Durant tota la campanya he intentat discutir dels programes i les propostes de cada candidatura per encarar els problemes que genera la crisis en les persones. Malauradament alguns candidats no han volgut entrar en el debat de les idees i les propostes. I el més refractari de tots ha estat el Sr Durán i Lleida de CIU, que públicament i en mig debat de TV3 va arribar a dir que no pensava discutir amb nosaltres.
Però sembla que ahir s’ho va repensar i va emetre un exabrupte pel qual em recriminava que abans estigués a favor de l’Alemanya Oriental i ara defensés l’Estat del Benestar.
Com que la primera part de les seves paraules es desqualifiquen per si soles i posen de manifest les poques ganes de discutir seriosament sobre els problemes de la ciutadania, hem referiré només a la segona, la que fa referència a la meva autoritat per parlar i defensar l’Estat del Benestar.
I començo per recordar dues evidències històriques. L’Estat del Benestar existeix a Europa gràcies a un Pacte Social, en el que el moviment obrer va jugar un paper clau en les mobilitzacions i les lluites per aconseguir-ho. A més, l’actual estructura de protecció social a Espanya neix del Pacte Constitucional que ara alguns volen fer saltar pels aires en el terreny nacional, però també en el terreny social. I en aquest Pacte constitucional, els temes de protecció social varen ser incorporats i exigits per la força política de la que em sento hereu PSUC- PCE.
En relació a la meva autoritat personal per parlar de l’Estat del Benestar algunes dades :
Vaig formar part del grup de tècnics que va treballar amb el grup PSUC –PCE i molt en concret amb en Ramon Espasa en la configuració dels acords que varen donar lloc l’any 1978 a l’actual estructura institucional de la Seguretat Social Espanyola.
L’any 1983 vaig ser l’advocat que va exercir l’acusació popular en nom de CCOO en el sumari conegut com a frau a la Seguretat Social que va portar a la presó a un nombre important de funcionaris, professionals i empresaris directament relacionats amb l’entorn econòmic que ara representa el Sr Durán i Lleida. Un dels advocats que representava als processats va ser el Sr Piqué Vidal (sense més comentaris).
L’any 1985 vaig ser el responsable tècnic de CCOO de Catalunya davant la reforma de la Seguretat Social del Govern González que va donar lloc a la primera vaga general.
L’any 1990 vaig participar en la comissió de negociació que després de la vaga de 1988 va negociar amb el Govern González la creació de les pensions no contributives. I a Catalunya vaig ser el responsable de la negociació per part de CCOO per la creació de la Renda Mínima d’Inserció (PIRMI), negociació que vaig fer directament amb el company de partit del sr Duran, el Conseller Ignasi Farreres.
L’any 1995/96 vaig formar part de la comissió negociadora de l’acord social entre sindicats i govern socialista previ als Pactes de Toledo sobre la Seguretat Social, que posteriorment es van acordar sota el mandat del Sr Aznar.
L’any 2002 vaig formar part de la comissió negociadora que va subscriure l’acord de seguretat social que, entre d’altres coses, va permetre generalitzar la jubilació anticipada als 61 anys.
En relació a altres aspectes relacionats amb el Sistema Nacional de Salud, si vol conèixer la meva autoritat moral per parlar-ne li recomano que s’adreci al Sr Xavier Trias.
Que el Sr Duran i Lleida no vol discutir amb ICV-EUIA de propostes per encarar els problemes de la gent ja és evident. I que cada vegada amb les seves sortides de to es desautoritza més per representar a la ciutadania comença a ser una evidència fins i tot pels seus companys de coalició.
Des del meu bloc envio la meva condolença a l’amic Carles Campuzano per haver de suportar a un cap de candidatura com el Sr Duran i Lleida, cada vegada més allunyada dels ideals social-cristians que diu representar i de l’estil lliberal que se li suposaria a la seva coalició.
