Si els tertulians catalans dels "4 Gats" o els madrilenys del "Gran Café Gijón" aixequessin el cap i veiessin la realitat del que avui s’anomena tertúlies, molt probablement tornarien a tancar els ulls, quasi segur de pena. Què comparteixen els Romeu, Casas, Rusiñol o els Pérez Galdós, Valle Inclán i García Lorca amb els tertulians que avui omplen la programació de ràdio i televisió en el que s'ha tingut el mal gust d'anomenar tertúlies ?
És cert que no es pot generalitzar, perquè alguns programes tenen un nivell molt digne. Però no em negaran que la degradació del concepte tertúlia i, més encara, tertulià és generalitzat.
Sí, ja sé que a Catalunya és diferent. Segur? No serà que nosaltres estem més acostumats a l'estil casolà dels nostres "hooligans"? A casa nostra també és freqüent veure ridiculitzar o anatemitzar els qui no pensen igual. Especialment en el darrers temps.
Però més enllà de l'estil més mediterrani o mesetari dels tertulians, la realitat és que la immensa majoria de les tertúlies no contribueixen gaire a millorar la qualitat de la democràcia que, recordem, té un fort component deliberatiu.
I no sols no ajuden a la qualitat democràtica sinó que contribueixen a la seva degradació. Avui el nivell de crispació o de barricada que es viu a les tertúlies no correspon al de la societat -molt més assossegada- ni tan sols al del món de la política. No crec que sigui el debat polític el que contamini crispació a les tertúlies. La degradació abasta tots els àmbits de la vida i no s'atura ni davant de drames humans, com la mort de l'actor Alfons Bayard, al que el seu amic Álex Brendemühl li ha dedicat un "in memoriam" que cal llegir per entendre el que ens està passant.
Posats a buscar explicacions al fenomen, en suggereixo algunes. Una d’antropològica: les dosis de violència, física o verbal, que tenen totes les societats té en aquestes tertúlies un tub d'escapament. Com ho és també la necessitat de disposar d'enemics als que combatre i culpar de tots els nostres mals. També hi ha raons ideològiques: les tertúlies són una manera molt planera i efectiva de colonitzar les nostres ments d'ideologia dominant, sigui quina sigui aquesta.
Crec que també hi ha raons econòmiques. Molta gent - bé, de fet, no són tants- viuen, en el sentit literal del terme, dels ingressos obtinguts com a tertulians. I per si fos poc, el gènere radiofònic i televisiu de les tertúlies és, en termes comparatius, molt barat de produir. Pocs costos per hora d'emissió i "entreteniment".
Siguin quines siguin les raons, la seva proliferació, com si d'una mala plaga es tractés, està afectant molt negativament la convivència i la qualitat democràtica de la societat. El que fa uns 100 anys era sinònim de diàleg, avui és sinònim d'exasperació i, en molts cops, de degradació de la convivència.
La democràcia, especialment en la seva vessant deliberativa, té en les tertúlies un problema. Clar que, també en aquest cas, resulta molt fàcil responsabilitzar-ne els tertulians.
No crec que es pugui dir allò de "cada societat té els tertulians que es mereix" però tampoc que tertulians, polítics, sindicalistes, empresaris o periodistes tinguin tots els defectes del món en una societat composta per ciutadans plens de virtuts. Molts dels nostres problemes requereixen de més autoexigència ciutadana.
És cert que no es pot generalitzar, perquè alguns programes tenen un nivell molt digne. Però no em negaran que la degradació del concepte tertúlia i, més encara, tertulià és generalitzat.
Sí, ja sé que a Catalunya és diferent. Segur? No serà que nosaltres estem més acostumats a l'estil casolà dels nostres "hooligans"? A casa nostra també és freqüent veure ridiculitzar o anatemitzar els qui no pensen igual. Especialment en el darrers temps.
Però més enllà de l'estil més mediterrani o mesetari dels tertulians, la realitat és que la immensa majoria de les tertúlies no contribueixen gaire a millorar la qualitat de la democràcia que, recordem, té un fort component deliberatiu.
I no sols no ajuden a la qualitat democràtica sinó que contribueixen a la seva degradació. Avui el nivell de crispació o de barricada que es viu a les tertúlies no correspon al de la societat -molt més assossegada- ni tan sols al del món de la política. No crec que sigui el debat polític el que contamini crispació a les tertúlies. La degradació abasta tots els àmbits de la vida i no s'atura ni davant de drames humans, com la mort de l'actor Alfons Bayard, al que el seu amic Álex Brendemühl li ha dedicat un "in memoriam" que cal llegir per entendre el que ens està passant.
Posats a buscar explicacions al fenomen, en suggereixo algunes. Una d’antropològica: les dosis de violència, física o verbal, que tenen totes les societats té en aquestes tertúlies un tub d'escapament. Com ho és també la necessitat de disposar d'enemics als que combatre i culpar de tots els nostres mals. També hi ha raons ideològiques: les tertúlies són una manera molt planera i efectiva de colonitzar les nostres ments d'ideologia dominant, sigui quina sigui aquesta.
Crec que també hi ha raons econòmiques. Molta gent - bé, de fet, no són tants- viuen, en el sentit literal del terme, dels ingressos obtinguts com a tertulians. I per si fos poc, el gènere radiofònic i televisiu de les tertúlies és, en termes comparatius, molt barat de produir. Pocs costos per hora d'emissió i "entreteniment".
Siguin quines siguin les raons, la seva proliferació, com si d'una mala plaga es tractés, està afectant molt negativament la convivència i la qualitat democràtica de la societat. El que fa uns 100 anys era sinònim de diàleg, avui és sinònim d'exasperació i, en molts cops, de degradació de la convivència.
La democràcia, especialment en la seva vessant deliberativa, té en les tertúlies un problema. Clar que, també en aquest cas, resulta molt fàcil responsabilitzar-ne els tertulians.
No crec que es pugui dir allò de "cada societat té els tertulians que es mereix" però tampoc que tertulians, polítics, sindicalistes, empresaris o periodistes tinguin tots els defectes del món en una societat composta per ciutadans plens de virtuts. Molts dels nostres problemes requereixen de més autoexigència ciutadana.
