Entrevista a "Al Rojo Vivo" de La Sexta, 4 de setembre

Us deixo el vídeo de l'entrevista d'aquest matí a "Al Rojo Vivo" de La Sexta:

LLEI DE REFERÈNDUM: DE LA TRAMITACIÓ EXPRÉS A LA TRAMITACIÓ “SORPRESA”

Des que el 31 de Juliol es va presentar a registre la Proposició de Llei de Referèndum, el desconcert i les discrepàncies entre els seus promotors han portat al Parlament a una situació de caos total que s’ha contagiat a la societat i als mitjans de comunicació.

A més, el fet que la Mesa hagi deixat passar tres reunions sense incloure a l’ordre del dia, per decisió de la Presidenta, l’admissió o inadmissió a tràmit d’aquesta iniciativa legislativa, ha situat el debat de la Llei de referèndum en el terreny de les especulacions sobre la seva tramitació.

Els promotors de la Proposició de Llei han presentat com una altra “astúcia” processista que el 16 d’agost no s’hagi acordat l’inici de la tramitació, tal com s’havia anunciat – cal recordar que aquest va ser el motiu de la reforma exprés del Reglament. Però totes les dades apunten que no estem davant d’una nova astúcia, sinó d’un desconcert important sobre com sortir del cul de sac al que ens han portat.

Un desconcert que s’ha intentat camuflar amb una nova fuga cap endavant, amb la presentació de la Proposició de Llei de referèndum i fundacional de la República. Proposició de Llei que es pretén aprovar abans de l’11 de setembre i que no convenç ni als propis grups promotors, ni als seus redactors, com ja s’ha posat públicament de manifest.

El desconcert dels promotors de la proposició de Llei de referèndum ha portat a tot tipus d’especulació i a que algunes informacions intentin normalitzar que la Llei de referèndum es pot tramitar de qualsevol manera, encara que sigui dinamitant els drets dels diputats/des del Parlament, que són també els drets de la ciutadania que els va votar.

A hores d’ara, quan queda un mes per la data anunciada de l’1 d’octubre i pocs dies per la celebració del proper Ple, el 6 i 7 de setembre, la Proposició de Llei de referèndum no està ni en l’ordre del dia del Ple i ni tan sols existeix parlamentàriament, perquè per existir com a tal i poder ser tramitada, primer la Mesa l’ha d’admetre a tràmit i qualificar-la, amb les conseqüències de tot tipus que això implica. 

I és en aquest context en el que les informacions dels mitjans de comunicació han entrat en el terreny de les especulacions, nedant entre el desconcert dels grups que donen suport al Govern i la intoxicació interessada.

Davant de la manca de transparència dels promotors de les proposicions de Llei, els mitjans de comunicació intenten informar a la ciutadania de quina pot ser la fòrmula de tramitació d’aquestes lleis.

La de la tramitació ordinària, que és el procediment que inicialment han proposat els promotors d’aquesta Proposició de Llei. La de la lectura única, que el propi Consell de Garanties Estatutàries ha considerat que no es pot utilitzar per lleis d’aquesta naturalesa i que és la causa de la suspensió de la Reforma del Reglament del Parlament per part del Tribunal Constitucional i de l’advertiment sobre responsabilitats penals fet als Membres de la Mesa i al Secretari General i Lletrat Major del Parlament.

I com a tercera possibilitat es planteja la hipòtesi d’una aprovació per la via del Decret Llei que, més enllà dels raonables dubtes jurídics i polítics sobre la seva idoneïtat, suposaria  traslladar la responsabilitat de la seva tramitació de la Mesa del Parlament al conjunt del Govern català. I potser, en aquest detall no menor estiguin els majors dubtes sobre la seva utilització.

Com totes aquestes hipòtesis de tramitació tenen conseqüències, alguns s’han inventat una quarta possibilitat, que no existeix en el Reglament del Parlament, i que podríem anomenar tramitació “sorpresa” i que d’aplicar-se suposaria una degradació del debat parlamentari i social d’aquestes lleis, la trencadissa total del Reglament, de l’Estatut d’Autonomia i de les nostres institucions, com el Consell de Garanties Estatutàries, i una vulneració dels drets democràtics dels diputats i diputades i de la ciutadania a la que representem.

En aquest estat de desconcert dels promotors d’aquestes proposicions, motivat sobretot per la distància galàctica entre la contundència de les paraules i la realitat dels fets i les seves conseqüències, potser ha arribat el moment de tenir clar que una Llei de referèndum per la independència i una Llei de Transitorietat i fundacional de la República són normes d’una gran transcendència que han de ser tractades amb tot el rigor i les garanties democràtiques que es mereixen.

La convocatòria d’un referèndum, la declaració unilateral d’independència, l’obertura d’un procés constituent i la fundació de la República catalana són projectes suficientment transcendents com per no ser tractats amb aquesta superficialitat i frivolitat.

La bunquerització del Govern espanyol i la seva bel·ligerància – que era evident des de el primer dia- són, sens dubte i des de el primer moment, els grans responsables de la situació de bloqueig en què ens trobem. Tot i això, no poden ser la justificació o la coartada perquè lleis d’aquesta transcendència siguin degradades en la seva tramitació. El comportament escassament democràtic i autoritari del Govern espanyol no es pot combatre fent al mateix que es denuncia, trepitjant els drets democràtics dels que no estan d’acord amb aquestes lleis o simplement discrepen del seu contingut i formulació. La democràcia es defensa amb més democràcia, no amb menys.

