Com correspon a les societats democràtiques, existeixen diferents visions i lectures del 27S, del que ens juguem, què votem i sobre què decidim.
Els intents de fer una lectura única, unívoca i exclusiva del 27S és un factor d'empobriment democràtic, que no ajuda a construir un nou país.
Patim una greu crisi social, nacional i democràtica que no té una única causa, sinó que obeeix a diferents factors que ens han arrossegat a la situació d'emergència social que vivim.
Assistim a l'esgotament del sistema polític nascut de la transició. La globalització econòmica redueix la capacitat de la política nacional per governar l'economia global. La política apareix a ulls de la ciutadania com incapaç d'encarar els greus problemes socials, impotent per exercir la sobirania. Els mecanismes de control de la transició i de protecció d'una democràcia feble s'han convertir en rèmores que en mans del bipartidisme són immobilisme. L'auto-cop del PP a l'Estat social i a l'Estat autonòmic, aprofitant la crisi econòmica, ha estat el factor que ho ha agreujat.
Afrontar aquesta realitat requereix d’un procés de ruptura democràtica, social i nacional que estan molt interrelacionats i que es poden reforçar mútuament. No serà un procés ràpid ni fàcil. Com no ho és cap dels que es plantegen, malgrat els intents d'alguns de presentar les seves propostes com un "bufar i fer ampolles".
Per això, des de "Catalunya, sí que es pot" insistim en la necessitat de confluència d'objectius - democràtic, social i nacional- confluència de espais - Catalunya, Espanya, Europa- i confluència d'actors socials i polítics.
Aquest gran repte de la ruptura, entesa com a discontinuïtat forta, no ens pot fer oblidar que el 28S s'haurà de continuar afrontant la situació d'emergència social que viuen amplis sectors de la societat catalana.
I és un error interessat dir, com ha fet Josep Rull de CDC,que primer hem de guanyar la casa i després ja farem la decoració. Allò que per alguns és decoració per altres és vida digna o supervivència: disposar d'habitatge digne, de feina no precària, de subministraments bàsics o d'àpats garantits pels infants.
En aquest sentit és fals i trampós dir que tots els nostres problemes néixen fora de nosaltres i que tenen una única solució.
La situació de precarietat laboral creixent té com una de les causes la Reforma Laboral que CIU va votar amb el PP. La intervenció de les finances de la Generalitat té com a causa un model de finançament injust que ens detreu recursos per fer polítiques. Però també un sistema fiscal cadavèric, afeblit durant dècades per CIU, governés el PP o el PSOE. Sense oblidar que la Llei d'estabilitat pressupostaria, que ha propiciat la intervenció de les finances catalanes per Montoro, va ser votada la primavera del 2012 per CIU. La llista és llarguíssima...
Com llarga és la llista de polítiques fetes pel Govern català que no han estat forçades per manca de finançament. Dedicar recursos a la campanya institucional-partidista de "preparats" en lloc de fer-ho a beques menjadors és una opció no imposada per l'Estat Espanyol. Crear consorcis sanitaris amb l'objectiu d'eludir el control públic i rebaixar condicions laborals dels professionals és una opció lliure de CiU. Optar per mantenir concerts educatius amb escoles d’elit mentre alguns centres públics pateixen manca de recursos és una opció que respon a un determinat concepte d’educació i societat. Són el que alguns dirien, la decoració de la casa.
Per tot això no compartim que el 27S es presenti com unes eleccions plebiscitàries, como si tot es resumís a un SI o un NO a una sola pregunta. La majoria que surti del 27S haurà de prendre decisions sobre mil coses que ens afecten a la nostra vida diària. I la ciutadania té dret a poder decidir també sobre aquestes polítiques.
Alguns volen que aquestes eleccions no estiguin orientades per la democràcia, sinó per l'amnèsia.
Pretenen que ens oblidem de la corrupció que ha imperat a Catalunya durant dècades, que ens oblidem de Pujol i família, que fins fa dos dies Oriol Pujol era secretari general de CDC. Pretenen que ens oblidem del que CiU ha votat a Madrid i ha decidit a Catalunya. I pretenen que no preguntem sobre què faran si tenen majoria parlamentària.
Aquesta és una raó important per no considerar el 27S com eleccions plebiscitàries, però n'hi ha un altra també molt important:
Si volem avançar de veritat en el reconeixement de la sobirania plena de Catalunya necessitem, primer, que la voluntat de la ciutadania sigui nítida i que la comunitat internacional ho reconegui com a tal. És cert, que l'Estat Espanyol ha bloquejat tots els intents de celebrar un referèndum. Però tal com ens recorda permanentment Alex Salmond, res pot substituir la celebració del referèndum. És el mateix que s’explicita en la Llei de Claredat del Canadà orientada a garantir que la decisió del poble del Quebec és nítida i així serà reconeguda.
Pretendre donar per amortitzat el referèndum és un altre error interessat, que no ens farà més forts en la lluita per la sobirania. I que més aviat o més tard ens farà tornar al punt de partida.
Una altra cosa seria que es plantegés que el 27S ha de ser un factor de mobilització, com ho va ser el 9N, aquest cop en forma d'eleccions. Però aleshores la pregunta seria: si fós així, per què no agrupar-nos tots els que hem defensat i defensem el dret a la autodeterminació en forma de referèndum?
El que ens fa més forts és tenir un objectiu compartit pel màxim de persones, durant el màxim de temps i durant la major part del trajecte possible.
Que les eleccions del 27S no són unes eleccions plebiscitàries ho confirma el fet que els que així ho plantegen incorporen al que ells anomenen el paquet del vot del sí, una motxilla carregada amb Mas President i les seves polítiques. Si de veritat només fossin eleccions plebiscitàries, no caldria fer assumir als seus possible votants la continuïtat de Mas i les seves polítiques.
Agrupar-se al votant d’un objectiu compartit com és la independència és del tot legítim.
No ho és dir que la declaració d’independència unilateral serà més fàcilment reconeguda a Espanya i a Europa que la celebració d’un referèndum.
O que la independència és més fàcil d’assolir que la celebració del referèndum, per què aquesta segona opció requereix de l’acord de l’Estat Espanyol i la declaració d’independència amb efectes jurídics i polítics només depèn de nosaltres.
Fer creure que un repte tan complex com recuperar la sobirania per la ciutadania té solucions fàcils i automàtiques que es poden assolir sense més esforç i sacrificis que votar el 27S és auto-enganyar-nos.
Els que ens apleguem al voltant de “Catalunya, sí que es pot” proposem que el 27S es voti a favor d’iniciar un procés de ruptura democràtic, social i nacional, el que anomenem procés constituent.
Un procés que no és subaltern del que faci l’Estat Espanyol, però tampoc és indiferent al que passi en les properes eleccions generals o el que passi a Europa.
I estem convençuts, també, que d’arribar a una situació de bloqueig institucional, caldrà adoptar mesures de pressió cívica que vagin més enllà de unes votacions.
I sobretot, estem convençuts que mentre aconseguim obrir-nos pas en aquesta ruptura, no podem oblidar la situació d’emergència social que viuen moltes persones a Catalunya.
Donar resposta a les necessitats del present mai pot quedar subordinat al moment en que aconseguim un futur millor. Almenys no les persones que pateixen aquesta emergència social.
