Un dels objectius ocultats de la Reforma Laboral és deteriorar la negociació col·lectiva com a font de regulació de les relacions laborals i instrument de solidaritat entre treballadors.
L’afebliment de la negociació col·lectiva ja va començar amb el Govern Zapatero, però va adquirir tota la seva virulència amb la Reforma Laboral del 2012, aprovada amb els vots del PP i CiU, aprofitant la situació provocada per la crisi i l’augment descomunal de l’atur.
L’atac a la negociació col·lectiva no va ser una resposta conjuntural a la crisi, per utilitzar la depreciació salarial com a mecanisme de recuperació dels beneficis del capital. Ha estat una reforma estructural que ha aconseguit canviar les regles del joc, deteriorant la capacitat de negociació dels sindicats i desequilibrant les relacions laborals en favor del capital.
La bateria de mesures aprovades ha estat brutal: ampliació de la capacitat empresarial per modificar unilateralment les condicions de treball, incloses les establertes en la negociació col·lectiva; ampliació de les possibilitats d’inaplicació unilateral dels convenis col·lectius, sense control ni participació sindical; prioritat del conveni d’empresa sobre el sectorial, fins i tot per establir pitjors condicions de treball. I desaparició de la ultraactivitat dels convenis, que garantia el manteniment de la cobertura de la negociació col·lectiva al final de la vigència del conveni, sense acord entre les parts.
El resultat d’aquests canvis legals ha estat una reducció significativa del nivell de protecció en termes quantitatius i qualitatius de la negociació col·lectiva i un empitjorament de les condicions de treball, inclosos els salaris, especialment en les Pimes i entre els treballadors menys protegits. Sense oblidar l’impacte indirecte que ha tingut i té en el nivell de cobertura de les prestacions d’atur i les que està tenint i tindrà en el futur en la quantia de les pensions i la taxa de reposició de les pensions inicials sobre el darrer salari.
Davant d’aquesta realitat, algunes forces polítiques hem lluitat per evitar aquests impactes, fent una oposició contundent al Congrés dels Diputats. Però no tinc cap problema a reconèixer que el nostre treball, útil per posar veu a la lluita sindical, no ho ha estat en el terreny de produir un canvi de la Reforma. La majoria absoluta del PP a Espanya i el suport de CiU a Catalunya ho han impedit.
En el terreny del conflicte social, les organitzacions sindicals han combatut des del primer moment la Reforma Laboral, en el terreny que els és propi: la negociació i les mobilitzacions. Amb tres vagues generals i un seguit de conflictes i negociacions en empreses i sectors, actuacions menys conegudes per ser menys difoses per l’opinió publicada, però no per això menys importants en la lluita per minimitzar els impactes de la Reforma Laboral.
El sindicalisme confederal ha utilitzat també la concertació social per intentar aturar els efectes més durs de la Reforma Laboral, com són la caiguda de la vigència dels Convenis. Sense oblidar la batalla als Tribunals del Social per buscar les interpretacions menys lesives a una legislació molt agressiva.
Una d’aquestes darreres experiències és la signaturaper part de CCOO i UGT d’una banda i la patronal d’una altra de l’Acord Interprofessional de Catalunya (AIC).
Òbviament, no es tracta de la derogació de la Reforma Laboral, objectiu aquest només a l’abast d’una nova llei estatal. I es podrà dir que és un acord modest, en la mesura que, com tots aquests acords, no té eficàcia directa, sinó obligacional –obliga les parts signants a traslladar-lo als convenis col·lectius que es signin en el futur. El que crec és que des de cap perspectiva es pot afirmar que l’AIC assumeix la Reforma Laboral del 2012.
De fet, una bona part de les seves orientacions trenquen amb la filosofia de la Reforma Laboral i suposen una discontinuïtat en la regulació d’algunes matèries.
Començant pel més important, l’aposta per fer que la negociació col·lectiva reguli aspectes de les relacions laborals que la Reforma ha deixat en mans exclusives de les empreses.
Ampliació de la cobertura de la negociació col·lectiva, racionalització de la seva estructura, per evitar el minifundisme que afebleix la posició dels treballadors i potencia el dumping empresarial.
Compromís que la negociació col·lectiva arribi a tots els treballadors i empreses i l’establiment de mecanismes per cobrir els forats de cobertura.
Una major intervenció dels convenis sectorials en la regulació d’aspectes que la llei actual deixa en mans de les empreses, com la flexibilitat d’horaris, la subcontractació, la mobilitat funcional o la determinació dels salaris, especialment els variables.
El reforçament dels mecanismes de conciliació, mediació i arbitratge que suposa el Tribunal Laboral de Catalunya, com a alternativa a la unilateralitat empresarial i a la judicialització dels conflictes laborals.
En un terreny tan conflictiu com la caiguda de la ultraactivitat dels convenis col·lectius, l’AIC aposta per evitar el buit negociador i regulador dels convenis que han perdut la seva vigència. I determina mecanismes amb participació sindical per dotar de continuïtat i contingut la negociació col·lectiva.
Voldria destacar les referències a la necessitat d’evitar que s’utilitzi la llei i la negociació col·lectiva per a estratègies empresarials basades en la competència deslleial a partir de la precarització de les relacions laborals. Sens dubte, es tracta d’un canvi important en la cultura empresarial dominant. És obvi que aquesta tendència molt arrelada en la nostra economia, no desapareixerà només amb l’AIC; però, que aparegui com un objectiu compartit, no hauria de passar desapercebut.
Al meu entendre, han fet molt bé les organitzacions sindicals representatives dels treballadors/res catalans en no esperar que la política derogui la reforma laboral del PP i CiU.
Primer, perquè en això consisteix l’autonomia del sindicalisme, en no fer dependre el conflicte social del marc polític institucional. En segon lloc, perquè està per veure que el mapa institucional posterior al 20D ofereixi garanties plenes. Els sindicats coneixen la perseverança del PP i CiU a defensar la seva Reforma Laboral, o l’autolimitació que s’ha imposat el PSOE en el seu programa. I sobretot, el risc que el programa econòmic de Ciutadans aprofundeixi més en un model de relacions laborals agressiu amb la negociació col·lectiva.
És evident que hi ha alternatives polítiques a la Reforma Laboral de PP i CiU. En la darrera legislatura vaig tenir oportunitat de presentar una proposta articulada sobre 50 mesures prioritàries. Però fan bé CCOO i UGT en assumir la seva responsabilitat i no fer dependre exclusivament el futur de les condicions de treball dels resultats del 20D.
Per cert, m’ha sorprès que organitzacions socials, sindicals amb molta poca representativitat i algun partit polític que s’han enlluernat amb la Resolució del Parlament de Catalunya del 9N, farcida de retòrica, i que ells mateixos diuen no té cap efecte jurídic, siguin tan crítics amb l’AIC, argumentant que no canvia la Reforma Laboral. És evident que utilitzen diferents vares de mesurar.