Sobre la viabilitat parlamentaria de la inventada “tramitació sorpresa” crec que és important recordar que el Reglament del Parlament en el seu article 81.3 possibilita l’alteració de l’ordre del dia del Ple, però el que el Ple no pot fer ni el Reglament l’autoritza és saltar-se totes les fases de tramitació d’una Proposició de Llei, impedir la presentació d’esmenes i el seu debat. I molt menys impedir el dret a sol·licitar dictamen previ del Consell de Garanties Estatutàries. Aquest és un dret dels grups Parlamentaris i dels diputats i diputades, reconegut a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que és indisponible per tercers i que no pot ser suspès ni anul·lat per ningú.

En resum, la hipòtesi de la “tramitació sorpresa” per la que en un sol Ple es pot obrir i tancar la tramitació d’aquestes lleis no existeix. Les raons no son sols reglamentaries i de forma , que ja son importants, perquè en democràcia les formes son part consubstancial de l’estat de dret. Les raons son sobre tot de naturalesa democràtica. No es pot tramitar una Proposició de Llei trepitjant els drets democràtics dels diputats i diputades.

Per poder alterar l’ordre el dia, incorporant un nou punt no inclòs inicialment el primer requisit és que la iniciativa que es vol incloure a debat existeixi parlamentàriament. I per això cal que la Mesa decideixi amb caràcter previ la seva admissió a tràmit. Cal recordar també que el Reglament permet als grups parlamentaris demanar la reconsideració d’aquesta decisió de la Mesa en un termini de 48 hores.

Algunes veus interessades al·leguen l’existència de precedents per l’alteració de l’Ordre del dia, però ignoren que cap de les situacions anteriors s’han produït en els termes que es pretenen. Mai en la llarga vida del Parlament de Catalunya s’ha inclòs en l’ordre del dia la tramitació d’una iniciativa que abans no hagi estat admesa a tràmit per la Mesa. El Ple pot alterar l’ordre del dia en determinades circumstàncies i requisits, però no pot substituir a la Mesa en la seva funció d’admissió i qualificació de les iniciatives presentades.

A més, en la darrera ocasió en que s’ha produït l’alteració de l’ordre del dia, amb motiu de les propostes de resolució presentades per la CUP-CC i per Catalunya si que es Pot sobre el cas Palau, va quedar clar, i així ho va fer constar la Presidència en el mateix Ple, que aquella decisió es prenia en funció de que el Ple ho acordava per unanimitat i que es respectava el termini per presentar esmenes. O sigui deixant ben clar que l’alteració de l’ordre del dia no pot suposar l’anulació dels drets dels grups parlamentaris.  I no està de mes recordar que en aquell cas es tractava d’una Proposta de Resolució que es debat i s’aprova en el mateix Ple. I en el cas de la Llei de Referèndum i de Transitorietat estem davant de proposicions de Llei que, per garantir els drets parlamentaris, requereixen respectar els terminis de la seva tramitació. I la possibilitat de demanar dictamen al Consell de Garanties Estatutàries.

No existeix doncs cap precedent que pugui justificar la “tramitació sorpresa” que alguns s’han inventat. 

La “tramitació sorpresa” tal com s’està plantejant seria una forma de tramitació exprés per lectura única camuflada. En aquest sentit cal recordar que el propi Consell de Garanties Estatutàries ha dit amb claredat que aquest procediment no pot ser utilitzat per normes d’aquesta naturalesa i contingut.

Però el mes important de tot és garantir que la tramitació d’aquestes lleis es fa amb debat i garanties democràtiques que inclouen entre d’altres coses el dret dels grups a presentar esmenes i poder-les debatre i votar. Sigui quina sigui la formula utilitzada per la seva tramitació.

I en aquest sentit cal destacar el plantejament i oferiment fet pel grup de la CUP-CC en el sentit d’estar oberts al debat d’esmenes sobre el Projecte de Llei de Referèndum. Tot i que cal aclarir que aquest és un dret no graciable que tenim tots els grups parlamentaris, cal agrair l’oferiment polític fet per la CUP-CC. Esperem que pugui contribuir a posar una mica de llum i qualitat democràtica al debat de lleis tan transcendents per la societat catalana.

Entrevista a El Món a RAC1

Us deixo l'enllaç a l'entrevista que m'han fet a El Món a RAC1 avui:

Link a l'entrevista

NETEJA DE SIMBOLS AMB CRITERIS ÈTNICS-CULTURALS .

La difusió d’un informe encarregat per la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, per adaptar el nomenclàtor de la ciutat a la Llei de Memòria històrica, ha provocat una més que justificada polèmica.

Sincerament em sembla irrellevant la militància dels càrrecs públics que van encarregar l’informe. En canvi em sembla important conèixer l’abast de l’encàrrec fet per la Regidoria de Cultura i els criteris professionals amb que es va seleccionar al seu autor. També estaria bé conèixer les dubtoses raons per les que, un cop conegut el seu contingut, es va decidir que podia ser un document de treball útil per debatre a l’Ajuntament i entre les entitats socials i cíviques de la ciutat. A menys clar, que els càrrecs públics responsables d’aquestes decisions comparteixen el seu enfoc, el que situaria el debat en una altra dimensió política.

Sent importants tots aquests aspectes, crec que el més rellevant i el que justifica la polèmica suscitada és l’orientació i la ideologia que desprèn l’informe. Per això resulta preocupant que alguns responsables polítics – no de l’Ajuntament de Sabadell per cert- hagin decidit tapar el debat i tancar-lo en fals.

