Vagi per davant que no considero a Jose Manuel Lara del grup Planeta una persona amb massa autoritat per donar gaires consells de prudència i diàleg.
Que el propietari i editor de la Razón, un dels mitjans que més fa per alimentar el clima de crispació social i de conflicte entre Catalunya i España, li demani al Govern espanyol i català que practiquin el diàleg és com si un piròman fes declaracions demanant més política preventiva davant dels incendis.
Lara no és només l’editor de la Razón, ho és també d’Antena 3 i durant uns anys ho va estar del diari Avui, en el penúltim intent de mantenir amb respiració assistida a un mitja que ha estat tot un símbol de premsa catalana i en català i també tot un símbol de projecte empresarial ruïnós. Tant ruïnós que va ser l’Estat Espanyol el que va possibilitar la seva salvació, quan Lara va exigir fer-se càrrec de les accions de l’Avui sense cap motxilla. I això va comportar negociacions polítiques perquè la Seguretat Social i la Hisenda Pública renunciessin a exigir el deute als nous empresaris – Lara i Godo entre ells – cosa que mai han acceptat si la Seguretat Social ni Hisenda, quan es tracta d’un cas de subrogació empresarial. Que quedi clar que aquests comentaris de passada no pretenen diluir la seva responsabilitat en el clima de crispació creat a la societat. Només pretenc posar de manifest la complexitat del món en que vivim i els riscos de simplificar realitats que son molt complexes.
Doncs, una vegada ha quedat clar quina es l’autoritat querem mereix el Sr Lara, deixeu-me afegir que les darreres declaracions que ha fet ens haurien de fer pensar. Porten per títol : “Planeta no tendrá que ir a Cuenca por la independència de Catalunya, sinó a Luxemburgo por el IVA digital”
Més enllà de les intencions del Sr Lara, les seves declaracions ens haurien de fer pensar una mica. Sobre tot als que fan una identificació automàtica i simple entre un determinat model d’Estat i la sobirania política.
En aquests nivells de Globalització económica el debat no és entre dos, els Estats nacionals del segle XX i les nacions sense estat que pretenen ser-ho al segle XXI. Tenim un tercer actor més potent que tots dos, que són els mercats financers globals. I davant d’això potser que reflexionem sense gaires simplismes.
Sens dubte, disposar d’estructura d’Estat ofereix més instruments polítics per fer front als reptes de la globalització de manera autònoma, però ni de lluny garanteix la única sobirania real, que és la sobirania econòmica front els mercats financers i una economia globalitzada.
I aquest és el principal repte avui de les societats i de la democràcia. Com fer de la construcció política d’Europa al instrument de gobernança de la globalització econòmica. I això passa entre d’altres coses per l’harmonització fiscal que dificulti el dumping social entre Estats. No perdent de vista que a més Estats i més sobirania política teòrica per regular la fiscalitat, més riscos de dumping fiscal i més possibilitats que la única sobirania real, sigui la dels mercats.
Les societats tenen dret a il·lusionar-se, en el sentit de creure i tenir il·lusió en alguna cosa, especialment en moments de gran desconcert com els que vivim. Però fora bo que la il·lusió no tingués forma d’il·lusionisme, que és una de les maneres en que s’anomenen els jocs de màgia.
Només amb reflexions serenes que fugin del simplisme i la simplificació, que no situïn els debats en terreny quasi religiosos podrem evitar caure en una gran frustració.
Perquè hi ha dues coses amb les que hauríem de coincidir la immensa majoria de la societat catalana.
Que tenim el Dret a decidir quin tipus de societat volem i com la volem organitzar políticament . I que aquest exercici democràtic a decidir és un mitja per aconseguir un fí, una veritable sobirania de la ciutadania catalana davant de qualsevol altre poder, sigui econòmic i polític. Sabent, per no fer-nos trampes al solitari que vivim en el món de sobiranies compartides.
Ja sé que les declaracions del Sr Lara tenen morbo per altres coses, però en la seva condició de gran empresari, propietari de SICAVs, propietari de mitjans de comunicació ens ha posat sobre la taula un debat que, al meu entendre és el debat.
