Enmoments de gran confusió, hi ha diverses maneres d'encarar la situació. Una consisteix a intentar donar respostes simples i senzilles a problemes molt complexos. L'altra passa per, en lloc de simplificar la resposta, fer-ho amb la pregunta; anar a l'arrel del problema que motiva el conflicte.
Tot i que és possible que no hi hagi unanimitat, sembla que la immensa majoria creu que el problema central avui a la nostra societat és com aconseguir millorar les condicions de vida de les persones.
I si això es així, deixeu-me dir –tot i que pugui semblar una heretgia– que, per millorar les condicions de vida de la gent a casa nostra, hi ha més marge i potencialitat de futur en la lluita per canviar el model socioeconòmic europeu que en la batalla per l'estructura política de Catalunya i la seva relació amb Espanya.
Per evitar males interpretacions o manipulacions, vull deixar clar que aquesta lluita cal donar-la en tots els fronts, però insisteixo que els marges i les potencialitats són, a curt, mig i llarg termini, més àmplies en el conflicte sobre el model socioeconòmic de la Unió Europea.
Dos exemples, dels molts que podem posar: per recuperar la sobirania real, la de la ciutadania front els mercats de capitals, els marges i sobre tot les potencialitats estan en el futur de la Unió Europea. Òbviament, també caldisputar la sobirania a nivell de l'Estat espanyol i la derogació de l’actual article 135 de la CE n’és un bon exemple. I evidentment, l'aposta per ampliar la sobirania de Catalunya. Però la batalla per la sobirania real en el segle XXI ens la juguem en el model d'Unió Europea
Per millorar les condicions devida de la gent, la capacitat dels poders públics per disposar de recursos fiscals és determinant. I sense menysprear la millora que podria comportar un nou model de finançament en un Estat autonòmic o federal o la fiscalitat d'una Catalunya independent, el conflicte central, un altre cop, està entre mercats i economia globalitzada d'un costat i societat i institucions d'un altre. Iels marges i les potencialitats més grans per plantar cara fiscal de tu a tu a una economia globalitzada estan en la Unió Europea. Torna a ser cert que la batalla per una fiscalitat suficient, justa i eficient cal donar-la també a Espanya i a Catalunya. Però la sobirania fiscal real necessita de l'harmonització fiscal i de la lluita contrael frau i l'evasió fiscal, i això avui només és possible a la Unió Europea.
Entendreu, doncs, que l’ocurrència d'una candidatura "unitària" suggerida insistentment per CDC i airejada interessadament per alguns mitjans de comunicació, no és que no sigui viable, és que seria contra natura. Als qui considerem que les properes eleccions al Parlament Europeu són determinants per començar el camí de la recuperació de la sobirania real de la ciutadania, no ens entra al cap que algú pugui pensar que pot haver una candidatura unitària entre els qui voten, avalen, apliquen o acompanyen les polítiques d'ajust dur i injust de la Troika a Catalunya i els qui les combatem a Europa, a Espanya i a Catalunya.
Tot i que és possible que no hi hagi unanimitat, sembla que la immensa majoria creu que el problema central avui a la nostra societat és com aconseguir millorar les condicions de vida de les persones.
I si això es així, deixeu-me dir –tot i que pugui semblar una heretgia– que, per millorar les condicions de vida de la gent a casa nostra, hi ha més marge i potencialitat de futur en la lluita per canviar el model socioeconòmic europeu que en la batalla per l'estructura política de Catalunya i la seva relació amb Espanya.
Per evitar males interpretacions o manipulacions, vull deixar clar que aquesta lluita cal donar-la en tots els fronts, però insisteixo que els marges i les potencialitats són, a curt, mig i llarg termini, més àmplies en el conflicte sobre el model socioeconòmic de la Unió Europea.
Dos exemples, dels molts que podem posar: per recuperar la sobirania real, la de la ciutadania front els mercats de capitals, els marges i sobre tot les potencialitats estan en el futur de la Unió Europea. Òbviament, també caldisputar la sobirania a nivell de l'Estat espanyol i la derogació de l’actual article 135 de la CE n’és un bon exemple. I evidentment, l'aposta per ampliar la sobirania de Catalunya. Però la batalla per la sobirania real en el segle XXI ens la juguem en el model d'Unió Europea
Per millorar les condicions devida de la gent, la capacitat dels poders públics per disposar de recursos fiscals és determinant. I sense menysprear la millora que podria comportar un nou model de finançament en un Estat autonòmic o federal o la fiscalitat d'una Catalunya independent, el conflicte central, un altre cop, està entre mercats i economia globalitzada d'un costat i societat i institucions d'un altre. Iels marges i les potencialitats més grans per plantar cara fiscal de tu a tu a una economia globalitzada estan en la Unió Europea. Torna a ser cert que la batalla per una fiscalitat suficient, justa i eficient cal donar-la també a Espanya i a Catalunya. Però la sobirania fiscal real necessita de l'harmonització fiscal i de la lluita contrael frau i l'evasió fiscal, i això avui només és possible a la Unió Europea.
Entendreu, doncs, que l’ocurrència d'una candidatura "unitària" suggerida insistentment per CDC i airejada interessadament per alguns mitjans de comunicació, no és que no sigui viable, és que seria contra natura. Als qui considerem que les properes eleccions al Parlament Europeu són determinants per començar el camí de la recuperació de la sobirania real de la ciutadania, no ens entra al cap que algú pugui pensar que pot haver una candidatura unitària entre els qui voten, avalen, apliquen o acompanyen les polítiques d'ajust dur i injust de la Troika a Catalunya i els qui les combatem a Europa, a Espanya i a Catalunya.
Disculpeu l'heretgia.