Sembla que per algunes persones el criticable és la difusió periodística de l’informe i les crítiques que ha rebut i no pas el seu contingut.  Les desqualificacions “ad hominem” a les persones que ens hem permès opinar críticament, acompanyades del silenci sobre el seu contingut, només fan que confirmar la necessitat d’un debat social. Sobre tot, perquè no estem davant d’un fet puntual, una anècdota, sinó d’una tendència profunda cada vegada més evident i desacomplexada en determinats sectors de la societat catalana.  

Personalment em resulta preocupant la idea i el imaginari  de Catalunya, que traspua l’informe. Que per a mi és el moll de l’os i és el què està darrera de les argumentacions utilitzades per l’autor de l’informe per justificar la depuració del nomenclàtor de Sabadell de determinats personatges, episodis històrics i fins i tot llocs geogràfics.

No soc expert, però parteixo de la premissa que el nomenclàtor d’una ciutat o poble, més enllà de la seva utilitat pràctica, hauria de recollir les vinculacions de la comunitat amb persones, realitats o símbols que per la seva incidència local, nacional  o universal puguin ser identificats com a propis pel conjunt de la ciutadania. Conscient que la ciutadania és plural i que un nomenclàtor no pot ser mai un producte “pur” del que pensa un sector de la societat.

I és evident que el nomenclàtor de qualsevol ciutat expressa els valors dominants en cada moment a la societat de referència. Només així es pot entendre la preeminència generalitzada de personatges masculins i l’ostracisme al que es condemna a les dones, també en aquest àmbit. Però la discriminació no és sols de gènere, també ho és de classe. Sempre m’ha sorprès la facilitat per trobar espais quan es tracta de posar noms a representants de les elits econòmiques, culturals o polítiques i les dificultats per destacar la vida de dirigents obrers o populars.

En aquest sentit els nomenclàtors reflecteixen també les relacions de poder dins la societat. I pensar el contrari seria una ingenuïtat. Aquesta tendència es fa més palesa després de guerres o conflictes civils, on els vencedors prorroguen la seva victòria amb la imposició dels seus símbols. Per això em sembla oportú i necessari que es portin a terme polítiques públiques que expulsin dels nostres carrers els noms i els símbols que s’identifiquen directament amb el cop d’estat feixista de 1936 i la repressió franquista.

Però l’informe objecte de la polèmica no es limita a aquesta funció. Puc coincidiren alguns dels criteris generals utilitzats per justificar l’informe. Per exemple augmentar la presència de noms de dones en els carrers de Sabadell – i de totes les ciutats i pobles-. I la proposta d’incloure a Muriel Casals i a Rosa Sensat, entre d’altres dones, té tot el sentit. També en la necessitat de major presència de personatges locals i de la cultura catalana. Resulta sorprenent que Joan Oliver no tingui un carrer a Sabadell, com tampoc el té l’Alcalde Antoni Farres gran artífex de l’actual ciutat, o el periodista Xavier Vinader o el doctor Josep Maria Plans, impulsor de la reforma sanitària a Sabadell, que sí dona nom a un centre cívic. O el Jurista i advocat laboralista Francesc Casares, fortament vinculat a la ciutat i als seus conflictes laborals. Son només alguns exemples en positiu.

En canvi una bona part de l’informe està marcat per un sectarisme i sobre tot un simplisme intransigent en l’anàlisi de personatges, episodis o llocs geogràfics. Es plantegen uns criteris que, d’aplicar-se estrictament a totes les ciutats i pobles, deixarien els nostres carrers sense nom.

Així es proposa excloure noms que, a judici del seu autor, representen la imposició cultural i política del que s’anomena cultura castellana sobre la cultura catalana pròpia. O els que representen els Mites de la historiografia espanyolista o el que anomena excessos del model pseudo-cultural franquista.

Resulta incomprensible que amb l’argument que representen els Mites de la historiografia espanyolistaes posi en dubte el manteniment de noms com carrer de Bailèn o de la Independència per fer referència a la guerra contra el Francès. Fins i tot a l’autor li sembla discutible el nom de Numància, per ser expressió diu d’un mite celtibèric de dubtosa solvència. Si apliquem el criteri de la solvència dels mites, Catalunya passaria a ser una societat amb carrers sense noms. Excepte clar que els únics mites no solvents que salvem siguin els considerats mites propis.

Fins i tot s’arriba a teoritzar que alguns noms representen els excessos del "Model pseudo-cultural franquista". I aquí inclou, entre molts altres, la revisió dels noms del carrer de l’ Albarrasí,  en referencia al Massís de la serralada Ibèrica, a la província de Terol; o el passatge de l’Albaicín, pel barri de  Granada.

També proposa expulsar del nomenclàtor noms com el de carrer de Canelles pel pantà de la conca de la Noguera Ribagorçana o el carrer de Cavallers, estany de la capçalera de la Noguera de Tor. I per justificar-ho utilitza l’argument de que formen part de la propaganda franquista de la política d'embassaments i pantans. No pel fet de ser topònims catalans.

Impossible més simplisme en menys espai.

Però el més incomprensible és la proposta de revisió dels noms d’alguns escriptors de la cultura castellana i universal. Entre ells Machado, que és el que ha centrat la polèmica, però no la única exclusió que es proposa.

Els arguments per oposar-se a la depuració de Machado del nomenclàtorson moltes i diverses,  començant per la seva vàlua com a escriptor que va més enllà de la cultura castellana, també pel seu compromís amb les llibertats i la República que ho va ser també amb Catalunya i les seves llibertats. Sense oblidar la falsedat del seu anticatalanisme, com ha posat de manifest l’historiador Ian Gibson en un article resposta que hauria de fer avergonyir al redactor de l’informe del nomenclàtor. .

