Per si no estava clar, la crisi ha fet evident que l’economia i el “lliure mercat” generen grans desigualtats socials. També ha posat de manifest la importància del sistema fiscal per redistribuir la riquesa que el mercat distribueix de manera tan injusta. D’aquí, la diferència entre països amb sistemes fiscals forts i progressius i d’altres, com Espanya, amb fiscalitat anorèxica i regressiva. Des de mitjans dels anys 90 el sistema fiscal espanyol ha deixat de complir la seva funció de redistribuir de manera socialment justa la riquesa. Reducció d’impostos al capital, tractament vergonyós de les SICAV, desaparició de l’impost de patrimoni i en moltes CCAA de l’impost de successions i donacions. I connivència social i política amb el frau fiscal i amb l’elusió fiscal dels poderosos.
És tan evident l’escandalosa distribució dels impostos i el tractament beneficiós per a les grans fortunes a molts països del món, que els rics dels EUA i de França s’han sentit obligats a demanar que els apugin els impostos. Serà mala consciència, serà fariseisme, serà la por a les conseqüències de tibar massa la corda, però les declaracions de Warren Buffet, Soros i d’altres han estat un toc d’alerta.
I mentre, els rics catalans i espanyols callats, en uns dels països amb un sistema fiscal més raquític i amb més desigualtats internes. Però si els rics espanyols estan callats, els seus representants polítics o socials han parlat.
Hem escollit tres exemples de declaració dels representants polítics dels rics i dels seus lobbys:
En ple debat sobre la possible supressió de l’impost de successions i donacions, el diputat de CiU al Congrés espanyol, Sr. Sánchez Llibre, el va qualificar com a “l’impost de la mort”, utilitzant la mateixa metàfora que havia utilitzat la Sra. Sarah Palin del Tea Party per referir-se a la reforma sanitària d’Obama, a la que va qualificar com a “reforma de la mort”.
Uns mesos després, el president del govern català, Sr. Artur Mas, va desqualificar qualsevol canvi en el sistema fiscal amb l’argument, tan usat com fals, que apujar impostos als rics podria dificultar la creació d’ocupació. De fet, la seva reflexió d’aleshores es podria resumir en la frase adreçada a les treballadores i treballadors catalans: “La situació requereix que us repartiu el salari entre vosaltres, que els beneficis del capital no es poden tocar i d’impostos ni parlar-ne”.
I ara fa uns dies el president de la CEOE, Sr. Juan Rosell, demanava un esforç a rics i funcionaris tot posant-los en el mateix sac a l’hora de parlar de sacrificis. Ignorant que els rics tenen privilegis i els funcionaris només drets, i no tots. Que els drets dels empleats públics no són privilegis. I amagant que el 25% dels empleats públics tenen contractes temporals i que una part d’ells tenen salaris que superen en poc els 1.000 euros. Alguns molts qualificats, com el personal de recerca de les universitats.
És clar que aquestes i moltes altres reflexions les ha resumides, de manera brillant, amb una imatge l’amic Alfons López, amb la seva col·laboració especial per al “Bloc del Coscu”.
