Hem entrat en 10 dies clau per al futur de Catalunya, Espanya i Europa. Aquest dimecres està convocada la primera mobilització europea, que en molts països tindrà forma de vaga general. La simple convocatòria posa de manifest que el sindicalisme europeu, la CES, és molt conscient de la necessitat d'afrontar la crisi a nivell global.
Cada cop és més evident que entre les causes profundes de la crisi trobem la gran desigualtat social generada en els darrers anys. Una desigualtat que té el seu origen en el desequilibri entre el poder econòmic global i una política i organitzacions socials locals, amb menys força per exercir de contrapoders socials i polítics als mercats globals.
La gran batalla de la ciutadania europea en els propers anys passa per recuperar la sobirania davant dels mercats financers globals. El pacte del govern Zapatero amb el PP per modificar l'article 135 de la CE de manera urgent, sense consulta ni debat, es la imatge gràfica de la submissió de la política i les institucions democràtiques al poder dels mercats financers. Una sobirania que ja no serà com fa 150 anys en el terreny exclusiu dels estats nació. Una sobirania més compartida que exclusiva que requereix fiançar també la identitat de ciutadania europea, sense negar altres identitats més properes i consolidades. S'equivoca qui pensi en un segle XXI d'identitats exclusives i no compartides. I s'equivoca o menteix qui oblida que la batalla per la sobirania en el segle XXI és la batalla de la ciutadania contra els mercats.
La convocatòria de vaga general és també l’evidència que, malgrat les dificultats, el sindicalisme és encara l’organització social que més capacitat de resistència està oferint a les polítiques d'ajust i austeritat salvatge i suïcida. Ho destaca, en una recent entrevista, l'historiador Josep Fontana i també ho declara assíduament el sociòleg Manuel Castells.
El 14N és més que una vaga laboral. Ha estat convocada per la Cimera Social que agrupa més de 200 entitats socials i tornarà a ser el punt de trobada del sindicalisme amb plataformes i organitzacions diverses, agrupades al voltant del 15M. Algunes, com la PAH, que ha estat i és clau en la mobilització contra els desnonaments. En aquests dos anys s'han produït processos de confluència entre organitzacions i moviments que fins ara tenien moltes reserves recíproques. I cada cop es fa més evident la confluència en objectius comuns. Potser els més destacats, siguin l’exigència de un canvi radical en l'orientació de les polítiques econòmiques dels governs i de la Troika (BCE, FMI i Comissió Europea) per sortir del cercle viciós de retallades, desigualtat, recessió, retallades.
Un altre element de força confluència és l’exigència d'un procés constituent que permeti les generacions més joves poder decidir l'espai i les formes de convivència de què es volen dotar. Sobre la transició i el pacte constitucional hi ha diverses opinions, però sembla evident el cansament de materials que avui afecta el pacte constitucional de la transició i que la crisi ha agreujat i accelerat. Un esgotament que requereix canvis en els terrenys de la radicalitat democràtica, de la democràcia socioeconòmica i del model d'Estat.
Tot apunta a què la vaga general del 14N té un elevat grau de comprensió i complicitat per part de la ciutadania, que el dimecres es visualitzarà en forma de vaga als centres de treball, però que tindrà també formes d'expressió ciutadana diverses als carrers de ciutats i pobles.
A Catalunya les circumstàncies han volgut que la vaga general coincideixi en el temps amb la celebració de les eleccions autonòmiques del 25N. Unes eleccions que Artur Mas ha volgut convertir en un plebiscit personal, en el que pretén obtenir majoria absoluta que li serveixi com a xec en blanc per continuar amb les seves polítiques. Una política que en el terreny econòmic, fiscal i ambiental és la mateixa que practica Rajoy a Espanya -per això l’ha votat majoritàriament- i Merkel vol imposar a tota Europa.
El que Mas, Rajoy, CiU i PP - tanto monta, monta tanto- pretenen aconseguir és que les eleccions del 25N girin només al voltant d'aquest plebiscit. Per això traslladen a la ciutadania la idea de votar SÍ o NO, en un espectacular frau electoral. Mas i Rajoy també volen que quan els ciutadans i les ciutadanes votin, ho facin sota l’afectació d'una pèrdua total de memòria que els faci oblidar les polítiques que han compartit CiU i PP al Parlament català i PP i CiU al Congrés dels Diputats i el Senat.
Però per damunt de tot pretenen que la ciutadania no relacioni els objectius de la vaga general del 14N i les mobilitzacions socials d'aquests anys amb l'exercici del vot democràtic. Per això, potser, el silenci i la negació que els mitjans de comunicació propers a CiU i PP han imposat sobre la vaga general. Un silenci que contrasta amb la hiperactivitat comunicativa que han tingut alguns mitjans, privats i també públics, quan s'ha tractat de donar suport a mobilitzacions que interessaven als interessos de CiU o PP.