Però més enllà d’aquesta evidència de la falsedat sobre l’anticatalanisme de Machado, que han posat de manifest al llarg de la història des de Carles Riba, fins Martí Pol i també Serrat, el que sembla méspreocupant és el criteri excloent amb el que es justifiquen totes aquestes propostes de revisió del nomenclàtor.

Es proposa depurar el nomenclàtor d’aquells símbols que a judici del seu autor tenen alguna relació amb les imposicions culturals castellanes sobre Catalunya, amb arguments tan ucrònics com identificar a Quevedo, Goya i molts altres amb el que anomena “model pseudo-cultural- franquista.

Per això he afirmat a twitter que crec que l’informe aposta per una neteja de símbols amb criteris ètnics-culturals, el que m’ha costat tot tipus de desqualificacions, però fins ara cap argument en contra.

Puc entendre que a cap societat li agradi reconèixer que dins seu està covant expressions de xenofòbia ètnic-cultural. Però Catalunya no som una excepció i aquest risc, avui incipient, però molt evident, existeix. Negar-ho, tapar-ho, justificar-ho, relativitzar-ho ens pot ajudar a dormir millor, però agreuja el problema. I crec que tots tenim el deure cívic de combatre aquestes expressions.

En el fons de l’informe apareix una visió tancada i restrictiva de Catalunya, com si la cultura castellana, no formes part del nostre univers. La idea que tot s’ha d’analitzar des de el criteri nacionalista de major o menor vinculació o adhesió amb la nació catalana no forma part del que fins ara ha estat la idea majoritària de Catalunya, que compta amb un gran consens social i és el que ens ha fet forts com a comunitat i com a nació.

El tema no donaria per més si es tractes sols d’un informe desafortunat o inadequat pel seu fi

Òbviament, el debat no està en el nom dels nostres carrers. Aquesta polèmica no és més que expressió d’una tendència de fons, de naturalesa reaccionària, que fa temps s’està instal·lant en sectors de la societat catalana. I que necessitem encarar amb profunditat i serenor però de manera oberta i sense amagar el cap sota l’ala.

La polèmica sobre el nomenclàtor enllaça amb altres polèmiques recents, com la que fa uns mesos va provocar l’Informe Koiné en defensa del català com a única llengua oficial, quan va qualificar a “la immigració arribada de territoris castellanoparlants coma instrument involuntari de colonització lingüística”.

I de manera també més profunda enllaça amb una ofensiva per reescriure la nostra història recent com a poble, com s’ha vist en l’exposició de la història de la Model, o en la lectura que determinats sectors de la societat catalana fan de la Guerra Civil i fins i tot amb elements aparentment més innocus, que s’estan imposant com hegemònics via mitjans de comunicació i que estan calant en l’imaginari col·lectiu, especialment de les generacions més joves.  

No és aquest un tema fàcil i té moltes arestes emocionals, perquè es parteix d’una realitat històrica certa i molt punyent, propera i molt profunda alhora, en la que la cultura i la llengua catalana han estat discriminades i maltractades per un Estat que mai s’ha sabut reconèixer a si mateix en la seva pluralitat i diversitat.

Però això no pot servir com a coartadaper fer plantejaments reactius que pretenen defensar la identitat i la cultura catalana com si es tractes d’una realitat homogènia i pura i considerant el castellà i la cultura castellana com a elements foranies a la societat catalana o simplement colonitzadors. I sobre tot no pot servir com a excusa per justificar la neteja o depuració simbòlica de la nostra història de tot allò que tingui relació amb Espanya i la cultura castellana.

Com tots els pobles, i molt especialment els mediterranis, Catalunya som fruit del mestissatge. No sols d’una immigració de varis segles, també d’una cultura compartida que té més elements en comú dels que suposadament ens diferencien.

Reconec que les meves opinions poden estar marcades per la meva experiència personal. Sóc, com quasi tothom, hereu de la immigració, en el meu cas de tercera generació i amb origen al País Valencià i Aragó.

En els carrers del barri de la meva infantesa, la Barceloneta, el castellà amb totes les seves variants convivia amb el català. Al costat de casa meva hi havia, i encara hi ha, una font en homenatge a la “baialora” gitana Carmen Amaya, filla del barri de barraques del Somorostro i que va acabar vivint a Begur.

Mai se m’ha ocorregut veure en els Murcians que van venir a construir el Metro de Barcelona, ni en els andalusos i gallecs que es van acabar fent amb tots els bars del barri, ni amb els veïns dels quarts de casa de 32 m2 de la Barceloneta, ni amb els que malvivien encara en pitjors condicions al Somorostro una manifestació d’involuntària colonització lingüística. Ni la seva cultura m’ha resultat aliena. Catalunya és també tota aquesta realitat i inclou la seva cultura que ha acabat sent la nostra.

Sempre vaig veure en aquells companys de carrer, escala o escola, persones que compartíem les mateixes mancances i privacions i les mateixes expectatives de progres social. I amb els que entre d’altres coses es van construir organitzacions sindicals com la Comissió Obrera Nacional de Catalunya i bona part de les organitzacions veïnals i socials de Catalunya. El que avui som com a país, no sols en termes materials, sinó també i sobre tot culturals, és fruit d’aquest mestissatge tan antic com la pròpia Catalunya. I cal una mica més de criteri alhora de no caure en la trampa d’identificar de manera simplista Espanya amb franquisme o cultura castellana amb imposició o colonització

La cultura dels habitants del Somorostro no l’he vist mai com a una cosa aliena, com segur no la veia Rafael Hinojosa, veí de les barraques i després fundador de CDC, amb el que hem parlat molt d’aquesta complexa realitat.

