PROPOSICIÓ DE LLEI DE REFORMA DE LA LLEI DEL CONSELL DE GARANTIES ESTATUTÀRIES

LES MEVES VISITES A LA MODEL

Aquests darrers dies, la intensitat amb què els mitjans de comunicació han tractat el tancament de la Model ha provocat en mi un allau d’imatges, recuperades de la memòria, de la meva relació amb la Model.

He tingut l’oportunitat de conèixer la Model per dins des de cinc perspectives diferents: la de fill de pres, la de pres preventiu, la d’advocat, la de sindicalista i la de parlamentari.

No ha estat una relació intensa, com la que han viscut alguns companys empresonats durant anys o advocats especialitzats en dret penal, però han estat vivències que marquen per sempre. I que, quan fa unes setmanes negociàvem al Parlament les resolucions sobre el tancament de la Model, han condicionat la meva manera d’apropar-me al debat polític.

Vaig trepitjar les instal·lacions de la Model per primer cop l’any 1965 i després el 1969. El motiu va ser visitar el meu pare, empresonat pel “delicte” d’haver contribuït a la creació de CCOO de Catalunya, als anys 60. Aquestes han estat les experiències que m’han deixat més empremta, suposo que per ser un nen i un adolescent en aquells moments.

Les llargues cues a l’hivern a la porta del carrer Entença per entrar a comunicar amb el meu pare o a portar-li menjar. Unes vegades, acompanyant la meva mare, i altres la meva àvia. Les converses amb altres famílies de presos, en les quals el suport compartit entre presos polítics es barrejava amb els comentaris curiosos amb les famílies de presos comuns. Allò d’ells era quelcom sense importància, el dels presos polítics sí que era greu; és el comentari que m’ha quedat gravat a la memòria, reconec que sempre selectiva.

La imatge fosca de l’interior, la tensió amb els funcionaris i la comunicació complicada amb el meu pare són els records més intensos que conservo. Parlar-hi separat per barrots, reixes i un passadís de més d’un metre no facilita gaire la comunicació. I sempre vaig pensar que potser donava ànims al meu pare, però nosaltres sortíem més aviat tocats, sobretot la meva mare. Amb el temps, t’acostumes a parlar cridant per impedir que la teva conversa no quedi sepultada pels crits de les famílies del teu costat.

L’any 1972 vaig conèixer –afortunadament, per poc temps– la model com a pres preventiu, detingut per la típica acusació de “propaganda il·legal” i “associació il·lícita”.

D’aquella experiència recordo les condicions de les cel·les, un espai petit, sense cap tipus d’intimitat, amb tres interns amuntegats en un petit espai. Sempre he pensat que aquelles condicions de vida superen en molt la condemna que la llei permet imposar a les persones condemnades, i que comportaven una violació dels drets humans. Per això em vaig indignar quan, anys després i en temps de saturació de les presons, vaig comprovar que en l’espai on resultava molt difícil viure tres persones havien arribat a col·locar-ne sis. Afortunadament, almenys en aquest aspecte, les condicions dels interns en centres penitenciaris han canviat a millor.

La imatge de la meva primera sortida al pati, després dels primers dies d’aïllament, també s’ha quedat gravada en la memòria. Només arribar vaig rebre la notícia dels altres presos polítics, d’altres galeries, que estaven pendents de nosaltres. Havien posat en marxa els mecanismes de protecció perquè la nostra estància en la galeria de menors fos tranquil·la. Cosa que en aquells moments no estava pas garantida. Òbviament, sentir-te emparat pels teus et dona seguretat i permet tranquil·litzar la família. El que no sabien els companys de CCOO i del PSUC és que una mica abans que m’arribés el seu missatge de suport, ja havia rebut la “protecció” d’uns coneguts, interns en la galeria de joves, que em coneixien i que jo coneixia. Eren veïns del barri, de la Barceloneta, empresonats per delictes comuns, que, després de la sorpresa de veure’m en un lloc on no m’hi esperaven, van oferir-me la seva complicitat i protecció. Coses de ser un “xava” de barri.

