Des de la autoritat que em pugui donar haver-ho escrit -contra corrent- en plena bombolla especulativa, m’atreveixo a posar el dit a l’ull a aquells que porten anys construint i beneficiant-se de l’imaginari de la “Catalunya perfumada”.
Anem a pams. El model de creixement especulatiu espanyol només s’explica per la bombolla immobiliària. Una bombolla alimentada per una política monetària de diner gratis –amb tipus d’interès negatius, que aleshores interessava a Alemanya-, una legislació del sòl i urbanística molt permissiva i un política fiscal irracional que encara va escalfar més l’economia especulativa. Això ens va convertir en el paradís de l’especulació. Però no s’entén del tot si no afegim un darrer ingredient, el de l’arribada a casa nostra de capitals de tot el món. Capitals “nets”, opacs, bruts i criminals. Espanya – inclosa Catalunya- ha estat el paradís del blanqueig de diners arribats de les màfies que trafiquen amb armes, drogues, éssers humans i fins i tot òrgans per a transplantaments.
Si això va poder ser així és per l’existència, encara avui, d’uns circuits financers pels quals de manera indistinta circulen aquests diners sense distinció. Un dels obstacles per combatre les màfies és que fer-ho suposa tocar els interessos del capitalisme financer. Acabar amb paradisos fiscals –se’ls anomena “jurisdiccions no col·laboradores”- i secret bancari suposa col·lapsar el tràfic d’una autopista financera per la que hi circulen indistintament el diner de les màfies i el d’algunes de les benestants famílies dels negocis triomfants, també les catalanes.
I és aquí on volia arribar, aprofitant que s’ha destapat el cas de la màfia russa i Lloret. A Catalunya també han passat aquestes coses i, pel que sembla, no gaire lluny del poder polític. Però en canvi a Catalunya durant dècades s’ha construït un imaginari col·lectiu que fa creure que això de les màfies i la corrupció són coses d’Espanya.
De la mateixa manera que s’explica que la guerra civil de fa 75 anys va ser una guerra entre “catalans i espanyols”, o que es vol fer creure que a Catalunya no hi ha classes socials. L’imaginari hegemònic de CiU, que alguns semblen interessats en superar, ens presenta una idea de “Catalunya perfumada”, on tots els problemes ens vénen de fora. Aplaudim d’allò més l’estil de Guardiola, però alguns es comporten massa cops com Mourinho.
En pocs mesos estan apareixent dades, moltes i contundents, que confirmen que alguns espais de la política catalana estan tan contaminats i fan tanta pudor o més que la d’altres indrets. Tenim, però, en contra nostra un problema afegit: l’imaginari nacionalista –de CIU, però no només, també dels transversals intel·lectuals orgànics – ens ha volgut fer creure que aquesta és una malaltia espanyola.
Això comporta dos greus problemes, que actuen com a llosses sobre la consciència cívica de la ciutadania a Catalunya. D’una banda impedeix ser conscients de la gravetat del problema i, per tant, fer-li front. És el que passa en general amb qui creu que tots els problemes provenen dels altres –siguin persones, empreses, entitats o societats-. L’altre és que la “Catalunya perfumada” ha permès alguns cometre moltes malifetes en nom del país i quan se’ls assenyala amb el dit, defensar-se dient que s’estava assenyalant i atacant Catalunya.
Osom capaços de combatre aquesta síndrome de la personalitat col·lectiva dels catalans, i per a això cal mirar-nos més al mirall i no trencar-lo després, o Catalunya pot entrar en una fase de decadència com a societat activa que sempre ha estat. Fins i tot una mala notícia, com saber que la màfia també actua a Catalunya, pot ser una oportunitat. Només cal que no mirem cap a un altre costat.