No entenc com es poden considerar la rumba catalana dels gitanos de Gracia o Hostafrancs i les cançons dels gitanos de Perpinyà com a cultura pròpia i la de la Carmen Amaya no.

Considero com a part de la cultura i la societat catalana el festival flamenc de Nous Barris, del que han sortit alguns dels millors cantants de flamenc.

Aquests exemples poden semblar anecdòtics, però no ho son. Formen part també dels símbols que hauríem de compartir. I per això ens han d’ocupar i preocupar propostes que plantegen la depuració i neteja simbòlica del nomenclàtor de les nostres ciutats i pobles amb criteris ètnics-culturals.

Seria desitjable que aquesta polèmica l’aprofitéssim per encarar el debat de fons. Ho necessitem com a societat, si no volem perdre el que ha estat una de les nostres grans fortaleses com a poble.

Seria també desitjable que la polèmica de Sabadell no comportes una rèmora per processos semblants que s’estan portant a terme en altres municipis. I que els seus responsables puguin aprendre d’aquesta experiència.

No hi ha cap dubte que cal aplicar la Llei de la Memòria Històrica, també pel que fa als noms dels carrers i als símbols de les nostres ciutats. Però seria oportú que es fes amb tanta decisió com a prudència. Perquè el risc de fer plantejaments sectaris no és un risc que provingui només de sectors del nacionalisme excloent. El sectarisme i el simplisme son virus molt extensos dels que no es salva cap ideologia. No sigui que defensant el manteniment de Machado, algú acabi proposant l’exclusió de Josep Pla. Si algú no ho ha fet ja, que tot és possible.

Espero haver explicat les raons que em van portar a afirmar a twiter que estem davant d’una proposta de neteja simbòlica amb criteris ètnics-culturals. Estaré encantat de debatre sobre la qüestió i si se’m convenç amb arguments canviar de criteri. Entendre-ho però que no caigui en la trampa de respondre a desqualificacions “ad hominem” tan utilitzades en les xarxes socials pels que van mancats d’arguments i per això necessiten utilitzar els insults, alimentats per legions de hooligans i trolls no sempre espontanis. 

I molt menys que no caigui en la temptació de callar, només per la comoditat de no haver suportar situacions incomodes.    

LA CRISI DE GOVERN AFEBLEIX EL REFERÈNDUM I REFORÇA RAJOY

La crisi del Govern no es fa per millorar les polítiques adreçades a les persones. No es fa per encarar els problemes de les residències de gent gran o per contribuir a reduir les llistes d’espera.

És una crisi en clau interna, d'equilibri de poders dins del Govern, provocada per la inviabilitat de la fuga endavant que ha posat en marxa Puigdemont

Estem davant de l’enèsima vegada que les dificultats provocades pel comportament bàrbar i antidemocràtic del PP es pretenen resoldre amb una fuga endavant.

Des que fa cinc anys el president Mas va forçar unes eleccions anticipades per aconseguir majoria absoluta i va passar de 62 a 50 diputats/des, a cada dificultat per tirar endavant el seu full de ruta es respon amb una nova fuga endavant.

La CRISI de Govern posa de manifest la manca de solidesa i solvència del full de ruta de Puigdemont en relació a l’1-O.

L’estratègia de fuga endavant de Puigdemont és un gegant mediàtic amb peus de fang polítics.

Puigdemont no pot pretendre cohesionar la societat catalana al voltant de la seva fuga endavant si ni tan sols pot cohesionar el seu Govern. I per fer encarar la manca de cohesió, provoca dues crisi de Govern en pocs dies.

La cohesió al voltant del referèndum ha de venir del convenciment i inclusiódel màxim de persones, entitats i sectors socials de la societat catalana.

Al referèndum inclusiu, amb garanties, reconeixement internacional i efectiu, només s’arriba amb convenciment, mai  imposant disciplina militar a les forces pròpies i insults i agressivitat als que expressen dubtes o discrepàncies.

La CRISI de Govern no enforteix el referèndum que necessitem, sinó que l’afebleix.

I només reforça la pugna interna dins de JxSí per veure qui apareix com a culpable del fracàs de la fuga endavant i qui mana en aquest espai polític el dia 2 d’octubre i en les properes eleccions autonòmiques.

Avui, aquesta CRISI de Govern no aporta més inclusió, sinó més exclusió. No aporta més garanties, sinó que les fa saltar pels aires. No facilita el reconeixement internacional, sinó que propicia l’aïllament. No ens permet avançar cap a un referèndum efectiu, sinó que ens porta a un carreró sense sortida que reforça l’autoritarisme del Govern Rajoy.

La CRISI de Govern no sols no resol els greus dèficits democràtics de l’estratègia Puigdemont, sinó que els agreuja, i per tant afebleix el referèndum.

A 78 dies de l’1 d’octubre, continuem sense tenir la normativa legal que empari el referèndum. Sense conèixer quin serà el cens electoral, sense disposar d’administració electoral independent. Sense les regles del debat democràtic imprescindible per a qualsevol referèndum. Amb la pluralitat dels mitjans de comunicació destrossada per totes bandes.

Cada dia que passa, l’estratègia de fuga endavant de Puigdemont ens allunya més d’un referèndum inclusiu, amb garanties, reconeixement internacional i eficàcia, i esdevé menys viable.

I ens apropa a un cul de sac, del que no es pot sortir amb una nova fuga endavant.

