales son las prioridades del Gobierno, la reforma acuerda dar marcha atrás a la cláusula Telefónica, por la que las grandes empresas con beneficios debían hacerse cargo de los costes de la prestación e desempleo de los trabajadores prejubilados. Se da la circunstancia que el Gobierno ha estado meses alardeando de una reforma que no ha aplicado – Telefónica aún no ha pagado ni un euro- y ahora da marcha atrás con una nueva regulación que perdona a buena parte de estas empresas este pago. Y de manera simultánea compensa lo que deja de cobrar de las grandes empresas con lo que dejará de pagar a los parados perceptores de subsidio de desempleo a los que endurece las condiciones de acceso. Los efectos más evidentes de esta reforma son que acorrala un poco más a los parados mayores de 55 años, dificulta aún más el acceso al empleo de los jóvenes y distribuye de manera absolutamente injusta los ajustes. Toda una declaración de guerra a los desempleados mayores de 55 años.

martes, 12 de marzo de 2013

DESNONAMENTS. UNA SETMANA CLAU


Les lluites socials són curses de llarga distància i tots els dies són importants. Bé que ho saben els activistes de les PAH. Però aquesta setmana té una especial significació. S’espera que el Tribunal de Justícia de la UE es pronunciï sobre si la legislació espanyola és respectuosa o no amb la Directiva 93/13/CEE. I pel que es desprèn de les conclusions presentades per l’advocada general, la legislació espanyola, i amb ella els partits que l’han aprovada, PSOE, PP i CIU, no sortiran ben parats.

Durant anys, els governs Zapatero i Rajoy han estat negant la realitat i el drama social dels desnonaments. Les mesures adoptades han estat parcials i cosmètiques. Durant quinze mesos el govern Rajoy no ha fet res més que amagar el cap sota l’ala i improvisar respostes mediàtiques.

El febrer de 2012, i en resposta a la interpel·lació que vaig presentar en nom d’IU, ICV–EUiA, CHA, el ministre Guindos es va treure de la màniga la falsa solució del codi de bones pràctiques, que ha resultat ser una enganyifa. Després, a finals de juny, el PP va votar en contra de la Proposició de llei que va presentar el nostre grup, tot i manifestar que hi estava molt d’acord. A la tardor, i pressionat per l’impacte de nous suïcidis, va improvisar el Decret llei 27/2012, que a les poques setmanes rebia una autoesmena a la totalitat del propi PP, a més de la dels altres grups.

En totes les ocasions que he tingut oportunitat, he acabat les meves intervencions advertint als parlamentaris del PP, i no sols a ells, que si el Congrés no donava solucions reals al drama dels desnonaments, les respostes vindrien de les mobilitzacions socials i dels jutges.

I aquell vaticini s’està complint. Les mobilitzacions socials han obligat el PP a haver d’acceptar a tràmit l’ILP presentada per entitats, sindicats i PAH. Propostes fetes per diferents grups, com és la dació en pagament, que fins ara eren rebutjades, s’estan obrint pas.

El Tribunal Europeu ha de decidir sobre alguns aspectes de la legislació espanyola que estan darrera del patiment de moltes famílies. La impossibilitat d’al·legar motius d’oposició a l’execució per part del deutor, el venciment de tot el crèdit hipotecari a partir del primer termini impagat, interessos d’usura del 18/20%. I darrera de totes elles si existeix un equilibri raonable entre els interessos de les famílies deutores i dels bancs creditors.

Que no existeix aquest equilibri ho demostra el cas que és objecte d’anàlisi pel Tribunal de la UE. Veiem algunes de les moltes  barbaritats del nostre sistema hipotecari. El préstec per la compra de l’habitatge era de 138.000 euros amb una taxació inicial de 194.000 euros. Els terminis impagats en el moment de la subhasta pujaven a 3.153,46 euros, als quals s’havien afegit 41.902 euros més per interessos i costes. Com sigui que la taxació de l’habitatge feta per la subhasta havia baixat de 194.000 a 97.200 euros, la Caixa creditora es va poder quedar el pis pel 50% del valor de subhasta; és a dir, 48.600 euros. Mentrestant, la família es va quedar sense casa i amb un deute pendent de 130.000 euros; és a dir, el mateix que en subscriure la hipoteca però ara sense habitatge, que era propietat de l’entitat creditora. Si això no és usura s’hi assembla i si no és un crim, és quelcom semblant.

