Per molt que intentem dissimular-ho la mort sempre ens agafa emocionalment despullats. Fins i tot quan és després d'un accident que, per molt estúpid que sigui com el que va patir la Muriel, sempre ens envia un avis de risc.
Aquests dies, entre preocupació i preocupació, m'han vingut el cap algunes imatges de moments compartits amb la Muriel Casals. Moments que han tingut valors i utopies compartides, militància al PSUC, ingenuïtats de terceres vies. I també importants diferencies i discrepàncies. Però sempre viscudes des d'un respecte, que crec ha estat compartit.
Aquests dies no he pogut evitar que se m’escapés un somriure al recordar la creació a començaments dels anys 80 de la Fundació d'Estudis i Debats Comunistes.
En plena ruptura del PSUC, alguns militants que no ens sentien còmodes ni amb la fractura, ni amb els blocs confrontats que es van generar, se’ns va ocórrer la creació d'un espai de trobada, amb la voluntat de mantenir ponts polítics i personals.
En el llenguatge d'avui aquesta experiència seria considerada una tercera via. Aleshores el mot que es va fer servir era el de "leninistes". Manolo Vázquez Montalban, Ramon Alós, Manel Garcia Biel, Ascensió Solé, Mariona Petit, Rafael Senra, Lopez Bulla i molts altres entre els que es trobava la Muriel ens vàrem reunir a l'Institut Sant Josep de Calassanç de Barcelona.
Recordar ara quina ha estat la trajectòria vital dels protagonistes d'aquella desfeta, de la que l'esquerra catalana i espanyola encara no s'ha recuperat, hauria de ser assignatura obligada per combatre el fonamentalisme com actitud vital. En el llenguatge actual de xarxes socials, un antídot front els hiperventilats.
Recordar les sospites permanents i la desqualificació que va haver de suportar durant molts anys la Lali Vintró i on estan algun dels que exercien d'inquisidors ideològics de la puresa, em permet relativitzar, que no entendre, als actuals hiperventilats.
En els darrers temps havíem tingut oportunitat de compartir amb la Muriel importants discrepàncies sobre que fer davant dels reptes de la societat catalana. I en més d’una ocasió li vaig expressar la inquietud per com s’estava polaritzant la societat catalana. Unes discrepàncies expressades amb tanta sinceritat com respecte mutú.
Malgrat aquestes discrepàncies vaig valorar molt positivament i vaig celebrar de manera pública la proposta de fer-la Presidenta de la Comissió parlamentaria de Procés Constituent. Creia i crec que per la seva manera de ser era una persona adequada per buscar acords i complicitats, fins i tot entre els més discrepants.
El darrer moment compartit amb la Muriel va ser una trobada el dia abans de la constitució de la Comissió de Procés Constituent del Parlament de Catalunya. Vàrem intercanviar opinions sobre la millor manera de fer un treball útil i no ens va costar gaire trobar un llenguatge compartit, el de l’Assemblea de Catalunya. Vàrem coincidir en que era important que el treball d'aquesta Comissió permetés al màxim de forces polítiques caminar plegades durant el màxim de trajecte compartit possible.
En el primer, darrer i únic acte com a presidenta d'aquesta Comissió la Muriel va transmetre aquesta manera d'entendre el treball la Comissió de Procés Constituent.
Quan divendres, festivitat de Santa Eulalia, un dirigent de CDC em va avisar de la situació irreversible en que es trobava la Muriel, els dos vàrem compartir un sentiment. Jo, des d’un coneixement més llunyà i ell des de la proximitat d'aquests darrers mesos, coincidíem que la Muriel ha estat respectada, perquè ella també sabia respectar.
