Aquesta setmana al Congrés haurem d'esforçar-nos més que de costum, perquè el debat del dimecres sobre el Consell Europeu amb la Unió Energètica i el Consell sectorial de Transports, en el que Espanya ha quedat aïllada en la seva aposta per la privatització del ferrocarril, no quedin sepultat per l'agenda electoral.
Deixeu-me dir que, com que tothom té la seva particular agenda, la meva, la d'ICV i la del grup Izquierda Plural, ve marcada pel fet que aquest serà el darrer Ple de la diputada i companya Laia Ortiz.
Molts ja ho sabeu, la Laia deixa el Congrés de Diputats per incorporar-se a un projecte col·lectiu, complex i ambiciós, que és Barcelona en Comú. Un projecte que pot marcar el futur de l'Ajuntament de Barcelona i pot tenir, de fet ja l'ha tingut, incidència en la configuració dels projectes polítics de Catalunya dels propers anys.
A més, la Laia tindrà el repte de demostrar que mai hi ha res nou que es pugui construir sobre el no res. I com que em consta que se sent molt orgullosa de la feina que han fet persones com en Ricard Gomà, no li costarà gaire acompanyar a bon port les bones experiències de gestió política, en majúscules, al mateix temps que aporta la seva experiència que no és poca.
Avui és un bon moment per destacar una evidència. La Laia ha fet una feina espectacular en aquests tres anys i no era fàcil. Vàrem arribar al Congrés amb el bagatge acumulat per Joan Saura, Joan Herrera i Núria Buenaventura. En un moment difícil per la crisi econòmica i la majoria absoluta del PP, en un grup parlamentari petit i un subgrup minúscul, amb un mandat, que era #Nocallarem.
I se'n va amb un balanç polític espectacular. Amb dedicació, perseverança, autoexigència sense límits, voluntat d’aprenentatge i més capacitat d’absorbir que una esponja de mar, s'ha acabat convertint en el referent parlamentari en els debats energètics, mediambientals i de cooperació, entre d'altres. Les organitzacions socials que treballen en aquest àmbit prou que ho saben i li han reconegut.
Ha estat la veu contra la Llei de Costes de Cañete, la veu crítica amb les continues reformes energètiques de Soria. La veu parlamentaria de les renovables, de l'eficiència energètica i l'autoconsum. La veu que va posar música i lletra a una fiscalitat verda.
Si avui la pobresa energètica està en l'agenda política és, entre d'altres coses, perquè la Laia va obrir el foc, amb la presentació i defensa d'una proposició en aquest sentit. La Laia va saber detectar el problema abans que ningú i va entendre que les polítiques per combatre la pobresa energètica eren una molt bona idea a la que li havia arribat el seu moment. I la Laia va saber aprofitar aquesta oportunitat.
Una cosa a la que encara no m'he acostumat és la seva capacitat per convertir un sospir de l'actualitat en una pregunta al govern. En el primer any de diputada ja va rebre el premi dels periodistes parlamentaris per aquesta tasca de control al govern.
Pels qui estiguin interessats en anar una mica més enllà de les anècdotes, els recomano llegir les seves intervencions, carregades de solvència, de denuncies als lobbies energètics i a l’autosegrestament al que s'han prestat el PSOE i el PP. I sempre amb propostes.
A més, una de les seves intervencions ens va proporcionar un dels moments més gloriosos de l'estil carpetovetònic del PP. Quan Hernando, l'actual portaveu del PP, va rebatre els al·legats de la Laia sobre el canvi climàtic amb l'argument que "això del canvi climàtic, era com la llegenda Maya de la fi del món", que fa molt de temps que s'anuncia, però mai no arriba. No us creieu que és broma, està en el Diari de sessions.
No és casual, doncs, que hagi rebut en diverses ocasions el premi Avizor al diputat/da per la seva feina contra la pobresa i en favor del desenvolupament sostenible, que és ecològic i social.
I com que tota aquesta feina li semblava poca, ha aprofitat les seves estades a Madrid per mantenir i ampliar les xarxes de relacions amb altres forces polítiques, que de manera tenaç ha construït en Jordi Guillot. El resultat és la capacitat d'ICV per relacionar-se amb tothom i de fer de pont amb molta gent. Valor no menyspreable en els temps que corren.
Com veieu, aquest bagatge, amb el que ja portava del Parlament de Catalunya i el seu treball amb Joves d'Esquerra Verda, fa de la Laia un capital polític de primera divisió que estic segur aportarà a Barcelona en Comú molta experiència i solvència. I que se sabrà aprofitar.
Amb el company Josep Pérez Moya, que la substituirà en l'escó a partir del 14 d'abril, i la incombustible Roser Comellas, intentarem que la seva marxa del Congrés no es noti gaire.
Pels qui no tingueu la sort de conèixer el Josep, heu de saber tres coses: és un vell “psuquero" del Baix, amb més capacitat de resistència que els vells rockers. Un ocellet m'ha dit que a Cornellà va anar a l'Institut amb en Joan Tardà. El Josep es va quedar la serenor. I és la persona que des del govern català de progrés va impulsar polítiques de trànsit, durament criticades per CIU, amb l’inestimable altaveu de la Vanguardia. Polítiques que, com sabeu, varen ser recuperades pel govern dels millors. És el que té la sensatesa i el rigor.
