Entre les moltes i contradictòries noticies que han aparegut aquests dies al voltant de la Cimera Europea apareix la informació de que el duo Merkozy proposarà una harmonització del impost de societats. Com sigui que no tenim masses detalls, de moment no podem saber si estem davant d’una mala notícia, però que en el marc d’una reforma institucional de la UE en que només apareix l’objectiu de l’austeritat, els ajustos fiscals, aparegui la possibilitat de començar a harmonitzar la fiscalitat i la creació d’una taxa de transaccions financeres en el marc de la UE pot no ser una mala noticia.
Clar que tot dependrà de com a acabi la història. En els tres darrers anys, les informacions sobre bones idees com mesures per combatre els paradisos fiscals – li diuen eufemísticament “jurisdiccions no col•laboradores”- han quedat en no rés.
De moment, però, al nostre país la cosa no ha començat gaire bé. La majoria de mitjans de comunicació han acompanyat la noticia del comentari de que això suposaria una reducció del nostre impost de societats que, segons els mitjans de comunicació – és a Espanya més alt que a la resta de països de la UE. Amb l’afegit de que així es podria dinamitzar l’activitat econòmica. Un altre cop, aquests mitjans no han perdut l’oportunitat de continuar desinformant, com fan quasi sempre i de manera força esbiaixada quan es tracta de fiscalitat. Les dues idees que transmetin els mitjans – alguns en portada i com a primera noticia de la seva edició digital – son tan falses com a perilloses de cara a afrontar les reformes que el país necessita.
Ni és cert que el nostre impost de societats sigui en termes de tipus efectiu i tipus real dels més elevats de la UE, ni aquest es el factor que determina o no la reactivació econòmica. Aquesta ha estat la fal•làcia que ha dominat el debat econòmic, polític i mediàtic espanyol de les darreres dècades i les seves conseqüències han estat nefastes. Perquè gran part de les reformes fiscals dels darrers anys s’han inspirat en aquesta concepció de la ideologia ultralliberal i la conseqüència es un sistema fiscal anorèxic i amb incapacitat per jugar cap paper econòmic i social per fer front a la crisi.
Recomano repassar un informe de setembre del 2011 elaborat per la Confederació Sindical de CCOO. I en aquesta entrada aprofito algunes de les dades del referit informe que em semblen més significatives.
La recaptació fiscal a Espanya suposava al 2009 el 30,7 % del PIB, mentre la mitja de la UE es situava en el 38.3% , entre el 47,9% de Dinamarca i el 26,4% de Letonia. No estarà de més tornar a insistir que els països amb més pressió fiscal son també els més dinàmics econòmicament, amb més equitat interna en la distribució de la renda i que millor han encaixat la crisi.
Durant les anys 2003 al 2008 es varen acordar reformes fiscals que han suposat una reducció de la recaptació potencial per valor de 17.400 milions d’euros anuals per l’exercici del 2010 (un 1,5% del PIB).
I si analitzem les dades referides al impost de societats veurem que és un dels que més ha patit el impacte de la crisi, però no sols per la reducció de l’activitat econòmica, si no per la seva configuració perversa i les reformes acordades en el període de Govern socialista sobre la fal•làcia que contribuirien a crear ocupació primer i a reactivar l’economia després.
El impost de societats que en el moment àlgid del cicle econòmic va arribar a suposar fins el 4,3% del PIB en el 2007 ha caigut fins el 1,5% del PIB en el 2010. Però no tot es conseqüència de la reducció de l’activitat econòmica. Les darreres reformes han provocat efectes perversos en l’aplicació d’aquesta figura impositiva.
El primer es la diferència entre el tipus legal fixat - un 32,5% el general i entre un 25% al 30% en les empreses de menor facturació- i el tipus efectiu -quota líquida ingressada en relació a la base líquida- del 18,8% per l’exercici del 2009. Però a més aquest diferencial es encara més significatiu per les entitats financeres que com a mitja varen tenir un tipus efectiu del 15%, mentre les grans empreses en general i de mitja era del 20,6% i les PIMES un 23%. I això que en paraules del Sr Duran i Lleida l’objectiu de la reforma del 2006 era afavorir a les PIMES. Les dades encara son més preocupants quan es tracta de l’avanç de liquidació del 2010, en que el tipus efectiu cau al 16,7% i el tipus real – quota líquida pagada sobre el resultat comptable positiu declarat per les empreses – pot estar en el 8,2%.
Unes altres dades posen de manifest les possibilitats de reduir el tipus efectiu en relació al tipus legal, del que en general es beneficien no les empreses que més ho necessitarien, si no les que tenen més possibilitats de posar en marxa mecanismes d’enginyeria financera i elusió fiscal. En l’exercici del 2008 les empreses varen declarar una minoració en la quota líquida de 12.792 milions d’euros per doble imposició, 1.904 milions d’euros per pèrdues d’exercicis anteriors i 2.392 milions d’euros per deduccions en inversions i creació d’ocupació. Seria interessant saber qui va fer constar aquestes deduccions i quin llocs de treball es varen crear i sobre tot on estan aquests llocs de treball que varen suposar una reducció significativa en la quota líquida d’algunes empreses.
Dons be, totes aquestes dades les he portat aquí per posar de manifest que no es veritat que el tipus efectiu, ni molt menys el tipus real, del impost de societats sigui a Espanya més elevat que la majoria de països de la UE. Seria imprescindible per salut democràtica que els mitjans de comunicació fessin un esforç per donar informació fiable i no segada sobre el tema. Al menys clar que el que es vulgui es preparar a l’opinió pública per una possible harmonització a la baixa del impost de societats. I que per colonitzar ideològicament a la ciutadania sigui imprescindible fer-li creure que el impost de societats que paga Espanya es superior a la mitja de la UE – el que no és cert – i que si es rebaixa de nou, sense fer una reforma en profunditat es podrà crear ocupació, o com alguns partits han dit durant la campanya ajudar a les PIMES – que com s’ha vist no son precisament les més beneficiades de les reformes fetes durant els darrers anys.
Suposo que ara s’entén més l’afirmació amb que s’iniciava aquesta entrada al bloc. En el sentit que l’harmonització europea del impost de societats no es d’entrada una mala noticia, però que com sempre caldrà veure el final de la història per saber si de veritat es una bona noticia.
