Cada vegada és més evident que la crisi fa sortir a la llum els oportunistes que volen aprofitar-la per imposar polítiques que en situacions de normalitat seria impossible adoptar. I aquesta setmana comprovem com s’hi semblen els oportunistes catalans i els espanyols. Sobre els oportunistes espanyols – en els que s’inclou el grup de CiU al Parlament espanyol – i els intents d’aprofitar la crisi per imposar noves reformes laborals que precaritzin encara més l’ocupació i deteriorin la capacitat de la negociació col·lectiva per vertebrar les relacions laborals, farem ben aviat una nova entrada en el bloc. De moment, en el bloc hi ha penjats un grapat d’articles referits a les reformes de la darrera legislatura que poden apuntar cap on volen el PP i CIU que vagin les coses.
Avui em referiré als oportunistes catalans que actuen des de les institucions catalanes.
Des de la presa de possessió, el govern de CiU ha llançat una ofensiva que pretén aprofitar la crisi per imposar un clar retrocés en el nostre model d’Estat social. És especialment significatiu en relació a la salut i els intents de transformació per la porta del darrera del Sistema Nacional de Salut. Com a prova més evident, les darreres declaracions del conseller Boi Ruiz, que planteja que les persones amb rendes altes – quines són ?- estiguin obligades a disposar d’un assegurança privada al seu càrrec per accedir a les prestacions del Sistema Nacional de Salut.
Més enllà de l’evidència que des del primer dia el conseller Boi i el govern del qual forma part pretenen incentivar els negocis de l’assegurança sanitària privada, el suggeriment del conseller Boi posa sobre la taula algunes reflexions de gran calat.
La primera és sobre l’impacte que en termes de salut, equitat i legitimitat social tindria la proposta del govern català. Tots els estudis internacionals posen de manifest que els sistemes nacionals de salut d’accés universal i finançament públic són grans instruments per millorar la salut i l’equitat. Només cal veure els impactes que va provocar els canvis en el Sistema Nacional de Salut del Regne Unit les mesures de la Sra.Thatcher, continuades després per la famosa Tercera Via dels laboristes. Els increments dels problemes de salut i les grans diferències entre sectors socials en termes d’expectativa i qualitat de vida.
Hi ha una altra reflexió que coneixen molt bé els estudiosos dels sistemes de salut i en general dels Estats del Benestar: el que dóna més legitimitat social als sistemes públics de salut és la seva condició d’universalitat – és a dir, que afectin tota la població sense excepcions- el seu finançament públic i els nivells de qualitat de la cobertura. Quan els sectors socials més poderosos, i per tant amb més capacitat d’incidir en les decisions polítiques, utilitzen el mateix sistema de salut que la resta de la població, la legitimació social és molt àmplia. En canvi, quan el Sistema Nacional de Salut es dualitza o segmenta i els sectors socials més poderosos utilitzen canals alternatius o es veuen obligats a finançar el seu cost, la conseqüència és que es desentenen del futur del Sistema Nacional de Salut, no tenen interès en garantir finançament suficient. El resultat és una reducció significativa de les inversions i els pressupostos que afecta fonamentalment els beneficiaris del sistema públic que tenen menys capacitat d’incidir políticament en les decisions dels governs i els Parlaments. Entre d’altres coses perquè una bona part d’aquests beneficiaris del Sistema Nacional de Salut formen part d’aquest grup social que oscil·la entre el 30% i el 45% de la població que s’absté en les diferents eleccions.
En resum, la proposta del conseller Boi és una gran oportunitat de negoci privat per als oportunistes de la crisi. És també una oportunitat per transformar la naturalesa universal del nostre sistema de salut, amb els riscos de deslegitimació social entre els sectors més influents políticament de la societat.
Hi ha un darrer argument en termes de construcció nacional que posa de manifest fins a quin punt són de cartró-pedra les proclames nacionalistes d’alguns, en aquest cas del govern català.
Una nació és, entre d’altres coses, un conjunt harmònic de sistemes nacionals. En el terreny de la llengua i la cultura, en el terreny de l’educació, en el terreny de la salut, en el terreny de les prestacions socials i els drets cívics.
En un any, el govern català ha posat de manifest la seva capacitat de destruir alguns d’aquests sistemes nacionals. Les dimensions del CONCA i la ruptura del govern en el món de la cultura n’és un exemple. El desmantellament del Pacte Nacional per l’Educació, l’anul·lació de la sisena hora i la cada vegada més evident negativa a configurar un únic Sistema Nacional Educatiu és un altre exemple. I ara, la proposta de desmantellament del Sistema Nacional de Salut en les seves característiques d’accés universal i finançament públic n’és un altre.
Sembla que cada vegada més, els atacs a la construcció nacional de Catalunya no vénen sols de fora, vénen de dins, de molt endins, del propi govern català. Perquè desmuntar els sistemes nacionals en el terreny cultural, educatiu i sanitari no és altra cosa que actuar contra la cohesió social i la construcció nacional.
