LES CLAUS DE LA QÜESTIÓ  DE CONFIANÇA

Després de rebre una severa derrota política, el president Puigdemont va anunciar una qüestió de confiança per al setembre i ha desfermat tot tipus de valoracions, interpretacions i especulacions.

La meva personal valoració és que el president va fer l’única cosa que podia fer, després de comprovar que ha perdut la majoria parlamentària. I en termes democràtics és una decisió del tot respectable, malgrat tenir un fort component partidista.

Algunes veus han criticat que la qüestió de confiança es plantegi per al setembre i no ara. Sincerament no em sembla el tema central, tot i que puc entendre les sospites que es plantegen sobre la data, tenint present la quantitat de vegades que des dels governs de Mas i Junqueras s’han utilitzat els “idus de setembre” per maniobrar políticament amb l’estratègia de “pilotada cap endavant”.

D’entrada, el president Puigdemont, amb la seva decisió, ha aconseguit un múltiple efecte.

Amagar, o al menys dissimular, la derrota política de veure uns pressupostos rebutjats i la majoria parlamentària trencada quan encara no han passat 5 mesos de la seva elecció.

Recuperar certa iniciativa política i posar a la defensiva  la CUP, a la que se la intenta col·locar entre l’espasa i la paret, i la necessitat d’escollir entre aparèixer com a culpable del fracàs del full de ruta o signar un contracte d’adhesió a l’estratègia de Junts Pel Sí i el seu projecte de país.

De l’explicació del president es desprèn que ha fet una lectura parcial i molt interessada del que ha passat aquests dies. Puigdemont ha pres nota de la pèrdua de la majoria parlamentària, de la inestabilitat i la incertesa del seu acord amb la CUP.

Però continua sense assumir el més important del que ha passat durant aquests 8 mesos. El full de ruta establert en la declaració del 9N és inviable i fa aigües per tot arreu. Aquesta no és només una apreciació meva, és la constatació del que ha vingut passant des d’aquell dia. En la primera oportunitat per fer efectiva la resolució del 9N, la Presidenta del Parlament va presentar al·legacions davant el Tribunal Constitucional, amb arguments que devaluaven i degradaven la pròpia declaració del 9N i tots els mandats en ella recollits. El govern català ha continuat presentant recursos contra decisions del govern espanyol davant del Tribunal Constitucional, el mateix Tribunal al que la declaració del 9N considera il·legítim i crida a desobeir.

És cert que, entre aquestes evidències d’obediència, s’han produït tot tipus de declaracions i mocions que criden a la desobediència, més o menys camuflades. En una variable renovada de l’estratègia pujolista de tota la voida, dels “Focs Florals” per tapar la crua realitat.

I per acabar-ho de reblar, el govern presenta uns pressupostos que havien de ser, en paraules de la majoria governamental, els darrers pressupostos autonòmics, els primers pressupostos pre republicans.

I que en la realitat són uns pressupostos absolutament disciplinats amb les directius marcades pel govern espanyol en les Lleis d’estabilitat i en els acords de fixació de dèficit públic. Ho són tant en la seva orientació com en el llenguatge utilitzat i en la seva justificació i defensa en el Parlament.

Això ha estat el que CSQEP ha retret al govern, que és continuï jugant a fer uns discursos rupturistes, fins i tot de ruptura unilateral, mentre totes les actuacions es produeixen en el terreny de l’absoluta disciplina al govern i la legalitat espanyola. El que és criticable no és el respecte a la legalitat, sinó el fariseisme de dir una cosa i fer exactament la contrària. I crec que això és exactament el que li han retret, des de la seva pròpia perspectiva, el grup parlamentari de la CUP.

En la sessió de control posterior a l’anunci de la qüestió de confiança diferents grups hem preguntat al president si pensava continuar per aquest camí del fariseisme de dir una cosa i fer la contrària. I la seva resposta ha estat, com sempre, evasiva i absolutament confosa. No ha aclarit si pensa continuar amb aquesta calculada confusió. Confirmant que han fet de la confusió i de la doble moral una estratègia de supervivència.

En la resposta al company Lluís Rabell el president ha introduït un altre element de preocupació. Davant la possibilitat que en la seva qüestió de confiança incorpori com a element destacat l’ampliació del termini de 18 mesos que havia de tenir una legislatura excepcional, el president ha contestat amb la confusió de costum que no allargaria “innecessàriament” la legislatura.

