Esmena a la totalitat als PGE 2016

Us deixo el document amb l'esmena a la totalitat al Pressupost General de l'Estat 2016 que hem presentat a la Izquierda Plural. Llegir el document

Intervenció a la Comissió de Seguretat Social: "És urgent canviar el sistema de finançament del sistema de seguretat social"

PENSIONES. A QUIÉN QUIEREN ENGAÑAR; A QUIÉN QUIEREN ESTAFAR

Con motivo del debate parlamentario sobre techo de gasto del 2016 tuve la ocasión de denunciar al Ministro Montoro y su reiterada costumbre de mentir en sede parlamentaria.

Una cosa es que los presupuestos sean solo eso, una previsión de  ingresos y gastos. Y la otra es que, año tras año, el Gobierno del PP presente unos Presupuestos tan ficticios y falsos como antisociales y centralizadores.

Pretender que el año 2016 se cierre con un déficit público del 2,8%, cuando el 2014 se ha cerrado con un déficit del 5,7% es algo más que una ficción. Significa una reducción de más de la mitad en dos años, del 5,7% al 2,8%, cuando durante entre el 2013 y el 2014 la reducción del déficit ha sido del 0,6% y el año 2014 se ha cerrado por encima de las previsiones (del 5,7%, cuando el objetivo era el 5,5%).

Ahora con la Presentación de los PGE 2016 se confirma este engaño y ya queda claro como Rajoy piensa cuadrar sus números a martillazos.

Uno de los ajustes lo piensa conseguir con una nueva asfixia de las CCAA. No en vano, ya adelantó Montoro que el mayor ajuste en la reducción del déficit iba a recaer en las CCAA, al exigirles un déficit del 0,3% a finales del 2016. No está de más recordar que ajustar sobre las CCAA además de centralizador es antisocial, porque la inmensa mayoría del gasto de las CCAA es gasto social.

Y el otro escenario de este engaño- estafa se produce en los números de la Seguridad Social, de las pensiones.

Si ya las previsiones del 2015 eran absolutamente irreales, las del 2016 son una provocación.

Para que se hagan una idea. El Presupuesto del 2015 preveía un aumento de los ingresos por cotizaciones totales del 6,8% sobre el 2014. La ejecución del Presupuesto a mitad del ejercicio, Junio 2015, sitúa el incremento sobre el 2014 en un 1,32%, es decir menos del 20% de las previsiones. Eso significa que el déficit de la Seguridad Social, previsto en un 0,6% puede alcanzar el 1,2%, es decir una desviación entre ingresos y gastos que puede superar en mucho los 10.000 millones de euros.

En este escenario de ejecución del 2015, el Gobierno Rajoy presenta unos Presupuestos de la Seguridad Social para el 2016, en los que la única cifra cierta es la del gasto en pensiones. Que, a pesar de los duros recortes impuestos en 2013, va a superar los 121.000 millones de euros, con un crecimiento del gasto total en pensiones contributivas del 2,8% y de las no contributivas del 2,2%.

En el apartado de ingresos, los Ministros Montoro y Bañez se comportan como un equipo de trileros dirigidos por Rajoy.

Con un aumento de los ingresos por cotizaciones que a Junio del 2015 están en el 1,32%, el Gobierno de nuevo nos hace una previsión de crecimiento de las cotizaciones para el 2016 del 6,7%. Conviene destacar que en el caso de las cotizaciones de empresas y trabajadores la previsión de incremento es del 8,3%, dado que las cotizaciones por desempleados que paga el SEPE caen un -13,3%, porque cada vez hay menos desempleados que cobren prestación y reciban cotizaciones.

No es que estas previsiones sean exageradas, es que son francamente un engaño en toda regla. Pues si en momentos de crecimiento de los cotizantes por encima del 3% - menos si se mide en empleo equivalente a tiempo completo- los ingresos por cotizaciones solo suben un 1,32%, no puede justificarse de ninguna manera una mejora de los ingresos de cotizaciones del 8,3% para el 2016. Y el Gobierno lo sabe, pero lo oculta hasta después de las elecciones generales.

Esta es una de las consecuencias de la Reforma Laboral del PP y CIU. Como el empleo que se crea es cada vez más precario en términos de temporalidad, parcialidad y también salariales y como se ha incentivado la sustitución de unos trabajadores protegidos por otros más precarizados, el resultado es que aun mejorando el número de cotizantes no mejoran los ingresos por cotizaciones. A un empleo precario le corresponde una seguridad social en precario.

