Disculpin les molèsties i que els entretingui amb un tema tan poc transcendent per al nostre futur.
Però resulta que els ciutadans espanyols són dels pocs europeus que no tenen reconegut el dret a una segona oportunitat quan es veuen abocats per deutes a una situació d’insolvència.
I no serà perquè des de la societat, moviments socials i algunes forces polítiques no s’hagi exigit i no s’hagin presentat propostes.
Sense anar més lluny, Joan Herrera en nom d’ICV-EUiA ho va plantejar durant l’anterior legislatura. I en els tres anys que portem d’aquesta, al caliu de les lluites i mobilitzacions de la PAH, organitzacions socials i sindicats, el grup de l’Esquerra Plural ho ha plantejat de totes les maneres possibles. Amb interpel·lacions, mocions, proposicions no de llei i proposicions de llei.
Però ni el govern Zapatero, ni el govern Rajoy han volgut encarar aquest drama social. Els interessos del mercat hipotecari són molt poderosos.
Estem davant d’una doble discriminació. La que pateixen els ciutadans espanyols front la resta dels europeus i la que pateixen els ciutadans del nostre país front les societats mercantils. El mateix sistema que nega la reestructuració dels deutes de persones i famílies, accepta de manera generalitzada aquest procediment quan els deutors són societats mercantils. Ho hem pogut veure amb l’esclat de la bombolla immobiliària i el tractament tan desigual que els bancs han tingut amb immobiliàries i famílies.
La raó d’aquest tracte discriminatori entre persones, famílies i societats és també doble, econòmica i legal.
En el terreny econòmic, mentre les societats només responen dels seus deutes amb el capital de la societat, les persones deutores han de respondre del deute amb tot el seu patrimoni, present i futur i de per vida. Això és el que explica que els bancs acceptin negociar el pagament dels deutes amb les empreses i no amb les famílies, si no és sota la pressió de la mobilització.
La nostra legislació concursal també reprodueix aquesta discriminació. Quan el deutor és una societat tot el procediment concursal està orientat, al menys en teoria, a fer compatible el cobrament ordenat dels deutes per part dels creditors, amb la continuïtat de l’empresa. En canvi, això no succeeix quan es tracta de persones físiques.
En aquests moments, el Congrés de Diputats té en tràmit la tercera reforma de la Llei concursal d’aquesta legislatura. I el grup de l’Esquerra Plural, fidel al seu compromís de batallar fins al final, tornarà a intentar que, d’una vegada per totes, es reguli el dret a una segona oportunitat.
Les propostes de l’Esquerra Plural pretenen que la Llei concursal habiliti un procediment específic per a persones físiques –consumidors i usuaris- que faci referència a qualsevol tipus de deute, no sols els hipotecaris.
Es tracta que en aquest procediment concursal determinats béns del deutor quedin protegits i no afectats pel concurs. Aquests béns especialment protegits són aquells que es consideren vitals per disposar d’una segona oportunitat, després d’una situació d’insolvència provocada pels deutes. Ens referim a l’habitatge habitual, els aliments bàsics i els béns de consum imprescindibles per a la vida quotidiana i per desenvolupar una professió o un ofici.
En cas d’aprovar-se les propostes de l’Esquerra Plural, el deutor, persona física, disposaria d’un procediment per paralitzar els processos d’execució contra els seus béns. Durant aquest procés concursal el deutor tindria garantits ingressos per a aliments, que no poden ser menys d’un terç dels seus ingressos habituals ni més de tres vegades el salari mínim.
I el que és més important, si al final el deutor no pot arribar a un acord amb els seus creditors, tinguin o no garantia hipotecaria, i s’entra en procés de liquidació dels seus béns, el deutor té garantits alguns mínims per intentar una segona oportunitat a la seva vida.
Aquests mínims que l’Esquerra Plural proposa són: el dret a continuar residint en l’habitatge habitual durant cinc anys amb una renda que no podrà ser superior a un 30% dels ingressos del deutor. El dret a aliments en una quantia que no podrà ser inferior a un terç dels seus ingressos habituals ni superior al salari mínim. I el dret a què es declari extingit el deute generat pel capital encara no amortitzat i els interessos, que hagin estat destinats a l’adquisició de béns inembargables (entre ells mobiliari, roba, llibres i instruments necessaris per desenvolupar la seva professió).
