UNA RESOLUCIÓ PARLAMENTÀRIA COM A SIMPTOMA.
El 2018 no podia acabar pitjor pel Parlament de Catalunya. Un any marcat a foc pel bloqueig en la constitució del Govern i per una cambra que no compleix cap de les seves funcions -no controla el govern perquè no hi ha cap política per controlar, no fa lleis perquè ni el govern ni la majoria que el sustenta les impulsa. I que omple aquest forat amb una insomne escenificació teatral per mantenir de manera artificial i assistida l’aparença de vitalitat d’un projecte en estat de coma, el de la independència unilateral.
La resolució que declara “antidemocràtica i antisocial la Constitució espanyola” és el darrer capítol de la degradació del Parlament i de l’abandonament de la política com a pedagogia. Tot un símptoma de moltes de les coses que ens estan passant a Catalunya.
Cal reconèixer que els titulars dels mitjans de comunicació no fan honor a la resolució aprovada. Perquè d’aquest titular tan contundent no es desprenen tots els despropòsits que aporta el contingut de la resolució.
La resolució comença amb un “Totum revolutum” que barreja Constitució, Llei d’Amnistia i Pactes del la Moncloa amb l’únic objectiu de justificar la teologia del “Règim del 78”. Òbviament, tot és discutible, fins i tot l’abast de la Llei d’Amnistia, però ignoren els redactors de la resolució i els que l’han votada, la quantitat de persones van sortir de la presó, van recuperar la feina i van poder accedir a pensions gràcies a la Llei d’Amnistia?.
Es pot impugnar que l’Amnistia inclogués els crims del feixisme, es pot ignorar les condicions en que va ser acordada, es pot fins i tot oblidar que la transició va ser un pacte d’impotències compartides entre un franquisme que no va poder perpetuar-se i una oposició democràtica que no va tenir prou forces per forçar la ruptura. Però el que no es pot fer sense caure en l’adanisme ucrònic és situar la llei d’amnistia com a expressió de la manca de drets democràtics, socials i nacionals del poble de Catalunya.
I si en termes polítics, és greu qualificar la Constitució com a antidemocràtica i antisocial més greu son les raons que es donen per justificar aquesta valoració.
És obvi que la Constitució té alguns aspectes que poden ser criticats, per insuficients o perquè no van afrontar amb més valentia objectius com la laïcitat de l’estat. Entre d’altres, aquestes són les raons que ens porten a alguns a plantejar una reforma constitucional.
Però amb quins paràmetres es pot afirmar que la CE es antidemocràtica i antisocial?Saben els redactors de la resolució i els que l’han votat que la CE reconeix i tutela els drets individuals i col·lectius amb una intensitat fins i tot superior a la d’altres textos constitucionals del nostre entorn? Saben que tenim reconegut un dret de vaga que ens permet fer vagues generals amb motius socio-polítics, que en molts altres països europeus estan prohibides o no tenen cobertura constitucional? Saben que la CE regula i tutela el dret de negociació col·lectiva en termes que aguanten molt bé la comparació. Saben que la redacció que es fa del dret a la salut i a la educació es la que permet garantir assistència sanitària i educació a persones que no tenen la nacionalitat i ni tan sols tenen una situació regularitzada al nostre país?.
Algunes de les raons per les quals la resolució del Parlament de Catalunya qualifica d’antidemocràtica i antisocial la CE – no reconèixer el dret a la autodeterminació o encarregar a les forces armades la funció de defensar la integritat territorial i l’ordenament territorial- situen totes les constitucions del món en el grup de les antidemocràtiques. Si s’apliquen les mateixes raons a analitzar les d’altres països, s’arriba a la conclusió que cap d’ells té una constitució democràtica. Quina barbaritat!
Han llegit alguna vegada la CE aquells qui han presentat la resolució i els qui l’han votat? Molt em temo que no. La resolució imputa a la CE que no possibiliti cap altre sistema d’organització socio-econòmica que no sigui el capitalisme. Òbviament, ja sabem que no instal·la una república socialista, però els qui fan l’afirmació anterior ignoren o amaguen els marges que la CE ofereix en aquest sentit. Amb un article 33 que determina els límits de la propietat privada i condiciona el seu exercici a la seva funció social – la de la propietat privada. Amb un article 47 que possibilita polítiques d’habitatge i de sol per combatre l’especulació. O un article 129.2 que literalment diu: “els poders públics establiran els mitjans que facilitin l’accés dels treballadors a la propietat dels mitjans de producció”. Sí, ho heu llegit bé, no és un error.
Que aquests i altres articles no s’hagin desenvolupat o hagin estat en els darrers anys interpretats de manera restrictiva és criticable, però no imputable a la Constitució ni al Règim del 78, sinó a la feblesa de la correlació de forces d’aquests darrers anys. Prou d’adanisme, si us plau.
La resolució desprèn un tufo autoritari molt propi dels seus impulsors, en qualificar d’antidemocràtic tot allò que no coincideix amb el seu projecte de societat. Què vol dir que la CE separa i divideix nacions històriques? Quines nacions? Els Països Catalans? No sols ens volen imposar a la ciutadania de Catalunya la seva concepció nacional, sinó que pretenen fer-ho també a la ciutadania del País Valencià o de les Illes, des de la “sobirania” del Parlament de Catalunya.
