Dèiem ahir que alguns pretenen condemnar-nos a haver d’escollir únicament entre les amenaces i la por de Rajoy i els enganys i les mentides de Mas. I sembla que els darrers fets volen donar-nos la raó.
L’escandalosa declaració de la patronal bancària, intentant pressionar a la ciutadania de Catalunya i condicionar un vot lliure, ho confirma.
Moltes persones de totes les opinions s’han sentit indignades i ho han expressat públicament. Jo també. És un episodi més d’aquest procés al que ens volen portar, en què la sobirania no recau en les persones i la societat, sinó en els mercats financers.
El que m’ha sorprès ha estat que algunes elits econòmiques i polítiques catalanes s’hagin fet els sorpresos i els indignats.
Alguns estem acostumats, però no resignats, a que els poders financers es creguin en el dret d’orientar el vot de la ciutadania. De fet, hem estat víctimes durant tota la nostra trajectòria d’aquest comportament que no és nou a la vida política catalana.
Aquesta ingerència del poder financer en la decisió sobirana de la ciutadania s’ha produït en algunes ocasions de manera pública i barroera com en la declaració d’ahir de la patronal bancària. Altres s’han fet de manera més sofisticada. I això ha passat des de les primeres eleccions democràtiques. És conegut, reconegut i ha estat documentat, com bancs i la gran patronal catalana van donar tot tipus de suport, fins i tot l’econòmic, a una candidatura encapçalada per Heribert Barrera en les eleccions de 1977. L’argument d’aquell moment era de pes: es tractava de frenar al PSUC.
D’episodis d’aquests els historiadors podran omplir moltes pagines de la història catalana.
Però que sigui freqüent no li treu gravetat a les amenaces i a la por. El que ha fet la patronal bancària suposa un intolerable intent d’intimidació a la ciutadania. Que estic segur que els catalans, sigui quin sigui l’orientació del seu vot, rebutjarà nítidament.
Els votants de Juntpelsí, els de la CUP tenen tot el dret a indignar-se, com ho tenim els que votarem Catalunyasíqueespot. Alguns es poden sentir els destinataris directes de les amenaces, però les víctimes en som tota la ciutadania, perquè pretén impedir el lliure exercici de la nostra sobirania, com a persones i com a poble .
Sincerament crec que alguns dirigents polítics, especialment el senyor Artur Mas, no tenen cap autoritat per fer-se els indignats.
Durant la seva vida política han avalat molts cops aquesta manera d’actuar de la patronal bancaria i dels poders financers. La història està plena d’exemples, i els treballadors i treballadores catalanes en som molt conscients, perquè ho hem patit, per exemple en els moments de les vagues generals.
Però en vull citar dos de recents que afecten a l’activitat més directament polític:
El Sr Mas li va semblar bé que els mercats financers amenacéssin als governants espanyols i els “obliguessin” a aprovar reformes laborals com la de Zapatero al 2010 o la de Rajoy al 2012. No sols varen callar davant de la vergonya de veure com els poders financers substituïen la sobirania ciutadana, sinó que en la Reforma Laboral del 2012 el Sr Mas no va tenir cap problema en posar als diputats i diputades de CIU a fer de braç legislatiu d’aquestes amenaces e imposició política.
I fa escassament unes setmanes hem vist la naturalitat amb la que el Sr Mas assumia que els poders financers i el Banc Central Europeu organitzessin un “corralito” bancari per imposar-se a la voluntat democràticament expressada del poble grec i per posar contra les cordes al seu Govern.
A les amenaces i la por de la patronal bancaria, la ciutadania catalana hem de respondre amb una participació massiva el 27S i amb el nostre vot lliure i sobirà.
I demanant-li al Sr Mas que tingui una mica més de memòria, una mica més de vergonya. I que deixi de fer servir l’amnèsia com a arma política i la cirurgia estètica com a disfressa política.