Les visites posteriors, com a advocat, sindicalista i parlamentari han estat sens dubte diferents, però m’han permès conèixer l’evolució de la Model al llarg d’aquests anys. I comprovar que, malgrat les dificultats inherents a l’espai, la saturació d’interns i les limitacions de recursos, s’han produït canvis en positiu per garantir que les condemnes compleixin l’objectiu de la reinserció social i fugin de la venjança de la societat vers els condemnats. És obvi que no sempre ha estat així, i alguns incidents al llarg d’aquests anys ho posen de manifest.

Una de les darreres vegades que he estat a la Model va ser per acompanyar Ángel Rozas, dirigent de CCOO i del PSUC, bon coneixedor de les presons durant el franquisme. En aquella ocasió, el lluitador incansable que ha estat l’Ángel va anar a la Model a reunir-se amb els responsables del sistema penitenciari català, com a part del seu treball per intentar que la Model deixés de ser una presó per passar a ser, entre altres coses, un espai de Memòria Històrica.

Cal esperar que, després de l’efervescència comunicativa –no és per a menys– que ha provocat el tancament de la Model, la idea de dedicar una part de les seves instal·lacions a mantenir la memòria històrica pugui ser una realitat aviat.

ASESINATO EN EL CONGRESO

El dijous 25 a les 19 h, a la llibreria Documenta, l’escriptor i amic Chesús Yuste presenta a Barcelona el seu llibre Asesinato en el Congreso.

Es tracta d’una novel·la molt entretinguda, que podríem ubicar en el gènere de la Faction (Fact més Fiction), o sigui, una barreja de realitat i ficció alhora. A l’estil de Soldats de Salamina.

En aquest cas, Chesús Yuste, diputat per la Chunta Aragonesista, el partit de Labordeta, en la darrera legislatura, la de la majoria absoluta del PP, combina a la perfecció l’estil propi de la novel·la negra, amb assassinat inclòs, i la crua realitat política d’una legislatura marcada per la crisi econòmica, la majoria absoluta de Rajoy i els seus efectes devastadors entre treballadors, joves i dones. I com no, l’explosió de la corrupció dins del PP.

El fil conductor, l’assassinat d’un destacat dirigent del Partit Popular, president d’una Diputació Provincial i vicepresident del Congrés, en el seu despatx del Palau de les Corts. Com va dir Carles Francino, quan va entrevistar en el seu programa al Chesús, la novel·la fa realitat aquella afirmació que molts cops alguns ciutadans han fet seva: “estos, cualquier día se acabarán matando”.

Durant la novel·la van apareixent personatges de la política espanyola, perfectament identificables perquè l’autor els canvia el nom però només una mica, que conviuen amb altres, els protagonistes principals, aquests sí de ficció. O potser no del tot, encara no ho he descobert.

La relació fosca entre economia i política, amb l’ingredient de la corrupció, comparteix protagonisme amb moments polítics estel·lars de la legislatura de la majoria absoluta del PP.

Tot conduït pels passatges propis de la investigació del crim i del paper que juguen els mitjans de comunicació i els seus professionals. No falta de res, ni sexe.

Resulta certament divertit veure com Chesús Yuste ha sabut trobar en cadascun dels personatges reals que apareixen en la novel·la aquell element clau que els retrata fins el moll de l’os.

I si presteu atenció als detalls i no us deixeu atrapar massa pel fil de la trama –cosa difícil–, arribareu a copsar moltes de les claus de la personalitat de cadascú dels membres del grup de la “Izquierda Plural” i del funcionament del Grup parlamentari.

Bé, no us puc explicar res més, sense desvetllar la trama i el desenllaç d’Asesinato en el Congreso. Per fer-ho, us aconsello assistir a la seva presentació i, òbviament, comprar el llibre, que ja va per la segona edició.

