GUERRA BRUTA
És cert el que algunes veus vénen denunciant, el nivell de la guerra bruta està pujant de to en el món de la política. Tenia raó, Manuel Castells, quan en la seva trilogia de la Societat de la Informació anunciava, a la vista de l’experiència dels Estats Units, que la política en el futur estaria basada en la destrucció de l’adversari. Però no sols en la seva destrucció política, sinó en la personal.
Fa temps que es practica a la política espanyola. Aquest estiu hem vist un episodi que m’ha colpit especialment, en el que mitjans de comunicació de tot tipus han maltractat l’amic Morera de Compromís, president de les Corts Valencianes, per fets familiars que res tenen a veure amb la seva trajectòria i responsabilitat política.
A Catalunya, sempre s’ha dit que aquest estil era cosa dels espanyols i que nosaltres no tenim aquests vicis i defectes. I, si alguna vegada ha estat veritat aquesta autocomplaença amb nosaltres mateixos, ja ha deixat de ser veritat fa molt de temps. Les eleccions del 27S estan traient a passejar el pitjor de la societat catalana i les tendències innates dels humans cap a actituds inquisitorials.
Per justificar-ho alguns diuen que això és cosa de les xarxes socials i que no cal fer-hi massa cas. Una justificació bondadosa que no s'adiu amb la realitat. Les xarxes socials no fan res més que reflectir el millor i pitjor de la societat. No de tota la societat, és cert, però si d’una part.
I el que fa més preocupant la situació és la manera en què alguns mitjans de comunicació s’han apuntat a la política de “tot s'hi val”. Els mitjans de comunicació tradicionals, que ja no saben què fer per subsistir econòmicament. I els digitals, on els mecanismes de finançament que disposen encara són més precaris i els porten a oblidar els límits de l’ètica professional. És cert, no tots, però les excepcions són cada vegada menys, perquè la lluita per la subsistència és cada vegada més dura.
El que mai m’hagués arribat a imaginar és que un mitjà com Vilaweb, dirigit per una persona a la que li tinc molt de respecte, en Vicent Partal, es prestés també a aquesta guerra bruta i que ho personalitzes en un servidor.
D'entrada jo creia que la primera regla d’un periodista era contrastar fonts. Però no, el Sr. Andreu Barnils no ho considera necessari ni oportú. Per ell, parlar amb els seus amics i que li expliquin una historia carregada de sectarisme ja és prou per construir una intoxicació. No cal ni parlar amb la persona a la que li dedica l’article ni tampoc amb els que varen ser els protagonistes dels fets sobre els que parla. Per fer d’inquisidor, utilitzant un mitjà digital, no cal respectar les regles bàsiques del periodisme, només cal tenir un exèrcit d’activistes de les xarxes socials disposats a difondre la mentida que algú ha escrit abans.
Tot això té a veure amb la meva suposada intervenció en la subscripció del Pla de pensions dels empleats públics de la Generalitat l’any 2005. L’article està farcit de mentides, intoxicacions i mitges veritats. La més important de totes, però no l'única, és la que fa referència a la meva suposada intervenció en aquest procés. Però hi ha més, per exemple, que el Pla de pensions va suposar una reducció del sou dels empleats públics de la Generalitat, cosa absolutament falsa. O la insinuació de suposats interessos perquè la gestió correspongués a la Caixa. És difícil trobar un paràgraf que respongui a la veritat.
No és a un servidor a qui li correspon fer l’explicació de l‘actuació sindical d’aquell moment. Primer perquè no vaig tenir cap responsabilitat en ella i segon perquè aquesta funció no em pertoca ara. El que alguns no entendran mai, perquè es creuen les seves mentides, és que CCOO de Catalunya és un sindicat d’estructura confederal, amb les legitimitats i les competències internes molt definides, estructurades i compartides. I que, ni quan jo n'era secretari general, ni abans ni ara, hi ha ningú que mani per sobre de l’organització. Aleshores, com ara, les decisions que afecten els afiliats/des de la Funció Pública les prenien i les prenen els organismes de direcció de les respectives federacions.
Però com sigui que l’article va destinat directament a degradar la meva persona em sento en el dret i en l'obligació d’explicar algunes coses, que el Sr. Barnils podria saber, si hagués respectat la regla bàsica d’un periodista i no s’hagués deixat portar per unes fonts, tant interessades com sectàries. Informacions, per cert, que són públiques, algunes d’elles publicades al BOE i al DOGC, que desmenteixen totalment el contingut del seu article.
