UNA RUTA PER UN “SÚPERDISSABTE”

Els dissabtes son els dies de la setmana més polivalents. O al menys així m’ho sembla. Tenen moltes utilitats i cadascú els fa servir pel que vol o pot.

Alguns “fan dissabte”, altres omplen la nevera per la resta de la setmana. A vegades fins i tot, si es matina, poden servir per sortir a cuidar del cos i l’ànima. I això és el que he fet avui. Sortir a córrer per indrets que fins ara coneixia d’altres maneres.

Encara que no sempre ho sembli, els entorns de Barcelona donen per molt i només cal saber-ho i estar disposat a aprofitar-ho. És el que he fet avui, sortir a córrer sense una idea prefixada. La única cosa que em venia de gust era deixar anar les cames i que em portessin on el cap els anés dient.

En aquests casos, arribar al Besós pel Front Marítim sol ser una bona idea. La recuperació de la llera del Besós permet remuntar fins on les cames i sobre tot el cap aguantin.

Normalment vaig fins al Pont de Peixauet per creuar i entrar a Bon Pastor, però avui he decidit continuar fins que el camí deixa d’estar urbanitzat i es converteix en una pista, molt ben cuidada que m’ha portat a Montcada. 

Es tracta d’una pista que pel que m’han dit altres corredors sembla arribar fins el Vallés Oriental, més en concret Mollet del Vallés per la zona de la Serra de la Conreria – algun dia la farem-.

Avui en arribar a l’alçada de la cimentera he decidit creuar i ficar-me a la serralada de Marina. Un corriol que rodeja alguns horts i zones que utilitzen per viure alguns rodamóns comença a pujar fins la part alta de la Serra.

La pujada té un fort desnivell i arriba un moment que no saps si corres a pas lent o camines a pas ràpid. Que més dona, vas al ritme que el cor et permet. Sobre tot per que la pluja i les bicis han erosionat força el terreny.

A punt d’arribar a la part alta de la Serra, el camí el porta cap a Sant Jeroni de la Murtra. De fet és el que marquen des de el primer moment els indicadors de la GR2 per les bicis.

A Sant Jeroni de la Murtra, que es troba en el terme municipal de Badalona, es quan perds tot el sentit de la ubicació. Gaudint, encara que sigui de passada de les sensacions que desprèn el Monestir, costa recordar que estàs a cop de pedra de una de les ciutats més poblades de Catalunya. L’indret és preciós i em porta molts records. Cal veure’l  i gaudir-lo. 

Que aquells indrets han estat poblats des de molt abans del segle XV es pot comprovar fàcilment. Només cal recuperar alçada i pujar al Poblat Ibèric de Puig Castellar, des de el que es controla visualment tota la Serra. Costa assumir que estàs en un dels termes municipals més castigats pel urbanisme del franquisme, que només la seva gent amb moltes lluites i treballa ha estat capaç de recuperar i dignificar.

I ho dic en el sentit literal, perquè dalt de tot del Poblat m’he trobat amb el Jaume, un voluntari que per edat ha de ser pensionista, però no jubilat, que cuida d’aquell indret. Forma part de l’associació “Torrent de les Bruixes”que de manera conjunta amb ajuntament de Santaco i la Diputació mantenen en condicions un llogaret tan espectacular.

Normalment quan corres no pares gaire, però avui ha estat l’excepció. Preguntar on podia trobar aigua – com no tenia previst fer aquesta ruta he sortit desproveït de líquid, tota una imprudència- m’ha servit per que en Jaume em treies de la deshidratació i alhora m’oferís una imatge de la potencia del teixit associatiu del país. No cal patir tant per saber-ho, però s’ho val.

Gràcies a les indicacions del Jaume he anat a parar a la Font de la Bota, on un rajolí ben escàs m’ha tret de la misèria. Pel que sembla son els Bruixots els que regulen la intensitat del flux per fer-ho durar el màxim de temps, durant primavera i estiu.

En aquestes condicions un rajolinet sembla a glòria i dona forces per continuar. I això és el que he fet, fins tornar a les zones urbanitzades, per un corriol que en altres ocasions he fet en sentit contrari, de pujada. I un cop a la rotonda del bus – inici i final d’una línia urbana- he travessat Badalona i he entrat de nou en la zona del Parc Fluvial del Besós.

Creuant el Besós Pel Pont de Peixauet entres via Potosí al barri barceloní de Bon Pastor. Aquí, després de recórrer els seus carrers industrials. ens hem creuat sense voler amb l’estació de la línia 2 de la Verneda.

Després de 2 hores i 40 minuts els incentius per continuar corrent disminueixen sobre tot si es per recórrer alguns indrets poc motivadors. Total que la temptació ha estat molt gran i el Metro ha servit per donar per acabat el “Superdissabte”.

Ha estat una ruta improvisada del tot, però que repetiré. És molt recomanable i no sols es pot fer corrent. En Bici o fins i tot caminant – tot i que aleshores cal disposar de més temps- és perfectament viable.

Una manera com un altra d’utilitzar el “súperdissabte” i molt més agradable que dedicar-la a fer dissabte.