La ciutadania de Catalunya en general i les persones que defensen i han lluitat per assolir un referèndum, no es mereixen un Govern, un president i una majoria parlamentària que juguin a la ruleta russa amb el referèndum.

No seran Puigdemont ni JxSí qui ens portin al referèndum que necessitem.

Haurem de ser altres els que, després de la destrossa que estan provocant, haurem de refer acords i compromisos per fer avançar el referèndum que necessitem.

PREGUNTA AL VICEPRESIDENT JUNQUERAS SOBRE UN POSSIBLE CAS PATRIMONI

PRECARIEDAD: BACTERIA MUTANTE DEL CAPITALISMO DEPREDADOR

Durante las últimas décadas, la precariedad laboral ha pasado de ser una patología de los sistemas de relaciones laborales nacionales a un componente genético del mercado de trabajo global.

Este cambio tiene mucho de ver con el tránsitodel capitalismo industrialista de base nacional a un capitalismo financiero global. La razón no debe buscarse en el terreno de la ética. El capitalismo en todas sus modalidades, como cualquier forma de organización y dominación social, solo apuesta por la ética si le sale más caro no hacerlo.

Las causas más bien debemos buscarlas en el terreno del modelo productivo, la organización social dominante y la ideología que los sustenta.

La precariedad laboral actúa hoy como la más mutante de las bacterias. Responde con una gran celeridad y eficacia y neutraliza todas las formas sociales, políticas y legales que se usan para combatirla. De ahí su gran peligrosidad para el Estado social y, de rebote, para el propio sistema democrático.

Tengo para mí que aún no hemos analizado bien el cambio cualitativo que supone el paso de la precariedad como patología a la precariedad como elemento genético del mercado de trabajo global.  

Aunque algunas de las formas en que hoy se manifiesta la precariedad laboral (empresas de servicios integrales) puedan recordarnos viejas conductas (prestamistas laborales), esa identificación lo es, solo y en parte, en los efectos que causa. Pero no en su naturaleza, y por ende en la respuesta que necesitamos para neutralizarla.

El paradigma de mercado de trabajo global tiene poco que ver con los modelos de relaciones laborales construidos en Europa durante la segunda mitad del siglo XX, acumulando las fuerzas de dos siglos de lucha. No solo en el uso del lenguaje (mercado de trabajo versus relaciones laborales), sino también y fundamentalmente en su naturaleza, sus reglas de juego.

Los modelos de relaciones laborales del Estado Social europeo consiguieron, después de muchos años de lucha y conquista de derechos, una cierta distribución de riesgos entre trabajadores y empresasfrente a los cambios e incertidumbres de la economía. La regulación de la contratación y el despido causal es una de estas formas de distribuir riesgos, a partir de la protección de la parte más débil de la relación laboral –qué lejos que suena hoy esta música.

En cambio, el modelo de mercado de trabajo global, como expresión de un modelo productivo y social, está construido sobre el paradigma de la externalización de riesgos y costes.

Esta externalización de riesgos y costes a terceros por parte de los que ostentan el poder económico –y en consecuencia, el político– se produce en todas las esferas económicas y sociales. Baste ver cómo se comporta el capitalismo concesional en relación al sector público, privatizando ganancias y socializando pérdidas –los rescates de las autopistas, sin ir más lejos–. O el eje sobre el que se articula la solución privada a los conflictos entre Estados y empresas inversoras en los mal llamados “tratados de libre comercio”.En estos tratados se parte de la idea de que el bien superior a proteger es el de la seguridad de los inversores, aunque sea a costa de transferir costes a la ciudadanía y de la pérdida de soberanía política por parte de los Estados.

En el terreno del trabajo es donde este proceso de externalización de riesgos está siendo más intenso y con consecuencias más profundas.

En el paradigma del mercado de trabajo global encontramos, en la parte más alta de este modelo productivo, las empresas, mayoritariamente transnacionales, que controlan mercados y productos, internalizan beneficios y externalizan riesgos y costes. En la parte más baja, aquellos que producen bienes y servicios, asumiendo todos los riesgos porque no tienen a quien externalizarlos. Un ejemplo tradicional es el autónomo dependiente, cínicamente apodado como “autoemprendedor”, sin vínculo laboral con la empresa para la que trabaja, pero con una gran dependencia económica. Y un ejemplo más moderno es el de los  “colaboradores” de la economía depredadora, mal llamada “economía colaborativa”.

Entre la parte más alta y la más baja de este modelo de mercado de trabajo nos encontramos una diversidad de situaciones que tienen todas en común la externalización de riesgos y costes. Empresas centrales versus periféricas, trabajadores asalariados con distintos niveles de protección versus precarios o autónomos y “colaboradores” situados fuera de cualquier círculo de protección del derecho y de las organizaciones sindicales y sociales.

Es una opinión pacífica que esta estrategia de externalización de riesgos viene favorecida por un sistema de producción de bienes y servicios que utiliza las posibilidades productivas y organizativas que brindan los cambios tecnológicos y las innovaciones de las últimas décadas. Como siempre, tampoco en esto nuestra época es distinta a anteriores momentos históricos. 

Por supuesto, pretender combatir esta degradación social intentando parar la globalización económica o los cambios tecnológicos que la sustentan sería algo parecido a intentar evitar la ley de la gravedad, tal como en su momento explicó de manera lúcida el presidente Lula. Pero, como demuestra la historia, los cambios tecnológicos, la globalización económica, no tienen una única manera de ser gobernados. Y en ese intento estamos, aunque con grandes dificultades.