Però, com fins ara la necessitat o no de dissoldre anticipadament una legislatura ha estat utilitzada reiteradament al servei no dels interessos de la societat catalana sinó d’estratègies partidistes, tot apunta que Puigdemont pot decidir la “necessitat” de perllongar la legislatura més enllà de 18 mesos.

I si ho fa, si allarga la legislatura més enllà de 18 mesos, estarem davant d’un frau democràtic de primer ordre. A la ciutadania catalana se la va cridar a les urnes, de manera anticipada, per participar en unes eleccions a les que se’ls va voler donar caràcter plebiscitari, per obtenir un mandat que es va qualificar d’excepcional i que tindria una duració també excepcional de 18 mesos. Tot això es va fer per vendre l’estratègia de donar a les eleccions un caràcter referendari que mai poden tenir.

Si ara el president intenta construir un nou relat de pilotada cap endavant per justificar l’allargament d’aquesta legislatura, estarà cometent un frau democràtic.

És d’esperar que les eleccions del 26J portin un nou escenari de govern a Espanya que permeti convocar un referèndum de comú acord i amb les regles de joc pactades. Però no tinc cap problema en reconèixer que aquest escenari ni està garantit ni és fàcil.

I en el fons, aquesta és la clau de l’estratègia que ha posat en marxa el president Puigdemont amb la qüestió de confiança. I una explicació, potser la més poderosa, del per què ha decidit aplaçar fins a setembre la moció de confiança.

Si l’escenari post 26J permet obrir pas al referèndum pactat, Puigdemont i Junts Pel Sí s’apuntaran a la proposta del referèndum, com si sempre hagués estat la seva. Obviant la quantitat de vegades que han desqualificat la proposta i als qui la defensàvem.

I si l’escenari post 26J resulta advers al referèndum, es creuran legitimats per posar de nou sobre la taula propostes d’unilateralitat. I potser justificar així, posar a zero el comptador dels 18 mesos de legislatura excepcional.   

Més enllà d’això, caldria començar a exigir al president la concreció de la seva nova estratègia. I demanar-li si continuarà defensant alguna de les formes d’unilateralitat que estan sobre la taula. Declaració Unilateral d’Independència (DUI) o Referèndum Unilateral d’Independència (RUI).

I si ho fa, que ens expliqui com pensa fer d’alguna d’aquestes opcions un mecanisme útil per avançar en el legítim exercici del dret a decidir o de la proposta d’independència.

El president, el seu govern i els que li donen suport ens hauran d’explicarcom, després de reconèixer que no té forces ni condicions per fer uns Pressupostos que facin desobediència als mandats de l’Estat espanyol, el tindrà per fer una declaració o un referèndum unilateral. I com poden conviure aquestes propostes amb la situació de dependència absoluta de les finances de la Generalitat i del seu deute públic al FLA de l’Estat espanyol.

És clar que, pensant-ho bé, tampoc és difícil d’armar una explicació. No cal que sigui coherent ni que tingui lògica. Només cal que tingui darrere el potent aparell de propaganda de la Brigada Cuirassada Mediàtica Ítaca. Un factor que ha estat clau durant aquests anys.

En el fons és la mateixa estratègia repetida mil vegades. Quan la realitat truca a la porta i fa evident que el que es planteja no té viabilitat, es busca un culpable al qui penjar-li la responsabilitat i criminalitzar-lo davant la societat catalana. És dóna una forta pilotada a la pilota per engegar-la com més lluny millor. I així es guanya temps per evitar reconèixer que el camí encetat el novembre del 2012 –dic el camí, no els legítims interessos, reivindicacions i anhels- no porta enlloc. I mentrestant, poder continuar governant per aplicar les polítiques de sempre en benefici dels de sempre.

La jugada s’ha repetit tants cops, que els jugadors ja la tenen interioritzada i la practiquen sense ni tan sols haver de pensar.

Mentre això passa, alguns haurem de batallar perquè el Parlament i el govern no perdin de vista que la principal responsabilitat és resoldre els problemes d’avui, amb les condicions d’avui, amb les propostes i solucions d’avui.

I tornar a posar sobre la taula les propostes per posar en marxa polítiques que afrontin la problemàtica de brutal augment de la pobresa i la desigualtat. En resum, treballar i lluitar perquè l’eix del conflicte social  no desaparegui del debat polític de Catalunya i, sobretot, no desaparegui de les prioritats dels poders públics.