El resultado de este engaño es el de una gran estafa. Al Gobierno del PP solo le interesa presentarse con unos presupuestos aseados antes de las próximas elecciones generales. Aunque el resultado sea acumular en dos ejercicios un déficit que puede alcanzar en términos acumulados los 25.000 millones de euros. En momentos en que el Fondo de Reserva está agotando su margen de maniobra.

Es pues urgentísimo abordar la reforma que la Seguridad Social y el país necesitan. La sostenibilidad del sistema de seguridad social no pasa por más recortes en el gasto en pensiones, sino por un incremento de los ingresos. Un incremento que para no penalizar el empleo no puede venir de manera estructural de más cotizaciones, sino de una mayor aportación vía fiscal con la que financiar las llamadas prestaciones de muerte y supervivencia – viudedad y orfandad- que siendo unas pensiones no estrictamente contributivas se están pagando íntegramente con cotizaciones.

Claro que para poder hacer este esfuerzo fiscal en la Seguridad Social debe abordarse el gran reto de nuestro país, transitar de una fiscalidad cadavérica a una fiscalidad suficiente, equitativa y eficiente tal como exige la CE.

España dispone de unos ingresos fiscales situados en el 37,8% del PIB, un 8% menos que la media de la UE, lo que supone 80.000 millones de euros de ingresos menos cada año.

Para tener una sociedad justa y una economía competitiva hace falta entre otras cosas disponer de la musculatura fiscal de Dinamarca con ingresos fiscales del 58,8% del PIB, o Finlandia del 55,5% o Suecia del 51,1% o de Austria del 48,1%. Y si no se quiere ir tan lejos podemos quedarnos en el 44,6% de Alemania.

Mientras no lo conseguimos al menos que no nos engañen, que no nos estafen de nuevo en Diciembre del 2015 como hicieron en Noviembre del 2011.

Y para que no haya malentendidos esta reflexión sirve también para el 27S, sea cual sea el resultado último de la forma de Estado que decida la ciudadanía de Catalunya. Porque uno de los temas que en general se soslaya en el debate político catalán es que una buena parte de nuestra insuficiencia fiscal viene de las balanzas fiscales con el Estado Español, pero otra mucho más importante aún tiene su origen en un sistema fiscal cadavérico del que también son responsables y en primera línea las élites económicas y políticas catalanas.        

INTERVENCIÓ SOBRE EL RESCAT DE GRÈCIA

RENDA MÍNIMA GARANTIDA

Us deixo la meva intervenció presentant la proposta per crear una Renda Mínima Garantida de Ciutadania



Us deixo també el text de la PNL que vam presentar al març també sobre RMGC però que no ha estat debatuda http://www.congreso.es/public_oficiales/L10/CONG/BOCG/D/BOCG-10-D-629.PDF#page=3

VALEO I LES ESTRUCTURES D’ESTAT

Els treballadors de Valeo Climatització de Martorelles han iniciat un procés de mobilitzacions per evitar el tancament de la fàbrica #Valeonoestanca #Valeonosecierra.

Estan en joc més de 250 llocs de treball i la pròpia existència de les instal·lacions, que l’empresa vol traslladar fora de Catalunya.

Els treballadors tenen al seu favor els sindicats i les forces polítiques que els fem costat. I en contra, una multinacional i la Reforma Laboral aprovada per PP i CiU.

Des de l’aprovació del Reial Decret Llei 3/2012, les empreses no necessiten demanar autorització prèvia a l’autoritat laboral –Govern català– per procedir a trasllats, suspensions de contractes o acomiadaments col·lectius per causes econòmiques, tecnològiques, organitzatives o productives.

Aquest és un dels aspectes més durs de la Reforma Laboral, perquè deixa en mans de les empreses la decisió unilateral d’acomiadar, que només pot ser recorreguda davant dels Tribunals a posteriori.

Recuperar aquesta autorització prèvia de l’autoritat laboral és una de les 50 propostes que formen part de la Proposició No de Llei que vaig presentar al Congrés de Diputats i que configuren un model alternatiu de relacions laborals.

La Reforma Laboral té a Catalunya una especial significació, sobre tot a les portes del 27S. 

La competència del Govern català per autoritzar o no els Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO), reconeguda a l’article 51 de l’Estatut dels Treballadors, li permetia exercir funcions polítiques i administratives pròpies de l’Estat.

Així va ser des de 1981, any de la transferència d’aquesta competència, fins l’aprovació al març del 2012 de la Reforma Laboral per part del PP i CiU.  Aquesta reforma no sols va suposar un retrocés en els drets dels treballadors/res, sinó la pèrdua per a Catalunya d’una funció pròpia de l’Estat i la seva cessió a les empreses.

