Fa molts dies que volia fer aquesta entrada, però em feia mandra. Prefereixo parlar de la política de les persones que de la política dels polítics. I com que d’aquesta darrera ja me’n fan parlar més del que jo voldria els periodistes, intento, sempre que puc, defugir-ne.
Però l’article de l’Enric Company m’ha provocat la necessitat d’explicar com visc el procés d’irrupció de noves forces polítiques.
Començo pel terreny de les percepcions i les emocions. Sincerament, no em sento perplex perquè crec entendre algunes de les coses que estan passant. I molt menys frustrat, primer, perquè encara no en tinc motiu i segon, perquè en situacions com l’actual no es pot dedicar ni un minut a plànyer-se.
L’aparició de noves forces polítiques té, sens dubte, moltes i complexes explicacions, però algunes són fàcils d’entendre.
La darrera crisi ha fet encara més evident la incapacitat i la impotència de la política per governar una economia financera i global, que s’ha convertit en el veritable poder polític i regulador de la vida de les persones.
Això és així a tot el món, però a casa nostra coincideix amb altres “fracassos” de la política. La incapacitat de la Unió Europea per construir instruments de govern polític democràtic que avancin en el “demos” europeu. La resistència dels governs europeus a cedir sobirania, acompanyada d’altes dosis de cinisme al culpabilitzar Europa de les seves decisions i l’aposta per formes tecnocràtiques de govern han debilitat el vincle emocional entre ciutadans i la Unió Europea.
A Espanya s’afegeix l’esgotament del Pacte de 1978. No tant per les seves limitacions intrínseques sinó pel segrest del que ha estat víctima. S’han utilitzat els mecanismes de protecció d’una democràcia feble i insegura –s’oblida fàcilment el cop d’Estat del 23 febrer del 1981- per un blindatge en favor d’un sistema bipartidista –amb les crosses de CiU-, construït sobre el concubinat de poders econòmics i governants.
Malauradament, aquesta incapacitat i impotència de la política per governar l’economia s’amaga a la ciutadania. A ningú li agrada reconèixer les seves limitacions, i menys en públic. I en lloc d’explicar que la reconstrucció d’un nou equilibri entre economia i política no és cosa d’un dia, ni serà fàcil, es prefereix pensar que hi ha solucions ràpides i màgiques.
En aquest escenari irromp una generació que no es resigna i decideix assumir les seves responsabilitats. Es tracta de persones que en menys de 2 anys han passat de considerar la participació en la política institucional com a incompatible amb els moviments socials a decidir que, sense implicar-se en el canvi polític, els moviments socials tenen grans limitacions en els seus objectius de transformació. No recordo una generació que hagi fet aquest viatge en menys temps.
Per explicar l’entusiasme que ha generat en una part de la ciutadania, no sols jove, cal només conèixer la condició humana. Les persones necessitem tenir esperança, necessitem pensar que un futur millor és possible. I no ens agrada sentir-nos condemnats només a patir, protestar o resignar-nos. Fins i tot necessitem creure que les coses són més fàcils del que són.
Aquesta barreja d’il·lusió i esperança ha agafat formes polítiques diverses que, evidentment, afecten les forces polítiques existents. Seria molt ingenu creure que la sensació d’inutilitat i impotència de la política que tenen els ciutadans afecta només els altres i no a nosaltres.
Sincerament, aquest procés no em produeix perplexitat. El que més perplex em deixa, dia rere dia, és veure la quantitat de temes transcendents per als ciutadans de Catalunya que es debaten i s’aproven al Congrés dels Diputats o al Parlament Europeu i la poca atenció que mereixen a Catalunya. En ocasions tinc la sensació d’estar davant d’una forma de nou “negacionisme” de la realitat.
Aquest canvi en l’escenari dels actors polítics a Catalunya i Espanya té enormes potencialitats i també algun risc.
Que les persones que impulsen Guanyem consideressin des del primer moment que ICV-EUiA havia de participar en el procés posa de manifest que saben de la importància de la confluència de forces diferents. Per a ICV-EUiA suposa un reconeixement del que hem estat i som i, alhora, una responsabilitat que hem assumit de bon grat. Perquè som conscients de la importància de construir ponts entre persones que, compartint objectius, venim d’experiències polítiques i vitals diferents.
En un context en què els estats han perdut sobirania i que la Unió Europea no s’ha construït encara, l’espai polític local adquireix un gran transcendència en les polítiques de redistribució de la riquesa i reducció de les desigualtats i la pobresa. Per això, crec, a diferència de molts altres, que les eleccions municipals són avui les més determinants per iniciar aquesta recuperació. I Barcelona és clau.
Però cal no oblidar que moltes d’aquestes polítiques locals vénen condicionades pel que passa a Espanya i a Catalunya, on la necessitat d’un canvi de polítiques és vital.
I aquí apareix un dels riscos d’aquesta nova realitat. Que algú consideri que alguna força per si sola pot afrontar un repte tan gegantí com el de recuperar la sobirania per als ciutadans front els mercats. No crec que això estigui ni tan sols a l’abast de la ciutadania d’un sol país en solitari i esperem no haver-ho de comprovar a Grècia amb Syriza. Per això la importància del projecte europeu.
Actualment estem en un escenari prou complex i voluble com per fer prediccions a 12 mesos vista, que en termes polítics és una eternitat. És curiós comprovar la facilitat amb què l’opinió publicada dóna per segurs processos que la realitat dels darrers anys han demostrat estar en permanent mutació.
Per això, en lloc de quedar-nos paralitzats per la melangia o la perplexitat és molt millor continuar treballant en la construcció d’un projecte que o l’aixequem amb moltes mans i experiències o no reeixirà.