Per exemple que l’origen d’aquest Pla de Pensions, com d’altres de la Funció Pública, està a la Llei dels Pressupostos Generals de l’Estat de l’any 2004, que establia que les administracions podien dedicar un 0,3% de la seva massa salarial a posar en marxa sistemes complementàries de previsió social. I que la mateix disposició establia que aquest 0,3% només es podia utilitzar per aquest fi i no podia anar a augments salarials directes. Total que és absolutament fals que això suposés una rebaixa del sou dels empleats públics. I també sabria que les aportacions dels treballadors/res de la Generalitat a aquest Pla de pensions són absolutament voluntàries.
Si el Sr. Barnils s’hagués documentat sabria que l’adjudicació a una determinada entitat financera la va fer per concurs públic el Govern de la Generalitat i no les organitzacions sindicals representatives de la funció pública catalana. I, si s’hagués dedicat a preguntar als responsables d’aquell moment o hagués vist les resolucions, sabria les raons objectives d’aquella adjudicació per concurs públic.
També sabria que la suposada font de la seva informació, la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), que ell utilitza per intoxicar, també forma part de la Comissió de Control del Pla de Pensions, junt amb CCOO i UGT.
Però no només l’article està ple de mentides. També entra en el terreny de repartir credencials d’ortodòxia esquerrana.
En aquest sentit, vull reiterar el que ja he dit en moltes ocasions, em sembla absolutament legítim que els treballadors/res d’una empresa privada o pública decideixen canalitzar una part del seu salari –les aportacions de l’empresa- i una part del seu estalvi –aportacions dels empleats- a un sistema complementari de previsió social com els fons de pensions. Amb certes limitacions i condicionants, que sigui un sistema complementari i no substitutori del sistema públic de pensions i que es garanteixi l’equitat en l’accés i el control dels recursos aportats al fons de pensions.
Cal destacar, a més, que els plans de pensions anomenats d’ocupació tenen certs avantatges sobre la resta de plans de pensions individuals o altres sistemes d’estalvi o previsió social. Tenen unes Comissions de Control que permeten garantir la responsabilitat social de les Inversions que fa la gestora del Pla de Pensions, control que els ciutadans no tenim de les inversions que fan les entitats financeres –amb molt poques excepcions- amb els nostres comptes corrents, dipòsits a termini o inversions. A més, les despeses de gestió dels plans de pensions d’ocupació són molt més baixes que les dels Plans de Pensions individuals, en les quals els partícips no estan organitzats i no tenen força.
Fixada la meva posició sobre els plans de pensions, potser cal afegir dues coses. Que no disposo de cap pla de pensions privat, tot i que em sembla absolutament legítim que qui vulgui el tingui. I que els estalvis que he pogut fer en la meva vida de treball els tinc en bona part canalitzats en una entitat financera d’economia social. No crec que estigui obligat a donar informació personal que, a més, afecta a altres persones, però com el nivell de sospita i d’inquisició del país està creixent, aquí ho deixo.
Però l’article ratlla el ridícul quan per “agreujar” el suposat pecat comès s’afirma que tots els partícips del pla estan obligats a tenir-lo al mateix banc. Sap, el Sr. Andreu Barnils, què és un Pla i un Fons de Pensions i quina és la normativa sobre la seva gestió? Evidentment que aquest pla de pensions té una sola entitat gestora i una única entitat depositaria. Si no, com vol que es gestionin conjuntament els seus recursos?
És clar que tot és més senzill, es tracta d’intentar desautoritzar-me com a candidat el 27S. I, per fer-ho, ho camufla com un suposat article d’opinió. Però el que fa el Sr. Barnils, sota el paraigües de Vilaweb, no és un article d’opinió és simplement un conjunt d’intoxicacions i difamacions, sense cap fonament.
Els meus amics em diuen que no en faci cas, que ja hauria d’estar acostumat a aquestes coses. I potser tenen raó.
Amb 17 anys, quan vaig sortir d’un quart de pis de 30 m2 a la Barceloneta en el que vivíem 4 adults i un servidor per anar a la Facultat de Dret, una de les primeres coses amb què em vaig trobar varen ser les acusacions de social-traïdor per part d’alguns companys que als 30 metros en els que jo vivia amb la família, ells els feien servir per la caseta del gos. Alguns dels que en aquells moment ja m’insultaven han acabat muntats en el dólar o l’euro. D'altres fins i tot han acabat d’assessors fiscals de la màfia catalana composada per una part de la seva elit econòmica i política.
Ara, des de fa uns anys, comprovo que alguns dels fills o els nets d’aquells que es creien legitimats per denunciar les meves “traïdories socials”, també m’acusen de nacional- traïdor. Això sí, els uns i els altres continuen sense abandonar les seves posicions de privilegi social.
Total, que hi hauria d’estar acostumat. Però em nego, em nego a acceptar que en aquest país guanyin els inquisidors. Estimo massa al meu país, que és la meva gent, com per acceptar com a normal el nivell inquisitorial al que s’ha arribat.