És molt important, doncs, que el 14N la ciutadania participi activament en la vaga general i també molt important que el dia 25N la ciutadania de Catalunya porti a les urnes l’opinió que abans ha manifestat en les diferents mobilitzacions.
El 14N i el 25 N estan més relacionats del que el poder econòmic i polític a Catalunya i Espanya pretenen. És important que la ciutadania ho tingui present.
La gran batalla de la ciutadania europea en els propers anys passa per recuperar la sobirania davant dels mercats financers globals. El pacte del govern Zapatero amb el PP per modificar l'article 135 de la CE de manera urgent, sense consulta ni debat, es la imatge gràfica de la submissió de la política i les institucions democràtiques al poder dels mercats financers. Una sobirania que ja no serà com fa 150 anys en el terreny exclusiu dels estats nació. Una sobirania més compartida que exclusiva que requereix fiançar també la identitat de ciutadania europea, sense negar altres identitats més properes i consolidades. S'equivoca qui pensi en un segle XXI d'identitats exclusives i no compartides. I s'equivoca o menteix qui oblida que la batalla per la sobirania en el segle XXI és la batalla de la ciutadania contra els mercats.
La convocatòria de vaga general és també l’evidència que, malgrat les dificultats, el sindicalisme és encara l’organització social que més capacitat de resistència està oferint a les polítiques d'ajust i austeritat salvatge i suïcida. Ho destaca, en una recent entrevista, l'historiador Josep Fontana i també ho declara assíduament el sociòleg Manuel Castells.
El 14N és més que una vaga laboral. Ha estat convocada per la Cimera Social que agrupa més de 200 entitats socials i tornarà a ser el punt de trobada del sindicalisme amb plataformes i organitzacions diverses, agrupades al voltant del 15M. Algunes, com la PAH, que ha estat i és clau en la mobilització contra els desnonaments. En aquests dos anys s'han produït processos de confluència entre organitzacions i moviments que fins ara tenien moltes reserves recíproques. I cada cop es fa més evident la confluència en objectius comuns. Potser els més destacats, siguin l’exigència de un canvi radical en l'orientació de les polítiques econòmiques dels governs i de la Troika (BCE, FMI i Comissió Europea) per sortir del cercle viciós de retallades, desigualtat, recessió, retallades.
Un altre element de força confluència és l’exigència d'un procés constituent que permeti les generacions més joves poder decidir l'espai i les formes de convivència de què es volen dotar. Sobre la transició i el pacte constitucional hi ha diverses opinions, però sembla evident el cansament de materials que avui afecta el pacte constitucional de la transició i que la crisi ha agreujat i accelerat. Un esgotament que requereix canvis en els terrenys de la radicalitat democràtica, de la democràcia socioeconòmica i del model d'Estat.
Tot apunta a què la vaga general del 14N té un elevat grau de comprensió i complicitat per part de la ciutadania, que el dimecres es visualitzarà en forma de vaga als centres de treball, però que tindrà també formes d'expressió ciutadana diverses als carrers de ciutats i pobles.
A Catalunya les circumstàncies han volgut que la vaga general coincideixi en el temps amb la celebració de les eleccions autonòmiques del 25N. Unes eleccions que Artur Mas ha volgut convertir en un plebiscit personal, en el que pretén obtenir majoria absoluta que li serveixi com a xec en blanc per continuar amb les seves polítiques. Una política que en el terreny econòmic, fiscal i ambiental és la mateixa que practica Rajoy a Espanya -per això l’ha votat majoritàriament- i Merkel vol imposar a tota Europa.
El que Mas, Rajoy, CiU i PP - tanto monta, monta tanto- pretenen aconseguir és que les eleccions del 25N girin només al voltant d'aquest plebiscit. Per això traslladen a la ciutadania la idea de votar SÍ o NO, en un espectacular frau electoral. Mas i Rajoy també volen que quan els ciutadans i les ciutadanes votin, ho facin sota l’afectació d'una pèrdua total de memòria que els faci oblidar les polítiques que han compartit CiU i PP al Parlament català i PP i CiU al Congrés dels Diputats i el Senat.
Però per damunt de tot pretenen que la ciutadania no relacioni els objectius de la vaga general del 14N i les mobilitzacions socials d'aquests anys amb l'exercici del vot democràtic. Per això, potser, el silenci i la negació que els mitjans de comunicació propers a CiU i PP han imposat sobre la vaga general. Un silenci que contrasta amb la hiperactivitat comunicativa que han tingut alguns mitjans, privats i també públics, quan s'ha tractat de donar suport a mobilitzacions que interessaven als interessos de CiU o PP.
És molt important, doncs, que el 14N la ciutadania participi activament en la vaga general i també molt important que el dia 25N la ciutadania de Catalunya porti a les urnes l’opinió que abans ha manifestat en les diferents mobilitzacions.
El 14N i el 25 N estan més relacionats del que el poder econòmic i polític a Catalunya i Espanya pretenen. És important que la ciutadania ho tingui present.