Per això sorprèn que els mateixos que varen votar a favor d’aquest retrocés social i nacional ara siguin els qui, en la llista de Junts pel sí, defensen crear noves estructures d’Estat. Quan ara fa tres anys, amb els seus vots, varen cedir una competència d’Estat que exercia el Govern català per entregar-la a les empreses .

El president Mas i CDC no tenen ni credibilitat ni autoritat per dir que, si guanyen ells, s’avançarà en la creació de noves estructures d’Estat i més poder polític per a Catalunya. I molt menys en el terreny laboral, en el qual el Govern català i Mas sempre han estat partidaris de cedir les competències de l’Estat –gestionades per Catalunya– als mercats i a les empreses.

De la mateixa manera que ho fan quan CDC es manifesta en el si del Grup Lliberal Europeu a favor de la signatura del mal anomenat Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP), que pretén sotmetre la sobirania dels Estats –vells i nous– al poder de les transnacionals i fins i tot privatitzar els mecanismes judicials de solució dels conflictes.

La Reforma Laboral i el TTIP són un bon exemple de qui defensa la sobirania de la ciutadania de Catalunya –Catalunya Sí que es Pot– i qui, amb les seves actuacions, actua en favor de cedir sobirania als mercats, a les empreses.

Per als treballadors/res de Valeo i per a tota la ciutadania és molt important conèixer aquestes dades. Potser per això, Mas i CDC estan interessats en què el 27S siguin les eleccions de l’amnèsia ciutadana. 

27S: UNA RESPOSTA A L’EMERGÈNCIA SOCIAL I NACIONAL

Com correspon a les societats democràtiques, existeixen diferents visions i lectures del 27S, del que ens juguem, què votem i sobre què decidim.

Els intents de fer una lectura única, unívoca i exclusiva del 27S és un factor d'empobriment democràtic, que no ajuda a construir un nou país.

Patim una greu crisi social, nacional i democràtica que no té una única causa, sinó que obeeix a diferents factors que ens han arrossegat a la situació d'emergència social que vivim.

Assistim a l'esgotament del sistema polític nascut de la transició. La globalització econòmica redueix la capacitat de la política nacional per governar l'economia global. La política apareix a ulls de la ciutadania com incapaç d'encarar els greus problemes socials, impotent per exercir la sobirania. Els mecanismes de control de la transició i de protecció d'una democràcia feble s'han convertir en rèmores que en mans del bipartidisme són immobilisme. L'auto-cop del PP a l'Estat social i a l'Estat autonòmic, aprofitant la crisi econòmica, ha estat el factor que ho ha agreujat.

Afrontar aquesta realitat requereix d’un procés de ruptura democràtica, social i nacional que estan molt interrelacionats i que es poden reforçar mútuament. No serà un procés ràpid ni fàcil. Com no ho és cap dels que es plantegen, malgrat els intents d'alguns de presentar les seves propostes com un "bufar i fer ampolles".

Per això, des de "Catalunya, sí que es pot" insistim en la necessitat de confluència d'objectius - democràtic, social i nacional- confluència de espais - Catalunya, Espanya, Europa- i confluència d'actors socials i polítics.

Aquest gran repte de la ruptura, entesa com a discontinuïtat forta, no ens pot fer oblidar que el 28S s'haurà de continuar afrontant la situació d'emergència social que viuen amplis sectors de la societat catalana.

I és un error interessat dir, com ha fet Josep Rull de CDC,que primer hem de guanyar la casa i després ja farem la decoració. Allò que per alguns és decoració per altres és vida digna o supervivència: disposar d'habitatge digne, de feina no precària, de subministraments bàsics o d'àpats garantits pels infants.

En aquest sentit és fals i trampós dir que tots els nostres problemes néixen fora de nosaltres i que tenen una única solució.

La situació de precarietat laboral creixent té com una de les causes la Reforma Laboral que CIU va votar amb el PP. La intervenció de les finances de la Generalitat té com a causa un model de finançament injust que ens detreu recursos per fer polítiques. Però també un sistema fiscal cadavèric, afeblit durant dècades per CIU, governés el PP o el PSOE. Sense oblidar que la Llei d'estabilitat pressupostaria, que ha propiciat la intervenció de les finances catalanes per Montoro, va ser votada la primavera del 2012 per CIU. La llista és llarguíssima...

