DE MAIMÓNIDES A MILAN KUNDERA
Aquest matí m’he posat a rellegir un treball sobre Maimónides, el gran pensador del judaisme de l’edat mitjana i al que devem en part la transmissió del pensament Aristotèlic a la modernitat. De cop, m’he topat amb uns paràgrafs subratllats durant la primera lectura, que posen en boca Maimònides unes idees tan simples com actuals: “Abans d’aparèixer en públic, ha de pensar un el que vol dir, una vegada, dos,tres, quatre vegades i només aleshores ha de parlar. Tot allò que es propagui per escrit ha de comprovars-se mil cops.
He pensat que havia subratllat aquest pensament perquè em sembla un consell savi i absolutament actual, amb el que em sento plenament identificat i que de fet practico sense ser-ne conscient. Poc després, mentre entrenava per la muntanya i tenia la ment lliure, m’ha assaltat un gran dubte sobre l’actualitat d’aquest consell. I m’he dit a mi mateix que això és exactament el contrari del que es sol fer avui, en tots els àmbits, tot i que és especialment visible en els àmbits públics, siguin polítics o no, i en la cultura dels mitjans de comunicació.
Muntanyes de paraules orals o escrites són propagades per ser consumides en un breu espai de temps i desaparèixer immediatament de l’espai col·lectiu. I això passa, just en una època en que tecnològicament tot queda arxivat i guardat. I on fins i tot el gran repte es garantir el dret a l’oblit en les xarxes socials. Com la “tirada” d’avui era de les llargues i anava bé de ritme, m’ha donat temps per reflexionar sobre el poc valor de la paraula, la seva escassa permanència en el debat públic.
Sense poder evitar-ho m’ha vingut al cap, com han desaparegut del debat social i polític a Catalunya totes les paraules i posicionaments relacionats amb la desparició del impost de successions, amb reforma laboral, amb l’augment de les taxes universitàries, amb l’establiment del repagament de productes farmacèutics i amb tantes i tantes coses, com l’augment de la pobresa extrema, fins i tot la infantil. I arribat a aquest punt de la reflexió m’ha vingut al cap que just això passa en uns moments en que la velocitat dels temps “digitals”, la immediatesa, propicia i fins i tot premia actituds construïdes sobre la manca de memòria i l’oblit com a estratègia de comunicació.
Avui és possible que un fet marqui l’agenda pel matí d’un dia qualsevol i sigui desplaçat de l’actualitat per un altre que apareix per la tarda o la nit del mateix dia. I amb ell, desapareix també totes les paraules orals o escrites vertides en el debat social.
Just en arribar a aquest punt dels meus pensaments m’ha vingut al cap una de les més conegudes cites de Milan Kundera : “La lluita de la humanitat contra el poder, és la lluita de la memòria contra l’oblit”. I en aquest punt de la reflexió he arribat a la conclusió que la única manera que el poder sigui esclau de les seves paraules es que la societat lluiti contra l’oblit. Contra l’oblit de la història remota, contra l’oblit de la quotidianitat.
I en això estem. La millor estratègia de l’esquerra nacional és impedir que la desmemòria sigui l’estratègia amb que el poder es consolida i amplia la seva hegemonia. Per això, caldrà recordar cada dia el que ha dit o escrit cadascú.
Els consells de Maimónides tenen plena actualitat, a condició que no oblidem a Milan Kundera.