El carácter genético de la precariedad del mercado de trabajo global, que le da una gran capacidad de mutación, es lo que dificulta que las respuestas sociales y políticas dadas hasta ahora sean útiles.

En España tenemos diversos ejemplos de esa mutación de la precariedad como estrategia dominante. Es el caso de la mutación de la precariedad que llevan a cabo las empresas usuarias, dejando de utilizar las ETT para hacer lo mismo con las llamadas “empresas multiservicios”. Al aumento de la precariedad que supuso la legalización en 1994 de las ETT se le dio una respuesta sindical y política, con la negociación colectiva y los cambios legales, que propiciaron, entre otras cosas, la igualdad salarial entre los trabajadores de la empresa cedente y la cesionaria que realizaran igual trabajo o trabajo de igual valor. Pero poco tardó la precariedad en contraatacar, mutando de las ETT a las empresas multiservicios o empresas de servicios integrales.

No deberíamos perder de vista que las ETT o las empresas de servicios integrales, o más recientemente las plataformas digitales de la economía depredadora –mal llamada “colaborativa”– no son la causa ni están en el origen de la precariedad, son solo las autopistas por las que la bacteria mutante de la precariedad circula a gran velocidad y coloniza el cuerpo económico y social.

Ejemplos de esta mutación constante de la precariedad los tenemos a miles. En apariencia son distintos, pero tienen en común dos características: la huida de los espacios laborales protegidos legal y sindicalmente y la búsqueda de nuevas formas de trabajo desprotegidas que posibilitan la externalización de riesgos y costes.

Ello nos debe llevar a una reflexión en profundidad sobre la respuesta a dar a la precariedad genética del mercado de trabajo global. Sin renunciar a las concretas actuaciones sociales y políticas para combatirlas, esta es una batalla que solamente se puede ganar si actuamos sobre los hábitats en que la precariedad genética nace, se reproduce y muta. Su hábitat ideológico, su hábitat productivo, su hábitat social.

No creo que hoy nadie tenga la fórmula mágica, ni en el sindicalismo ni en la política. No en vano esta es una de las causas profundas de la crisis de todas las formas de organización social y política que estamos  viviendo y de la pérdida de legitimidad del sistema democrático. La debilidad de la sociedad frente al mercado y de la política frente a la economía. Pero necesitamos encontrar nuevas formas de respuesta.

El principal campo de batalla ha de ser el ideológico. No olvidemos que la revolución conservadora y ultraliberal de los años 80 se fundamenta en su gran triunfo ideológico.

Algunos apuntes de esta batalla pasan por impugnar los valores dominantes. Y como siempre a lo largo de la historia, se trata de recuperar el equilibrio de valores frente a la hibrys –desmesura- que nos domina.

De la competitividad salvaje y destructiva a la cooperación creativa. Del individuo a la persona –no es lo mismo una relación de trabajo personalizada que individualizada–. Del beneficio individual como motor de la economía al bien común como valor prioritario a proteger. Se trata de valores que a lo largo de la historia siempre han estado en conflicto y que en los períodos en que se han desequilibrado han terminado provocando grandes sufrimientos sociales.

Sin dar y ganar esta batalla ideológica no será posible construir un nuevo equilibrio social. Por eso es una buena noticia que el sindicalismo confederal haya apostado fuerte por abrirse y buscar todo tipo de alianzas sociales y políticas. Como dijo Ignacio Fernández Toxo en su última intervención como Secretario General de CCOO, el sindicalismo no puede hacerlo todo y no lo puede hacer solo.

Otro aspecto clave es el del ámbito territorial en el que dar la batalla. Pretender dar respuesta a la precariedad genética del capitalismo global encerrados en las paredes estrechas de los Estados nacionales es una ingenuidad que nos está costando muy cara. Hay que terminar cuanto antes con el espejismo de las respuestas políticas nacionales frente a estrategias globales y armonizadas. Recuperar espacios de soberanía para la política no es factible solamente en el terreno de los Estados nacionales –cada frontera política es una oportunidad de dumpingsocial y fiscal para los mercados globales.

En este objetivo, el papel de la Unión Europea, con sus limitaciones y déficits, debería ser clave. Hoy, la prioridad del sindicalismo y de las opciones políticas de izquierda debiera ser reforzar el papel político de la Unión Europea, ampliando su campo de actuación. Y por supuesto, cambiando algunos de sus valores dominantes, por ejemplo el que sitúa la libertad de establecimiento empresarial y de inversiones como un valor superior a los del empleo, su calidad, los derechos sindicales y de negociación colectiva. Es la única manera de evitar sentencias como las del Tribunal de Justicia de la Unión Europea que, primando la libertad de establecimiento e inversión, dejan en papel mojado los derechos colectivos de los trabajadores. O las del propio Tribunal Constitucional español que, sin que se haya producido ninguna reforma constitucional, ha efectuado un giro copernicano en la interpretación de los valores y principios constitucionales, como se ha comprobado en las sentencias sobre la Reforma Laboral de 2012.

Siendo importante el papel de la Unión Europea, no es suficiente frente al proceso de armonización legal impuesto vía mercados. Mientras algunos luchábamos por ampliar las competencias de la Unión Europea en materia laboral y social para favorecer la armonización vía política, la armonización ha llegado vía mercados con la colaboración imprescindible de los Estados nacionales. Mientras los poderes económicos se oponían y oponen a la armonización democrática de las leyes, con la colaboración de los Estados nacionales, que pretenden mantener el espejismo de la soberanía estatal, el mercado global ha impuesto una armonización sin ninguna legitimidad democrática.