Com llarga és la llista de polítiques fetes pel Govern català que no han estat forçades per manca de finançament. Dedicar recursos a la campanya institucional-partidista de "preparats" en lloc de fer-ho a beques menjadors és una opció no imposada per l'Estat Espanyol. Crear consorcis sanitaris amb l'objectiu d'eludir el control públic i rebaixar condicions laborals dels professionals és una opció lliure de CiU. Optar per mantenir concerts educatius amb escoles d’elit mentre alguns centres públics pateixen manca de recursos és una opció que respon a un determinat concepte d’educació i societat. Són el que alguns dirien, la decoració de la casa.

Per tot això no compartim que el 27S es presenti com unes eleccions plebiscitàries, como si tot es resumís a un SI o un NO a una sola pregunta. La majoria que surti del 27S haurà de prendre decisions sobre mil coses que ens afecten a la nostra vida diària. I la ciutadania té dret a poder decidir també sobre aquestes polítiques.

Alguns volen que aquestes eleccions no estiguin orientades per la democràcia, sinó per l'amnèsia.

Pretenen que ens oblidem de la corrupció que ha imperat a Catalunya durant dècades, que ens oblidem de Pujol i família, que fins fa dos dies Oriol Pujol era secretari general de CDC. Pretenen que ens oblidem del que CiU ha votat a Madrid i ha decidit a Catalunya. I pretenen que no preguntem sobre què faran si tenen majoria parlamentària.

Aquesta és una raó important per no considerar el 27S com eleccions plebiscitàries, però n'hi ha un altra també molt important:

Si volem avançar de veritat en el reconeixement de la sobirania plena de Catalunya necessitem, primer, que la voluntat de la ciutadania sigui nítida i que la comunitat internacional ho reconegui com a tal. És cert, que l'Estat Espanyol ha bloquejat tots els intents de celebrar un referèndum. Però tal com ens recorda permanentment Alex Salmond, res pot substituir la celebració del referèndum. És el mateix que s’explicita en la Llei de Claredat del Canadà orientada a garantir que la decisió del poble del Quebec és nítida i així serà reconeguda.

Pretendre donar per amortitzat el referèndum és un altre error interessat, que no ens farà més forts en la lluita per la sobirania. I que més aviat o més tard ens farà tornar al punt de partida.

Una altra cosa seria que es plantegés que el 27S ha de ser un factor de mobilització, com ho va ser el 9N, aquest cop en forma d'eleccions. Però aleshores la pregunta seria: si fós així, per què no agrupar-nos tots els que hem defensat i defensem el dret a la autodeterminació en forma de referèndum?

El que ens fa més forts és tenir un objectiu compartit pel màxim de persones, durant el màxim de temps i durant la major part del trajecte possible.

Que les eleccions del 27S no són unes eleccions plebiscitàries ho confirma el fet que els que així ho plantegen incorporen al que ells anomenen el paquet del vot del sí, una motxilla carregada amb Mas President i les seves polítiques. Si de veritat només fossin eleccions plebiscitàries, no caldria fer assumir als seus possible votants la continuïtat de Mas i les seves polítiques.

Agrupar-se al votant d’un objectiu compartit com és la independència és del tot legítim.

No ho és dir que la declaració d’independència unilateral serà més fàcilment reconeguda a Espanya i a Europa que la celebració d’un referèndum.

O que la independència és més fàcil d’assolir que la celebració del referèndum, per què aquesta segona opció requereix de l’acord de l’Estat Espanyol i la declaració d’independència amb efectes jurídics i polítics només depèn de nosaltres.

Fer creure que un repte tan complex com recuperar la sobirania per la ciutadania té solucions fàcils i automàtiques que es poden assolir sense més esforç i sacrificis que votar el 27S és auto-enganyar-nos.

Els que ens apleguem al voltant de “Catalunya, sí que es pot” proposem que el 27S es voti a favor d’iniciar un procés de ruptura democràtic, social i nacional, el que anomenem procés constituent.

Un procés que no és subaltern del que faci l’Estat Espanyol, però tampoc és indiferent al que passi en les properes eleccions generals o el que passi a Europa.

I estem convençuts, també, que d’arribar a una situació de bloqueig institucional, caldrà adoptar mesures de pressió cívica que vagin més enllà de unes votacions.

I sobretot, estem convençuts que mentre aconseguim obrir-nos pas en aquesta ruptura, no podem oblidar la situació d’emergència social que viuen moltes persones a Catalunya.

Donar resposta a les necessitats del present mai pot quedar subordinat al moment en que aconseguim un futur millor. Almenys no les persones que pateixen aquesta emergència social.