Per cert, la Constitució Espanyola, amb tots els seus defectes, interpretacions restrictives i vulneracions, aguanta perfectament la comparació amb la “República catalana” configurada en la Llei de Transitorietat jurídica i fundacional de la República aprovada pel Parlament el 7 de setembre del 2017 i el procés constituent dissenyat per arribar-hi.
La resolució aprovada està plena de despropòsits, però potser el més gran de tots sigui la subalternitat amb que les forces que l’han votat s’han sotmès a la hegemonia ideològica de 4 diputats/des i al grau de cinisme i doble moral que alguns han demostrat.
Partits, com els neo-convergents que defensen el concordat amb la Santa Seu, la imposició de les festes laborals pel Vaticà, el control d’una part de l’educació pública per l’Església catòlica, els concerts amb escoles de l’Opus Dei, voten una resolució que considera que mantenir els privilegis de l’Església Catòlica és la prova del caràcter no democràtic de la CE.
De totes les incongruències la que em sembla més greu, potser perquè és la que em toca més a prop, que m’ha produït un gran dolor i m’ha provocat una greue fractura emocional és la dels Comuns.
Aquesta resolució és una ruptura en tota regla amb un projecte polític del que he format part durant més de 45 anys. I em dol el grau de desconcert que expressa.
No és pas veritat que la resolució es limiti a criticar alguns articles de la CE. La seva intencionalitat és molt nítida. La CUP ha utilitzat alguns aspectes de la CE per una desqualificació general i absoluta de la CE, per justificar el seu projecte de ruptura amb l’estat espanyol i de retruc per donar cobertura a les mobilitzacions del 21D – la part de la resolució no aprovada. No era tan difícil adonar-se’n, és molt evident. I només per la seva intencionalitat política, a més de pel seu contingut, no hauria d’haver estat votada mai.
No entendre que votar aquesta resolució és acceptar la hegemonia ideològica de la CUP i posar-la al servei de l’estratègia de polarització, del “quan pitjor, millor” encara afegeix més gravetat a la situació, a les portes del 21D i va contra l’estratègia del propi espai.
El que més preocupació em genera és tenir la convicció profunda que no estem davant d’un error – perfectament comprensible - sinó de les conseqüències d’una opció estratègica de l’espai dels Comuns, la de no tenir un projecte per a Catalunya. L’únic projecte existent, dins de l’espai de confluència era el que representaven ICV i EUiA, que pot ser criticable i criticat, però que, al menys, apostava per un model de país. I que ara ha quedat enterrat per un allau de tacticisme constant i per una estratègia política suïcida que pretén defensar l’espai del municipalisme – que és l’eufemisme per parlar de Barcelona- renunciant a tenir un projecte polític per a Catalunya. La qüestió no és nova, és l’opció dominant dins l’espai de la confluència des del 2015.
Algú ha pensat que podria transitar per tot un cicle electoral amb decisions tàctiques i amb l’habilitat dels dirigents, orientant-se sempre a favor de vent. Doncs bé, la realitat confirma, cada dia que passa, que no és possible ser una força catalana sense tenir un projecte per a Catalunya.
De la mateixa manera que és un engany creure’s que tancant-se en el municipalisme es pot obviar el debat nacional. Una cosa és defensar que al segle XXI Europa es construirà a partir de les grans ciutats metropolitanes i la seva capacitat per ser l’eix econòmic i polític de noves regions supraestatals – valoració que comparteixo. I una altra de molt diferent es creure que existeixen les ciutats-estat que poden sobreviure tancant-se dins d’elles.
El que s’ha plantejat com una estratègia per defensar Barcelona pot acabar sent una tomba auto-excavada.
Acabo amb una confessió personal: amb aquesta entrada incompleixo una norma que m’havia imposat a mi mateix per raons òbvies, la de no opinar sobre el que fes el grup parlamentari en aquesta legislatura. M’ho he pensat molt, he dubtat encara més i, al final, he decidit fer pública la meva opinió per dues raons.
Perquè crec que en aquest cas el silenci hauria estat una deslleialtat amb tot allò que he cregut, crec i defenso, amb la molta gent amb la que comparteixo valors i il·lusions i amb mi mateix.
I també perquè crec que encara som a temps de redreçar la situació d’aquí al mes de maig. L’espai dels Comuns es presentarà a les municipals aportant algunes de les millors experiències de govern local de tota Espanya. Algunes encara joves, com la de Barcelona, tot i que cada cop és més evident --perquè ho reconeixen els propis protagonistes-- que estan establertes sobre el que s’ha fet a la ciutat durant anys. Altres, com les del Prat, Sant Feliu, Santa Perpetua, Montornès que venen de molt lluny i són, motiu d’orgull i dignitat. A més, a les eleccions europees es pot presentar un balanç de treball i un projecte sòlid i solvent per Europa que a més té les complicitats de la única força política que a nivell europeu està creixent, la els verds i la del projecte de sostenibilitat que es defensa.
Tot aquest treball de tants anys, de tantes generacions, no pot quedar sepultat per l’opció suïcida que suposa continuar sense tenir un projecte per Catalunya i mantenir-se en un tacticisme insomne.
Entengueu aquest article com un crit desesperat, el mateix que ahir va esclatar a les cotxeres de Sants en un acte dels Comuns Federalistes, quan la il·lusió generada per la participació de molta gent va quedar trencada en assabentar-nos del que s’havia votat al Parlament de Catalunya.