Per cert, la presentació a Barcelona la fa Laia Ortiz, actual tinenta d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, que durant aquella legislatura va ser diputada per ICV-EUiA. La Laia, també apareix en la novel·la, tot i que jo encara no he descobert quin dels personatges és realment. Potser resulta que la Laia dona vida a dos dels personatges alhora. Algun dia, el Chesús ens ho haurà d’explicar. O no.

Si veniu i el llegiu, segur que us agradarà. Ens veiem a Documenta el dijous 25 a les 19 h.

REIVINDICACIONS DE GÈNERE, CONQUESTES DE CIVILITZACIÓ

Al llarg de la història, el que ha començat com una reivindicació de gènere, una lluita de les dones, ha acabat en moltes ocasions sent conquestes de civilització, de les quals ens hem beneficiat el conjunt de la societat.

Tenim molts exemples, com la reivindicació d’«Igual salari per igual treball o treball d’igual valor». O la lluita per fer compatible la condició de treballadora i persona al mateix temps. O un plantejament que està cridat a ser clau en el segle XXI, com «compartim la feina i repartim el treball».

Pot semblar que això és així en totes les reivindicacions, que totes ens condueixen a avenços civilitzadors, però la vida està plena de reivindicacions que porten dins seu greus riscos d’exclusió o de retrocésen els drets de les persones. I cal estar molt amatents.

En aquest sentit, el segle XXI ens arriba prenyat de riscos. La combinació entre avenços científics, la percepció cada vegada més estesa entre els humans de no tenir límits i no acceptar-los i la conversió de la societat en un mercat en el que tot el que es pugui pagar es pot fer,esdevé una combinació explosiva i corrosiva en termes civilitzadors. Els diferents models socials de donació d’òrgans i transplantaments posa de manifest que uns ens garanteixen pràctiques civilitzadores i uns altres ens condueixen a la barbàrie del comerç i tràfic d’òrgans.

Per això, el 8 de març és un bon moment per aturar-nos a pensar i a escoltar les denúncies d’organitzacions de dones en relació a la possibilitat que el seu cos pugui ser objecte de transacció mercantil.

Necessitem un debat profund sobre el que s’anomena “gestació subrogada”. És cert que no podem continuar instal·lats en la paràlisi, en no fer res. La combinació entre no-regulació per part dels Estats i l’existència d’un mercat global que possibilita determinades pràctiques de gestació subrogada és insostenible. Per les seves conseqüències humanes i socials.

Però que no haguem de continuar passius no significa que qualsevol regulació sigui útil i positiva.

Molt probablement, de la manera en què la societat, no sols la catalana, encari aquest debat, dependrà si avancem o retrocedim en termes de civilització.

Hem de debatre ja quines possibilitats de les que els avenços científics posen a les nostres mans és legítim desenvolupar i quines no. I hem de donar una forta batalla ideològica, les dones i els homes, per evitar que la societat s’acabi convertint en un immens mercat, en el que tot pot ser objecte de tràfic mercantil.

RODA DE PREMSA SOBRE EL DICTAMEN DEL CONSELL DE GARANTIES ESTATUTÀRIES

EL TRABAJO Y LA NUEVA POLÍTICA

A lo largo de la historia, el trabajo, en sus diferentes formas, ha sido un factor determinante en la organización social y política de las sociedades.

Desde el esclavismo hasta el trabajo asalariado de los obreros, el trabajo ha sido el eje sobre el que se han articulado formas de producción, relaciones sociales, estructuras de poder, ideologías.

De los conflictos sociales provocados por la explotación de las personas trabajadoras y de su articulación política han nacido algunas de las fuerzas más importantes y la energía social necesaria para generar grandes cambios sociales. No hace falta ser un marxista convencido para compartir esta lectura de la historia.

En la configuración económica, social y política de las sociedades, el trabajo ha compartido protagonismo con la tecnología, su uso, control y transformación. Desde el más remoto descubrimiento del fuego hasta la más reciente nano-tecnología, pasando por el uso del arado pesado, esa “nueva tecnología”,que en los inicios del segundo milenio y en las tierras de Centroeuropa permitió aumentar la productividad del trabajo agrícola, posibilitó la acumulación de capital necesaria para impulsar el mercantilismo y actuó de simiente de nuevas relaciones sociales de aquel momento.