Esperem que el Tribunal de la UE faci el que les nostres institucions no han estat capaces durant anys: restituir l’equilibri entre els deutors i les entitats creditores en els processos hipotecaris. Però encara quedaran molts altres temes que haurem de discutir al Congrés. Entre els quals, la necessitat d’establir un lloguer social, proporcional als ingressos de les famílies en risc, amb el que garantir el dret constitucional a l’habitatge i donar un sentit social als molts habitatges buits que són titularitat de bancs nacionalitzats amb recursos públics.

També haurem de debatre els mecanismes per permetre la dació en pagament en els casos d’insolvència sobrevinguda, de bona fe, que afecti l’habitatge habitual i en famílies sense cap altre habitatge ni patrimoni amb el que respondre. Fins ara, bancs, Associació Hipotecària Espanyola i el govern Rajoy, com abans Zapatero, es neguen a acceptar la dació en pagament amb efectes retroactius com una de les fórmules a disposició de les famílies. Al·leguen que això incentivaria els impagaments, posaria en risc el mercat hipotecari i la pròpia solvència dels bancs. Amaguen que la dació en pagament comporta perdre la casa per a qui no en té una altra i per tant l’efecte contagi no és previsible. I sobretot no expliquen el perquè les immobiliàries i els especuladors han aplicat la dació en pagament per liquidar els seus crèdits, per imports que superen en molt els 100.000 milions de euros i això ha estat encaixat per bancs i caixes a costa dels recursos públics aportats per tots els ciutadans. I en canvi  aquests mateixos ciutadans no tenen dret a que se’ls  apliqui el mateix procediment de dació en pagament que s’ha fet amb les immobiliàries.

La pregunta resumida és: Per què sí la dació en pagament a immobiliàries i no a les famílies? I la resposta és tan nítida com dura: perquè la llei determina que els accionistes de les immobiliàries responen legalment únicament amb el capital invertit en les societats afectades i no amb el seu patrimoni. I en canvi les famílies responen amb el seu patrimoni present i futur. També per això les cèdules hipotecàries d’elevada rendibilitat i seguretat s’emeten per a les  entitats financeres amb la cobertura de les hipoteques familiars –les més segures de cobrar- i no per als crèdits hipotecaris subscrits per les immobiliàries– que tenen molts més riscos. Aquest és el conflicte de fons que fins ara s’ha resolt contra les famílies.

Som conscients que les coses no són fàcils legalment, però la situació és insostenible per a moltes famílies i sobretot és insostenible aquest sentiment d’estafa que viuen els afectats i amb ells tots els activistes que els estan fent costat.

Setmana, doncs, important, dies decisius perquè tantes lluites de tanta gent puguin veure per fi la llum amb els canvis del nostre sistema hipotecari i la legislació que el suporta.

martes, 5 de marzo de 2013

Intervenció en el Gran Debate de Telecinco

En aquesta entrada trobareu l’enllaç de la meva participació en el programa el Gran Debate de Telecinco. Com podreu comprovar el debat es va acabar sense que els que s’oposen a la proposta dela ILP poguéssin donar una resposta a la pregunta que vaig formular reiteradament en el debat:

- Quines són les raons per les quals el sistema hipotecari d’aquest país no pot “encaixar” la dació en pagament com a forma de liquidació del deute en el cas de families deutores (són aproximadament un 3% de tots els crèdits hipotecaris) que hagin entrat en situació d’insolvència sobrevinguda, de bona fe, que afecti a l’habitatge habitual i que no disposin d’un altre habitatge en el que garantir el seu dret a la vivenda.

I en canvi el mateix sistema financer que pot assumir l’impagament, reestructuració, quita del deute i, en moltes ocasions, dació en pagament, quan el deutor és una inmobiliària o qualsevol entitat mercantil. Quan, a més, el forat produït per aquests impagaments s’acaba tapant amb recursos públics, europeus oespanyols.

Aquesta pregunta és encara més punyent, quan s’acaba de saber que la inmobiliaria Royal Urbis ha deixat penjats 600 milions d’euros a Bankcaixa i Nova Caixa Galicia. 

Ningú va respondre.

Aquí us deixo el vídeo del Gran Debate de dissabte passat:http://www.telecinco.es/mdsvideo/popup.html?contentId=MDSVID20130303_0005&clippingId=3.png&clippingContentId=MDSVID20130303_0005&time=201.9814783609215(A partir de les 03:05:00 comença la part del debat sobre els desnonaments)

El bloc del Coscu

Visita el meu nou bloc. https://elblocdelcoscu.cat