Des de fa algun temps vinc observant quealguns periodistes, articulistes i opinadors són capaços de fer llargues i interesants reflexions sobre política catalana sense parlar dels InCitables o parlar d'ells i elles sense citar-los.
Crec recordar que el primer cop que m’hi vaig fixar -no eraencara diputat al Congrés- va ser en llegir un interesant article sobre el bloqueig de la política catalana en el que no apareixien els InCitables. En aquell momentvaig pensar que per a l'autorde l'article els InCitables eren una dada irrellevant de la política catalana. Em va sorprendre, perquè no estava lluny un temps en què els InCitables eren objecte de critiques, les pròpies i les que en forma de carambola es dirigien als altres. Però tractant-se d’anàlisi política, tot és opinable.
Més endavant vaig comprovar quela cosa anava a més, en alguns articles es lloaven determinats comportaments, accions o iniciatives dutes a terme pels InCitables, però continuaven sense ser citats.
He estat molt de temps dubtant entre si tocava, o no, compartir els meus pensaments. Sempre he cregut que les persones tenen les seves raons per fer el que fan. I que elrisc de lectures una mica paranoiques el tenim tots. No volia caure en aquest risc.
Però per fi he decidit sortir de l'armari. I el motiu es alguna crònica o article referit a la polèmica sobre la Sindicatura de Comptes, on després de lloar al candidat vetat, no hi hacap referència als InCitables, que en aquest cas eren els que havien proposat al candidat finalment no elegit.
Aleshores es quan he pensat que el problema igual no està en el meu subconscient. Em permetreu queno citi els noms dels que no citen als InCitables. En contra del que podríeu haver pensat són amics meus i crec que dels InCitables.
I l'amistat està per sobre de tot, fins i tot dels InCitables.
