Una vaga de Metro en una ciutat com Barcelona, que viu 1.300.000 entrades diàries a la seva xarxa, és tot menys una anècdota.
I molt menys per als centenars de milers de persones que utilitzen el Metro des de les 5 del matí per anar a la feina. Una mobilitat obligada en transport públic que hauria de ser la prioritat quotidiana de les polítiques de transport de tots els governs i que malauradament només adquireix rellevància en moments de conflictes o incidents.
En aquesta vaga de metro, una bona part de l’opinió publicada posa èmfasi en l’impacte a l’MWC. Per això són d’agrair els esforços de Mercè Vidal, regidora de Mobilitat i presidenta de TMB, en destacar que la primera preocupació és la mobilitat de centenars de milers de persones per anar a treballar, als hospitals o per altres formes de desplaçament obligat.
Però que la vaga de Metro no sigui una anècdota no significa que sigui una anormalitat. La vaga en el transport públic no és un fet excepcional. La vaga és expressió del conflicte, una manifestació tan normal com la de l’acord. La vida és conflicte i sense conflicte no hi ha vida, ni progrés. Que el millor final d’un conflicte laboral sigui l’acord entre les parts no significa que la vaga sigui una patologia social.
I tampoc no és una anormalitat, com alguns pretenen, que la vaga es produeixi en empreses públiques, al front de les quals hi hagi responsables polítics que han liderat diferents formes de conflictes reivindicatius. És tan normal com freqüent, aquí i en qualsevol societat democràtica.
Els qui tinguin edat i memòria recordaran les vagues en empreses municipals durant el primer govern democràtic de Barcelona, amb Narcís Serra i després Pasqual Maragall d’alcaldes, en les quals la majoria dels representants polítics de l’Ajuntament eren dirigents sindicals i veïnals que havien estat molt actius en les mobilitzacions, i que un cop arribats a l’Ajuntament van haver de viure aquestes vagues des de l’altre costat de la barrera.
Aquesta normalitat s’explica perquè els sindicats i els representants dels treballadors no poden delegar mai les seves responsabilitats en governs “amics”. En això, entre d’altres coses, consisteix l’autonomia del conflicte social i la independència del sindicalisme.
De la mateixa manera que els responsables polítics de les empreses públiques no poden mai perdre de vista quina és la seva responsabilitat al front d’aquestes empreses, sigui quina sigui la seva trajectòria vital o les seves simpaties.
En això consisteix també la normalitat dels conflictes, en que cadascú sàpiga ben bé quina és la seva funció i l’exerceixi amb naturalitat. Sol ser un motiu de complicació d’aquests conflictes quan alguna de les parts, o totes dues al mateix temps, obliden aquesta evidència.
Una altra cosa és l’encert o no, valoració sempre relativa i opinable, en el govern del conflicte, des de la perspectiva de cada part. I en les vagues en sectors que garanteixen serveis essencials a la comunitat, com el de la mobilitat, la gestió del desacord és força difícil.
No és fàcil que tots els treballadors afectats pel conflicte tinguin present l’impacte que la seva vaga té en altres treballadors. Per això la dificultat de fer sindicalisme confederal, sindicalisme general, en aquest tipus d’empresa. I la tendència a què ocupin aquest espai organitzacions sindicals sense vincles ni responsabilitats importants entre el conjunt d’assalariats. A menys representativitat general, més temptacions de corporativisme. També això té la seva lògica, tot i que pugui no agradar.
I tampoc no és fàcil que els gestors d’aquestes empreses abandonin la temptació de confrontar els seus treballadors amb la resta de la societat, com a mecanisme d’afeblir la seva posició. Una manera de fer-ho és generar una imatge de privilegi en relació a altres treballadors que tenen pitjors condicions de treball i que estan afectats per la vaga. Aquesta és una estratègia que ha estat molt utilitzada durant la crisi: culpabilitzar els treballadors amb drets de la precarietat que viuen altres treballadors.
De la mateixa manera que no sóc partidari de la cultura franciscana del vot de pobresa dels representants polítics, tampoc no crec que la manera d’encarar la precarietat de moltes persones sigui posar el focus en el greuge comparatiu. Una estratègia social, aquesta, que en ocasions sembla haver substituït el conflicte social. Els treballadors amb drets no són uns privilegiats.
Des d’aquesta normalitat de la vaga, que és tot menys un fet anecdòtic, en la mesura que afecta centenars de milers de persones, és d’esperar que ben aviat es trobi la manera de canalitzar el conflicte cap a l’acord. I per aconseguir-ho, tan important com els continguts del que es negocia és la psicologia de les parts negociadores. Un intangible determinant en qualsevol negociació, que adquireix gran significació en aquells conflictes en els quals la política de comunicació juga un paper clau i la intermediació dels mitjans de comunicació és tan transcendent.
Mentre estava escrivint aquestes reflexions, em preguntava a mi mateix quina necessitat tinc de ficar-me en aquest fangar, del que puc sortir enfangat. Podia perfectament posar-me de perfil, ja que no tinc cap mena de responsabilitat a BcnEnComú.
Però, en la mesura que em considero representat per aquesta força política –una opció en la qual vaig contribuir, encara que fos de manera modesta– i ja que que les persones del carrer són menys sofisticades que els qui ens dediquem a la política institucional i quan em troben al Metro o al Bus em solen preguntar, emplaçar i interpel·lar no sols sobre política catalana, sinó sobre el que passa a Espanya i a Europa o el que passa a Barcelona, he pensat que és millor dir el que penso en aquestes reflexions.