La interacción dialéctica entre tecnología, formas de trabajo, estructuras sociales y superestructura política es un potente hilo conductor de la historia que, si bien no se repite nunca, sí tiene unas pautas comunes de comportamiento. Y una de ellas es el protagonismo del trabajo como factor determinante para la articulación social y política de la sociedad.

La lucha contra las diferentes formas de explotación del trabajo, esclavismo, colonato, servidumbre, trabajo asalariado, ha estado siempre en el origen de las grandes revoluciones sociales y de los grandes cambios políticos, compartiendo protagonismo con las luchas por los derechos civiles

Por eso sorprende comprobar cómo el trabajo como categoría social ha desparecido, o mejor dicho, nunca ha existido en los nuevos proyectos políticosque, según sus impulsores, están llamados a sustituir a la vieja política.

El trabajo y el conflicto social a él asociado, las formas de organización social de las personas trabajadoras y sus expresiones políticas no juegan ningún papel en el relato de los movimientos sociales y las fuerzas políticas emergentes.

La pobreza, sus consecuencias humanas, las desigualdades sociales, son realidades muy presentes en el discurso de la nueva política, que bien puede ser compartido por muchas otras opciones. Pero no así el trabajo ni el conflicto social que le es inherente, ni en sus formas tradicionales de trabajo asalariado ni en las emergentes, aún por caracterizar y catalogar de manera clara.

No soy capaz de afirmar que estemos ante una gran anomalía histórica, porque tengo la convicción que los grandes momentos de cambio de época, y este es uno de ellos, son también momentos de gran desconcierto, tanto en la comprensión de lo que está pasando como en las respuestas a darle.

Baste leer los primeros capítulos de “La formación de la clase obrera en Inglaterra” de  Thompsonpara comprobar el grado de desconcierto de las primeras reacciones frente a las consecuencias de la industrialización salvaje de aquellos tiempos. O prestar atención a los episodios de quema de fábricas del ludismo, por mucho que el entrañable Eric Hobsbawm lo caracterizara, de manera un tanto bondadosa, como formas incipientes de negociación colectiva. “Negociación colectiva por medios de disturbio”, creo que fue el nombre que les puso.

Pero que no estemos ante una excepción histórica no significa que la ausencia del trabajo y del conflicto social, en el relato y en el marco mental de la nueva política, no sea motivo de preocupación. Y a mi entender, constituye un mal presagio de su capacidad de ser una alternativa social y política.

En el intento de explicar las razones profundas de este gran olvido, me aparecen algunas intuiciones que pudieran explicar, al menos parcialmente, este vacío. Aunque intuyo que las causas pueden ser más amplias, diversas y complejas.

Es posible que en el origen de este boquete ideológico de la nueva política nos encontremos con la pérdida de centralidad del trabajo asalariadotal como lo hemos conocido en la época del industrialismo. Una pérdida de centralidad que afecta también a la centralidad del sujeto histórico de la clase obrera y a la categoría social de trabajador. La fuerza y la hegemonía ideológica del concepto dominante de “clases medias” es la mayor prueba de ello.

Esta pérdida de centralidad del trabajo afecta sin duda a la centralidad de las organizaciones sociales que han articulado durante dos siglos el trabajo, los sindicatos, y también a sus expresiones políticas.

Hay otro factor no menos importante: las personas que dirigen hoy estas nuevas expresiones políticas no se han socializado en el trabajo. Para ellas, el trabajo asalariado no es una realidad conocida, y mucho menos experimentada. Sus historias, en muchos casos, preñadas de lucha social, no lo han sido en el epicentro del conflicto entre capital y trabajo propio del siglo XX, las empresas. Y de la misma manera que las condiciones materiales determinan la conciencia, las experiencias vitales determinan también la manera en que cada uno se aproxima a la realidad.

