El debat sobre la Reforma de la Constitució ha estat tot menys transparent. Encara avui no s’han explicat les raons reals d’una mesura d’aquesta transcendència, ni de la seva urgència, més enllà de quatre tòpics tautològics : es necessària, la necessitem, ens ho demanen, ens ho exigeixen, es positiva pel nostre futur. Tampoc s’han donat arguments seriosos a la negativa a sotmetre la decisió final a referèndum. I els que s’han donat encara empitjoren la cosa perquè tracten a la ciutadania de menors d’edat, sense capacitat per entendre les raons que si entenen el Govern i els diputats del PP PSOE. I com a menors d’edat a la ciutadania no se la pot deixar votar no sigui que provoquin un terrabastall .
Però l’obscuritat no es queda aquí. Hores d’ara desconeixem que es exactament el que CIU pretenia pactar amb PP i PSOE i que al final no va poder ser, no per ganes mútues, sinó perquè Gaspar Llamazares en nom de IU i ICV ho va impedir, al negar-se – utilitzant el Reglament de la Camara - a acceptar la votació d’una esmena transaccional negociada al marge del Congres.
Hores d’ara, n o sols desconeixem la dimensió del que havien pactat PP-PSOE amb CIU, si no que tampoc sabem a canvi de què.
A ben segur que, com en moltes altres ocasions, les raons públiques serien unes i les reals altres. Les raons públiques ja s’havien insinuat abans. El PP-PSOE aconseguien una certa neutralitat de CIU i així la reforma constitucional no apareixia tan limitada de suports. CIU i especialment el seu dirigent Duran i Lleida feia ostentació de sentit d’Estat i d’haver aconseguit alguna millora per l’autogovern de Catalunya. Es la tàctica marca de la casa CIU i qui millor la representa es Duran i Lleida. Un veritable especialista en presentar les seves actuacions en nom del interès general, del seu sentit d’Esta i de la defensa de Catalunya, quan casi sempre responen al interessos particulars que representa i en nom dels lobbys pels que treballa. Ben be li podríem aplicar el títol d’aquella pel•lícula “ Perquè li diuen amor, quan volen dir sexe”.
En aquests moments hi ha més que indicis de que el suport de Duran i Lleida i CiU no era “gratia et amore”, si no a canvi de que el Govern i el PSOE acceptin incorporar nous canvis en el projecte de llei de negociació col•lectiva que avancin encara més en la desregulació de les relacions laborals i en l’atac a la capacitat de regulació normativa de la negociació col•lectiva.
En els propers dies ho sabrem. No seria la primera vegada en que es produeixen acords d’aquests tipus en que els drets de les persones son moneda de canvi del interès del Govern de torn per assegurar majories parlamentaries, aprovació de pressupostos o altres interessos partidistes. De fet les relacions entre CIU i el PSOE i el PP estan basades en aquesta lògica. De cara en fora CIU garanteix l’estabilitat a Espanya i defensa Catalunya i de cara en dins es cobra lleis, normes, decisions que beneficien als interessos econòmics que representen.
I si això ha estat així en totes les legislatures, en aquesta s’ha superat qualsevol llistó anterior. Especialment des de la fatídica nit del 9 de maig del 2010, Zapatero i el seu govern han fet aprovat al Parlament tot tipus de mesures, especialment en el terreny laboral que res tenen a veure amb la solució dels problemes i molt amb l’aprofitament de la crisis pels oportunistes que han vist la seva oportunitat per desregular les relacions laborals.
Malauradament els drets de les persones ha servit de moneda de canvi del manteniment i estabilitat – encara que fos precària – del Govern Zapatero.
