Fa dies que em vota pel cap una idea sobre el imaginari religiós que ha construït Artur Mas per presentar-se com la “gran solució” davant el 25N.
En moments de gran desconcert i desesperança com l’actual, els humans necessitem i busquem explicacions simples i solucions senzilles. I això és el que ha fet Artur Mas i CIU, tirant mà de la més elemental antropologia religiosa. Amb una iconografia en que no falta de res. Des de la més senzilla de les explicacions, la de la lluita entre el Be i el Mal, fins la de la Terra promesa, en la que ell ens conduirà i fins i tot si cal ens oferirà la seva vida per la nostra salvació.
I si a algú li sembla abusiva aquesta interpretació, repassem el que ha passat en els darrers mesos. És cert que aquesta antropologia jueu-cristiana esta molt arrelada en tota la civilització occidental i en tots els nostres comportaments i que està en el fons de moltes ideologies i comportaments polítiques, però el candidat Mas ha sobrepassat tots els límits.
En la explicació a tots els problemes, compartits amb altres societats, no s’oblidi, Mas ens ofereix la més simple de les explicacions i la més senzilla de les solucions. La més simple explicació del Mal sempre han estat els altres, els barbars dels romans, els estrangers. En la iconografia de Mas, es tracta d’Espanya. I la solució, senzilla, una terminada forma d’Estat que ens alguns moments apareix com la Terra Promesa. Potser fins i tot no sigui casual que a aquesta illa- paradís l’hagi anomenat Itaca i no Utopia.
No hi ha Terra Promesa, sense un Messies que ens condueixi. I així ho ha arribat a verbalitzar el candidat Mas. “Jo només soc un instrument” ha dit. Només li ha faltat dir “en les mans de Deu”. “Jo us portaré fins el referèndum i després em retiraré”, va continuar. És tal la força d’aquest imaginari que fins i tot s’ha reproduït en la iconografia dels cartells i en la mística de l’espot electoral.
I per si faltava alguna cosa, ahir la va rematar. Per respondré – té tot el dret- al que considera que és una denuncia falsa de el Mundo, de nou ha tirat mà de la mateixa iconografia. “Si aconsegueixen destruir-me, vindran altres i agafaran el meu testimoni” O sigui que ofereix la seva vida per que nosaltres ens salvem.
Masses semblances com per ser una anècdota. El que cal ara ajuntar-se és si aquest comportament obeeix a una agosarada i hàbil estratègia comunicativa o és que el candidat Mas està profundament convençut de la seva missió històrica. En el primer cas, tot quedaria en el debat entre la ètica del fins i els mitjans. En el segon supòsit seria molt preocupant per la nostra condició de ciutadans lliures.