No hay duda que el trabajo asalariado ha perdido peso en la estructuración de las relaciones sociales, que muchas de las formas de trabajo actual no encajan en las categorías estrechas que generó el taylorismo, que muchas de las personas que hoy trabajan lo hacen fuera de estas lógicas. Y que, en consecuencia, la capacidad de agregar intereses, fraternidad y alternativas de las organizaciones sindicales, se ha debilitado.  

Pero conviene no olvidar que hoy en España hay 22,7 millones de trabajadores (3,7 m en Cataluña), de los cuales 18,5m están ocupados (3,2m en Cataluña). En su mayoría, trabajadores asalariados.

Harían bien las fuerzas políticas que pretenden la hegemonía ideológica en estas primeras décadas del siglo XXI en no abandonar el trabajo y el conflicto social como uno de los ejes fundamentales de su relato político. Y sobre todo, no verlo como algo del pasado, de lo antiguo.

Hoy existe un riesgo grave de substituir el conflicto entre clases en conflictos intra-clase. La intencionada utilización de la inmigración como arma política es un buen ejemplo de ello. La fuerte precarización de las condiciones de trabajo de las personas más jóvenes y la ruptura de las expectativas generadas son un caldo de cultivo propicio para hacer del conflicto intergeneracional un factor aglutinador. Y algo de eso me parece observar en algunas formulaciones políticas.

Convendría no olvidar que, con todas las rupturas que se quiera y se sea capaz de articular políticamente, otra de las enseñanzas de la historia es que existen fuertes continuidades, incluso en momentos de ruptura.

Y que en estos momentos no parece oportuno menospreciar lo que existe, cuando aún no se ha sido capaz de construir nada nuevo, ni tan siquiera una comprensión del presente o una proyección del futuro inmediato.

Todas las grandes respuestas sociales han bebido siempre de las formas de organización social pre-existentes. Baste recordar que, en sus inicios, las formas de proto-sindicalismo tenían más similitudes con los viejos gremios que con lo que hoy se conoce como sindicalismo. Ayuda mutua, sindicar y proteger intereses de colectivos unidos por una profesión están en sus orígenes.

Esta similitud alcanza también a los valores dominantes y a la ideología con la que se combatió, incluso penalmente, al sindicato.  La prohibición del sindicalismo y la negociación colectiva se sustentó en sus inicios en nombre de la libertad de comercio, en la medida que el sindicato alteraba el precio de la mercancía del trabajo libremente determinada por el mercado. Nótese que más de dos siglos después, el hilo ideológico continúa siendo el mismo.

Con esta reflexión quiero llamar la atención sobre la necesidad de encontrar un punto de equilibrio entre el conservadurismo de lo conocido y el adanismo de creer que todo comienza cada mañana.

Harán bien las fuerzas sociales y políticas emergentes en intentar comprender mejor cómo se va a articular el trabajo en el siglo XXI y, por tanto, en cómo darle articulación política. Si hacemos caso al hilo conductor de la historia –sin menospreciar sus brutales disrupciones–, es probable que se trate de una vida con menos horas de trabajo en cómputo vital, menor protagonismo del trabajo retribuido en la vida de las personas –sobre todo, si se compara con los momentos en que solo se vivía para buscar el sustento–, menor protagonismo del trabajo en los ingresos y rentas de las personas,  mayor libertad –sobre todo, si se compara con el esclavismo o la servidumbre. Y nuevas formas de organización social del trabajo y el conflicto social que, de momento, no se vislumbran.

Pero, al mismo tiempo que se intenta construir el futuro, conviene no olvidar que el presente está aún hoy dominado por el trabajo asalariado, especialmente si abrimos el zoom a nivel global. Los cambios nunca son súbitos, y la mejor manera de llegar rápido al futuro es no menospreciar el presente y saber entregar y recoger bien el testigo.

Me resulta difícil imaginar un proyecto político que no sitúe el trabajo y el conflicto social que le es inherente en el eje de su relato, de su marco mental, de su estrategia. El trabajo del futuro, también el trabajo del presente.

