Una de les formulacions més atractives dels darrers temps, per la seva capacitat d'explicar amb senzillesa els reptes de la globalització, ha estat el trilema de Rodrik. Òbviament, la simplicitat amb què es planteja té riscos, com és el de caure en una anàlisi simplista d'una realitat molt complexa. Però, al meu parer, ajuda a entendre algunes de les impotències de la política avui.
El plantejament de la contradicció insalvable entre democràcia política, que a Europa comporta també democràcia social, globalització econòmica i Estat nació, que ha estat l'hàbitat en què ha fructificat l'Estat del benestar, i la impossibilitat de fer compatibles aquests tres factors en un mateix espai territorial i temporal, és la mare dels ous. I potser els ous que hem de trencar per fer una truita que es pugui menjar.
La meva opinió és que l'equilibri trencat –sempre en relatiu– entre mercats i societat, entre economia i política, no es pot recuperar en l'espai estret dels Estats nació. Que cal construir nous espais territorials que siguin l'hàbitat en què la democràcia recuperi la seva capacitat de civilitzar –sempre relativament– l'economia global.
Malauradament, les coses no pinten bé, i semblen anar en sentit contrari. El Mandarinat Xinés, el Putinat Rus, la Trumplutocràcia i els seus deixebles a Europa apunten a sortides en què allò sacrificat és la democràcia i l'Estat social en benefici del reforçament de la globalització econòmica i l'apuntalament dels Estats nació, siguin vells o nous.
En aquesta aposta compten amb la col·laboració d’àmplies capes de les societats respectives que, com passa en moments de crisi, tendeixen a buscar solucions en allò que coneixen i a rebutjar apostes que comporten riscos. Especialment, perquè aquests riscos estan molt mal repartits socialment.
Avui, a Catalunya estem davant d'un altre Trilema important. Fa referència al debat de pressupostos, però intueixo que és un Trilema que té més profunditat.
El vicepresident, Junqueras, insisteix en la possibilitat de fer compatibles l’immobilisme fiscal –negativa a la reforma fiscal–, la reducció del dèficit públic i alhora l’augment de la despesa social.
El Trilema Junqueras no sols és polític, és també econòmic, especialment en el context d'un any en el qual no s'esperen canvis a curt termini en el finançament i en el que el deute públic es pot situar prop dels 80.000 m€, la majoria en mans de l'Estat espanyol.
Es pot dir que això es resol amb un canvi d'estatus polític de Catalunya; però, de cara als pressupostos de 2017, les faves estan comptades. Els tres factors que Junqueras considera compatibles no ho són. I la prova és que ell i el Govern han hagut de triar entre dos d'aquests tres factors.
Han escollit que els pressupostos mantinguin l’immobilisme fiscal. Negació a la reforma d’IRPF, Successions i Patrimoni i a reduir el dèficit públic, a costa de sacrificar la despesa social, i per això la negativa a implantar la renda garantida de ciutadania.
El Trilema Junqueras té una altra possible solució: apostar per l'augment de la despesa social –sobre l'eix de la renda garantida de ciutadania– i per la reducció del dèficit públic, i sacrificar el seu compromís polític de mantenir l’immobilisme fiscal. O sigui, encarar una reforma fiscal en profunditat dels impostos propis i cedits.
Aquest és el nus de la qüestió dels pressupostos i l'olor que acaben fent. I esperem que l'olor no acabi sent pudor a liberalisme econòmic.
Publicat originalment a El Periódico
