Aquests dies, i arran dels “conflictes de protocol” suscitats entre el govern espanyol i el govern català, m’han vingut a la memòria algunes anècdotes viscudes directament o indirectament al llarg dels anys.
Vagi per davant que considero que l’actitud del govern espanyol és d’un menyspreu a les institucions catalanes que no es pot passar per alt, malgrat que crec que, en ocasions, la dignitat institucional, la condició d’honorable o d’excel·lentíssim i l’exigència de respecte institucional està en altres detalls. Però aquesta seria una altra reflexió.
Anem a les anècdotes, que no ho són tant, perquè expressen valors. Als anys 80, el president Pujol va prohibir al conseller de Treball, Oriol Badia, anar de casa seva a Terrassa al seu despatx a Barcelona en els Ferrocarrils de la Generalitat, i el va obligar a anar-hi en cotxe oficial. Segons em va confessar en Badia, a qui coneixia d’abans com advocat de petites empreses del Vallès, davant la seva explicació que en tren trigava molt menys, el president Pujol li va donar un argument de pes: “Massa ens ha costat recuperar la Generalitat com per ara no cuidar la dignitat del càrrec”.
Ara fa 24 anys, el president Pujol es va negar a participar en l’acte del 25è aniversari de CCOO de Catalunya perquè va exigir parlar després de l’amfitrió, el company i secretari general José Luis López Bulla. En lloc seu va venir el conseller de Treball, Ignasi Farreres, menys litúrgic; però els conflictes es van reproduir amb l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall. Al final, els va resoldre la vida: en Pascual va arribar tard, quan l’acte ja havia començat i les cadires havien estat repartides.
En l’acte de comiat a Cipriano García, fundador de CCOO i pare del projecte de “sindicat de classe i nacional”, mort mentre penjava una banderola d’ICV-EUiA a Castelldefels durant la campanya de les municipals, es va generar un bon xafarranxo entre els protocols de diferents institucions. Al final, es va acabar amb unes paraules meves pujades de to, recordant que estàvem enterrant un dels nostres. I que malgrat era una cerimònia civil, no deixava de ser un enterrament. Tot el cel posat per les institucions en estar en primera fila en el seu enterrament va desaparèixer quan vam demanar un reconeixement al Cipri en forma de nom a un carrer de Barcelona.
I la darrera. En constatar que també durant el Govern tripartit les autoritats militars i eclesiàstiques tenien en els actes civils una presència preeminent davant altres participants, vaig preguntar a què es devia i la resposta va ser un Decret de Protocol, sembla que de fa molts anys, que així ho estableix, i que desconec si a hores d’ara encara és vigent.