Además, si no lo hace la izquierda, la articulación política del trabajo la realiza la derecha, la extrema derecha, que hoy, en muchos países, está construyendo su proyecto político a partir de la manipulación del conflicto entre trabajadores –inmigración, conflictos generacionales. 

Sin dar protagonismo al trabajo y al conflicto social que le es inherente, no podremos construir una alternativa política que sea capaz de ganar la batalla, que se gana o se pierde siempre primero en el terreno de las ideas.

Creo sinceramente que esta es una de las enseñanzas que nos ofrece la historia que haríamos muy bien en no ignorar.

EL TRILEMA JUNQUERAS

Una de les formulacions més atractives dels darrers temps, per la seva capacitat d'explicar amb senzillesa els reptes de la globalització, ha estat el trilema de Rodrik. Òbviament, la simplicitat amb què es planteja té riscos, com és el de caure en una anàlisi simplista d'una realitat molt complexa. Però, al meu parer, ajuda a entendre algunes de les impotències de la política avui.

El plantejament de la contradicció insalvable entre democràcia política, que a Europa comporta també democràcia social, globalització econòmica i Estat nació, que ha estat l'hàbitat en què ha fructificat l'Estat del benestar, i la impossibilitat de fer compatibles aquests tres factors en un mateix espai territorial i temporal, és la mare dels ous. I potser els ous que hem de trencar per fer una truita que es pugui menjar.

La meva opinió és que l'equilibri trencat –sempre en relatiu– entre mercats i societat, entre economia i política, no es pot recuperar en l'espai estret dels Estats nació. Que cal construir nous espais territorials que siguin l'hàbitat en què la democràcia recuperi la seva capacitat de civilitzar –sempre relativament– l'economia global.

Malauradament, les coses no pinten bé, i semblen anar en sentit contrari. El Mandarinat Xinés, el Putinat Rus, la Trumplutocràcia i els seus deixebles a Europa apunten a sortides en què allò sacrificat és la democràcia i l'Estat social en benefici del reforçament de la globalització econòmica i l'apuntalament dels Estats nació, siguin vells o nous.

En aquesta aposta compten amb la col·laboració d’àmplies capes de les societats respectives que, com passa en moments de crisi, tendeixen a buscar solucions en allò que coneixen i a rebutjar apostes que comporten riscos. Especialment, perquè aquests riscos estan molt mal repartits socialment.

Avui, a Catalunya estem davant d'un altre Trilema important. Fa referència al debat de pressupostos, però intueixo que és un Trilema que té més profunditat.

El vicepresident, Junqueras, insisteix en la possibilitat de fer compatibles l’immobilisme fiscal –negativa a la reforma fiscal–, la reducció del dèficit públic i alhora l’augment de la despesa social.

El Trilema Junqueras no sols és polític, és també econòmic, especialment en el context d'un any en el qual no s'esperen canvis a curt termini en el finançament i en el que el deute públic es pot situar prop dels 80.000 m€, la majoria en mans de l'Estat espanyol.

Es pot dir que això es resol amb un canvi d'estatus polític de Catalunya; però, de cara als pressupostos de 2017, les faves estan comptades. Els tres factors que Junqueras considera compatibles no ho són. I la prova és que ell i el Govern han hagut de triar entre dos d'aquests tres factors.

Han escollit que els pressupostos mantinguin l’immobilisme fiscal. Negació a la reforma d’IRPF, Successions i Patrimoni i a reduir el dèficit públic, a costa de sacrificar la despesa social, i per això la negativa a implantar la renda garantida de ciutadania.

El Trilema Junqueras té una altra possible solució: apostar per l'augment de la despesa social –sobre l'eix de la renda garantida de ciutadania– i per la reducció del dèficit públic, i sacrificar el seu compromís polític de mantenir l’immobilisme fiscal. O sigui, encarar una reforma fiscal en profunditat dels impostos propis i cedits.

Aquest és el nus de la qüestió dels pressupostos i l'olor que acaben fent. I esperem que l'olor no acabi sent pudor a liberalisme econòmic.

Publicat originalment a El Periódico