Un ejemplo evidente son las reformas laborales, todas cortadas por el mismo patrón, impuestas como parte de las políticas de austeridad y reformas, especialmente a aquellos Estados fiscalmente débiles, que han necesitado la financiación por parte de los mercados, a elevados tipos de interés y sobre todo con grandes contrapartidas sociales y pérdida de soberanía.

En el terreno de la armonización de condiciones de trabajo, desde la izquierda social y política, también deberíamos apostar por que el mercado juegue su papel. Me explico para no ser malinterpretado. Una de las maneras de dificultar la estrategia de precariedad de un capitalismo global que utiliza su gran capacidad de movilidad para imponer condiciones de trabajo sería acelerar los procesos de mejora de condiciones de trabajo de los países con un menor grado de desarrollo. No hace tanto tiempo –en términos históricos– las condiciones de trabajo de Corea se identificaban como un factor de competitividad a la baja que incidía negativamente en las condiciones de trabajo de los países con los que las empresas coreanas competían. Eso ha dejado de ser así, y este papel lo están jugando otras economías, siempre con estrategias de externalización. Sería un error pensar que la externalización es un fenómeno limitado a la relación entre empresas de países ricos y las de países pobres. Baste ver las relaciones existentes entre China, Vietnam, Bangladesh, en las cadenas de producción industrial.

Mejorar las condiciones de trabajo de estos países es clave a medio plazo, y en eso las políticas de proteccionismo comercial y liberalización financiera tienen efectos perversos. Por eso es tan importante combatirlas.

Otro aspecto en el que la respuesta sindical y social debe cambiar es el de las formas de organización social y sindical. La organización sindical, si quiere ser útil a las personas que organiza, debe siempre atender a las formas de organización de la producción. Lo sabían muy bien los dirigentes de la CNT Salvador Seguí y Joan Peiró, que en menos de 20 años propiciaron dos cambios muy importantes en la organización sindical, pasando primero del sindicato de oficio al sindicato único de empresa y después a la creación de las Federaciones. Pero desde entonces las formas de organización sindical no han evolucionado sindicalmente, a pesar que la empresa a la que se referencian está cambiando de manera constante. Y los pocos cambios realizados en las estructuras de las organizaciones sindicales lo han sido no mirando hacia fuera –la organización del trabajo o la organización productiva–, sino hacia dentro –las relaciones internas.

Este es sin duda uno de los grandes retos del sindicalismo, expresado magistralmente por Unai Sordo en su primera intervención como Secretario General de CCOO con una frase tan breve como densa de contenidos y objetivos: “Lo que la empresa desintegra, intégrelo el sindicato”.

No será fácil conseguirlo porque, como también nos recordó Unai, esto no va de tener buenas propuestas escritas en los papeles de los Congresos, sino que va de correlación de fuerzas. Y la actual no nos es favorable. Individualismo, corporativismo, precariedad laboral genética, reducción del papel del Estado, entre otros factores, dificultan mucho las respuestas, si se quieren dar de manera autárquica.

Para modificar substancialmente la correlación de fuerzas,la batalla en el terreno ideológico, el cambio de escenario territorial en el que dar las batallas deviene clave. Y también lo es recuperar el terreno en relación al papel del Estado y reconsiderar las políticas propias del Estado social.

Si se quiere modificar la correlación de fuerzas, el sindicalismo no puede hacerlo en el marco de Estados nacionales débiles. Recuperar cierta soberanía política pasa por fortalecer la musculatura fiscal de los Estados, por avanzar en una estructura fiscal propia de la Unión Europea que le permita hacer más política. Para que las sociedades  no sean rehenes de los mercados financieros, el papel de las políticas fiscales es determinante. En una economía global no hay Estados plenamente soberanos, pero lo son mucho más aquellos que disponen de musculatura fiscal con la que poder hacer políticas públicas de cohesión sin tener que depender exclusiva o principalmente de la financiación de los mercados, de su poder político y de su capacidad de imponer políticas.

Para contribuir a mejorar la vida de las personas y la correlación de fuerzas, algunos cambios en la concepción y las políticas del Estado social parecen necesarios.

Aunque con diferencias, la mayor parte de los Estados europeos han construido sus políticas sociales sobre el eje del trabajo asalariado. Muchas de las prestaciones son de naturaleza contributiva –especialmente las que protegen ante el desempleo o en la vejez e invalidez–. Eso mismo pasaba también hasta hace poco y pasa aún en algunos países con el derecho a la salud.

Hacer depender ingresos, prestaciones económicas y derechos única y exclusivamente de un mercado de trabajo, que tiene una gran capacidad de desagregación de intereses y en consecuencia de desagregación social, dificulta e impide la construcción de respuestas solidarias y propicia respuestas corporativas. Sobretodo en unos momentos en que la estrategia de la precariedad mutante pasa por organizar el trabajo fuera de las esferas protectoras del trabajo asalariado.

Creo que ha llegado el momento de combinar la lucha por internalizar de nuevo los riesgos y los costes a quienes los crean –este es un terreno que no podemos abandonar– con un cambio en la configuración del Estado social. Y ello pasa por construir políticas de ingresos mínimos no vinculadas únicamente al factor trabajo, que no reproduzcan la segregación que genera el mercado de trabajo.

Ese sería un buen objetivo a compartir por toda la Unión Europea. En momentos como estos, además de intentar intuir el horizonte, deviene imprescindible construir propuesta sencillas que puedan ser compartidas por amplios sectores sociales y nos permitan avanzar en la relegitimación social y democrática de Europa, que no vendrá de la mano de grandes Libros Blancos, sino de  la reconexión emocional con la ciudadanía europea.