De totes, la crisi més important que estem patint és la crisi de la política com a forma de governar les societats. La impotència de la política davant el poder dels mercats financers, com a grans reguladors reals de les societats, és cada vegada més evident.
I ho serà molt més si s'aprova el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió entre la UE i els EUA. El TTIP representa el paradigma de l’hegemonia ideològica dels mercats: la creació de grans àrees econòmiques sense instàncies de govern polític i amb regulacions de facto via "harmonització competitiva" i sotmetiment dels estats a tribunals privats.
Aquest és el veritable debat sobiranista del segle XXI. Un repte que la ciutadania es nega a veure i la política no sap o no vol explicar. A ningú li agrada assumir les seves limitacions, la seva impotència. I és aquest negacionisme el que fa més greu la crisi de la política.
De moment, la resposta majoritària de la ciutadania es limita a buscar noves fórmules amb els mateixos ingredients i el mateix laboratori, el dels estats nacionals. En la recerca de la "fórmula màgica" es produeix un fenomen curiós: els ciutadans demanen projectes polítics personalitzats, a la seva mida. I no ens hauria de sorprendre. És la conseqüència de l’hegemonia ideològica de la "política de mercat", que no és res més que la translació a la societat i al món de la política de les regles de joc de l'economia de mercat. Els ciutadans com a clients que demanen productes cada vegada més personalitzats. I és també l'explicació de la fragmentació dels mapes electorals a pràcticament tots els països.
Per això és tan important la reacció ciutadana que intenta construir o millor reconstruir noves formes de política. Amb ciutadans no clients, sinó actors i protagonistes. Amb la recerca de formes de democràcia participativa, no sols representativa, que actuïn de manera complementària. La democràcia participativa no es confronta amb la representativa, sinó amb la democràcia delegativa del ciutadà consumidor de política.
L'altre repte és el de trobar els espais territorials més adequats per fer front a l’hegemonia política dels mercats. I aquí és clau el paper de l'espai local i per això té tanta transcendència el que ha passat en moltes ciutats en les darrers eleccions municipals, amb la victòria de candidatures de confluència. L'espai local, per les seves dimensions, és un bon laboratori per assajar noves formes de participació democràtica en l'era digital.
Una altra variable d'aquest repte és el de la Unió Europea. Davant l’evidència que els poders econòmics estan imposant un model d’Europa com a espai econòmic amb un feble govern polític i uns mercats amb gran poder polític, l'esquerra viu moments de desconcert, en el que fins i tot hi ha dubtes sobre l’orientació de la resposta. I com ha passat en altres moments de la història, hi ha qui, davant les dificultats per construir nous instruments polítics, decideix retrocedir cap allò vell, allò conegut, els estats nació.
Les dues principals preguntes que s'ha de respondre l'esquerra europea són: si compra el projecte del TTIP i si en la batalla per recuperar la sobirania política mira cap endavant i gira la vista enrere.
En qualsevol d'aquests escenaris, a curt termini la política només té possibilitats de ser útil si garanteix una gran capacitat d'agregació d'interessos i voluntats, avui dispersos. La ciutadania ha d'entendre que els projectes polítics personalitzats, a la mida de cadascú, son incompatibles amb una política amb capacitat de disputar la sobirania als mercats financers.
I els actors polítics hem d'entendre que sense capacitat de confluir en grans projectes que tinguin capacitat d'agregar, la política serà cada cop menys útil. Encara que la inutilitat quedi amagada darrera de "grans victòries" o dolces derrotes. Els factors d'agregació són diversos, de classe, de gènere, d'edat. El capitalisme financer global ha demostrat una gran capacitat de confrontar els interessos dels iguals per protegir els seus. I el nostre repte és reconstruir complicitat, agregar interessos.
En aquest repte de l'agregació d'interessos, de voluntats, hi ha un vell conegut de la història. És la dialèctica entre allò vell i allò nou, que sempre ha existit, però que ressorgeix amb força en moments de grans crisis. És una dialèctica tan necessària com tramposa. No hi ha res tan nou com per no tenir algun precedent en la història. I no hi ha res tan vell com per no ser capaç d'aportar experiències. El que necessitem són ponts que uneixin diversitats i no trinxeres que separin interessos compartits.
D’aquí a finals d'any haurem de respondre alguns cops a aquests reptes. Esperem encertar, totes i tots.
