La religió, com a construcció humana, va néixer per donar explicacions a tot allò que la raó no arribava a entendre i per oferir consol, esperança i resignaciódavant la duresa de les condicions de vida dels humans.
La religió s’ha expressat durant la història de manera complexa i contradictòria. Al llarg del temps ha donat sentit a grans moments de rebel·lia social. I ha estat també utilitzada pels poders econòmics i polítics de cada moment per imposar el control de les societats. Això quan el poder i l’opressió no han estat la mateixa religió institucionalitzada.
El sentiment de culpa, penitència, por i resignació són estratègies del poder, clarament avalades per les religions monoteistes que, des del zoroastrisme dels perses, s’han encarregat de crear la perversa dualitat entre el bé i el mal absoluts.
La cultura religiosa envaeix totes les activitats humanes, potser perquè recull idees molt antigues, instal·lades en la ment dels humans des de sempre, fins i tot prèvies a l’existència de les religions institucionalitzades. I condicionen la vida de tothom, també dels que no comparteixen o es confronten amb els valors religiosos.
Sempre m’ha semblat suggeridora la semblança entre el sagrament de la confessió i la figura de l’autocrítica com a element central de control polític d’algunes organitzacions.
En moments de crisi les interpretacions religioses de la vida adquireixen un major protagonisme. Tant pel que fa a la legitimació de les polítiques imposades pels poders, com en forma de respostes “religioses”, basades en la fe i ens solucions simples a problemes de gran complexitat.
Això està passant en aquests moments arreu del món, també a Espanya i a Catalunya. Durant anys Rajoy o els seus ministres han culpabilitzat la ciutadania de la crisis; o han acusat les famílies d’haver viscut per sobre de les seves possibilitats; o han provocat el sentiment de culpa entre les persones aturades per “no buscar feina de manera més activa”. Tot això al mateix temps que han generat la resignació davant les polítiques d’ajust, com el càstig que cal acceptar pel pecat comès. O han justificat els patiments que comporta la “teologia de l’austeritat”, com a sacrifici necessari, avui, per aconseguir una recuperació demà, gairebé en el més enllà, en una altra vida.
Però la religió no influeix només en la legitimació de les polítiques del poder, també està molt present en les respostes de la ciutadania. Davant les dificultats per explicar la complexitat de les situacions, apareixen solucions gairebé religioses, de fonament teològic. No és un fenomen nou i acompanya sempre els moments de grans crisis. Una part de la força i, alhora, la feblesa del “comunisme” com a resposta sistèmica a les injustícies del capitalisme industrialista tenen, al meu entendre, aquesta explicació “religiosa”.
En aquests moments i davant la crisi d’època provocada pel brutal desajust entre el poder d’uns mercats financers globalitzats i una política tancada i limitada a les fronteres dels estats nacionals, tornen a ressorgir aquestes respostes “religioses”.
Davant la necessitat de la ciutadania de recuperar la sobirania i la capacitat d’autogovern social, front una economia global molt poderosa i unes estructures polítiques incapaces de jugar la seva funció social, apareixen propostes absolutament legítimes, però que s’expressen en estats d‘ànim, arguments i debats que tenen forts components religiosos.
La religiositat no està en les propostes, totes legítimes, sinó en com es presenten, es justifiquen, es defensen o es combaten. I, com és evident, ningú està exempt de caure en aquest parany.
De ben segur que podríem citar-ne d’altres, però hi ha tres exemples que, al meu entendre, destaquen i tenen aquesta explicació comuna.
Em refereixo a la proposta de sortida de l’euro com a mecanisme de suposada recuperació de la sobirania econòmica. Insisteixo en què és un debat legítim i amb arguments a un costat i l’altre, però la idea que la sortida de la zona monetària europea ens pot permetre, sense més, recuperar sobirania econòmica té trets d’això que he anomenat respostes religioses a la crisi.
El mateix passa amb el legítim debat sobre la independència de Catalunya, on trobem moltes expressions del que podríem anomenar interpretacions religioses. Fins i tot formes de “zoroastrisme” social, amb l’obsessió d’alguns en classificar simplistament els ciutadans, entre els que representen Mazda (el Bé) i Spenta Mainyu (la Veritat) i els que representen Ahriman (el Mal) i Angra Mainyu (la Mentida). Òbviament cadascú creu que els seus arguments i raons representen Spenta i els dels altres són Angra.
No està de més destacar que alguns dels arguments en contra són del tot religiososperquè fins i tot treuen a passejar l’infern, per confrontar amb els qui, per defensar la seva proposta, treuen a passejar el cel o el paradís.
Una cosa semblant ha passat amb el debat sobre la forma d’Estat, que ha agafat força amb motiu de l’abdicació de Juan Carlos I i la coronació de Felipe VI. El debat monarquia versus república no sols és legítim, sinó que esdevé imprescindible per raons de salut democràtica. Però una cosa és fer el debat, enllaçant-lo amb la cada vegada major exigència de la ciutadania d’una democràcia participativa, i l’altra és caure en el papanatisme monàrquic o més bé juancarlista, que en ocasions reben respostes favorables a la república que han caigut en el mateix parany.
Òbviament, aquesta realitat també s’expressa en la necessitat de trobar noves propostes polítiques que ofereixin seguretat i simplicitat on només hi ha incertesa i complexitat.
El fort impacte de la crisi en amplis sectors de la població que mai havien sentit perillar el seu estatus econòmic i social -o la por a perdre’l entre els qui encara el mantenen- i la incapacitat de la política i les institucions socials i polítiques per donar resposta, situen moltes persones en disposició de buscar respostes que li ofereixen esperança i il·lusió. Objectiu no sols legítim sinó lloable, perquè sense fe, il·lusió i esperança la vida material és molt més dura.
I és davant d’aquesta necessitat humana, tan antiga com els temps, quan alguns representants polítics i creadors opinió –insisteixo en alguns, tot i que a mi em semblen molts- tiren mà de la gran força d’atracció que tenen les estratègies religioses de colonització de les ments. En ocasions se’ls anomena populismes, però crec que aquesta és una definició massa genèrica que no aprofundeix prou en la naturalesa del fenomen.
El simplisme amb què s’identifica una sola causa com a responsable de les dificultats i patiments de la gent, el zoroastrisme amb què s’identifiquen els culpables, la simplicitat amb què s’identifica la solució, fan que puguem parlar d’ interpretacions i respostes religioses a la crisi.
Aquests exemples són només alguns dels que posen de manifest la força de la religió com a element cultural en moments de crisi com els que vivim.
