viernes, 26 de agosto de 2011

LA RUTA DELS 3 REFUGIS : ULL DE TER, COMA DE VACA, CARANÇA



























Hi ha rutes que al hivern estan reservades per a persones bens preparades, tant física, com a tècnicament, però que a l’estiu son assequibles a molta gent. N’hi ha prou amb que t’agradi la muntanya i gaudir de la natura. Bé i una mica de gust per triscar pics. Exactament una de les aficions que comparteixo amb la meva companya, la Tona.



Total, que aquest estiu i unes hores abans que en Zapatero anuncies la proposta de reforma constitucional, ens anem a fer la Ruta dels Tres Refugis, sense ni imaginar que el President del Govern Espanyol estava a punt d’anunciar el que el diputat Antonio Gutiérrez ha qualificat com la “darrera feina bruta del President espanyol per la dreta”.



La ruta dels tres refugis passa per paratges en que ja haviem estat molts cops. Sobre tot per la part de Carança, - indret al que no em cansaria d’anar per molts cops que hi vagi -. Però potser la gràcia estar en fer-ho en forma de ruta circular. L’ordre dels refugis es aleatori, tot i que per començar i acabar sembla que el d’Ull de Ter es el punt de partida més recomanable. La desconnexió ha estat total, entre d’altres coses perquè una bona part del recorregut no disposa de cobertura telefònica, però sobretot, perquè per desconnectar no hi ha res com l’alta muntanya i la tranquil·litat d’esperit que transmet.



Trobareu bones indicacions tècniques d’aquesta ruta en moltes de les pàgines web especialitzades. O sigui que el que be ara es només una descripció del que hem fet nosaltres i ni de lluny pretén ser una indicació, ni tan sols un suggeriment..



El primer dia, sortida a primera hora des de l’aparcament de l’Estació d’Esquí de Vallter 2000, Coll de la Marrana (2515 m), pujada al Pic de Bastiments (2881 m) i per la cresta fronterera i la Collada de les Comes del Mal Infern fins al Pic del Infern (2860 m). Baixada pel Portell, passant per la Cabana (telèfon d’emergència dels Bombers) fins trobar la GR11 que ens apropa fins la capçalera del Riu Freser. Baixada per la Coma del Freser, aturada per banyar-se a les aigües de la capçalera del Freser i després, com a nou, cap al Refugi de Coma de Vaca. La darrera vegada que havíem estat encara no estava reformat – o sigui que fa molts anys – i com era fora de temporada d’estiu varem fer nit en el lliure. Per això, varem tenir una grata sorpresa pel bon condicionament i funcionament del Refugi. Felicitats.



El segon dia, sortida des de el Refugi de Coma de Vaca, recuperant alçada pel riu de la Coma de Vaca, fins situar-se sota la muralla pedregosa que fa companyia al Pic de Torreneules. Pujada directa i pel dret fins el Puig de la Font Negra (2730 m) i després carenejant fins trobar el Coll de Nou Creus. Per cert, aquesta no es el camí més recomanable. Si es vol, es pot pujar directament al Coll de Carança seguint les aigües del Coma de Vaca fins al coll. Des de el Puig de la Font Nega i per la carena fronterera vam anar cap al Coll de Carança. En pocs minuts ja es divisen els primers llacs – de tots colors – i només queden tres horetes fins arribar al Refugi de Ras de Carança. Amb una aturada per fer una banyadeta al Estany Gran de Carança i arribar a temps de trobar lloc per dormir – no fan reserves – . Es tan forta l’atracció per les gorges de Carança que despr´s de dinar, no podem evitar anar a saludar-les. Però després de 550 metres de baixada i quan ja les teníem a mà, una forta tempesta d’estiu recomana girar cua i recular cap al Refugi.

El tercer dia, sortida a primera hora – com sempre – des de el Refugi de Ras de Carança per trobar-se amb la GR 10 que ens portarà a la Vall de Bassibers o Bassibes pels mapes francesos. Es la única part del recorregut que no havíem fet mai. Sincerament molt maca, el silenci i la solitud encara son més potents que en anteriors dies. Ho ratifiquen els isards i les marmotes – entre d’altres animals que ens venen a saludar- . La marmota, aquest animal que ha servit per una de les moltes formes de colonització cultural anglosaxona. Que alguns hagin descobert el dia de la marmota als EUA quan el més fàcil es recordar que “ Quan la Candelera plora l’estiu es fora, quan la candelera riu l’estiu es viu”, no deixa de ser una forma de papanatisme. Una pujada fàcil, tranqui-la i gens perdedora – a diferència del que ens havia advertit el guarda del Refugi de Carança-. En arribar al Coll del Gegant o sigui del Pic de Bastiments des de la vessant Nord i donar una ullada cal al Sud, descobreixes que l’encant de tres dies de natura s’ha acabat. I si amb el canvi de vegetació no hi prou, només cal que donar una ullada a les construccions de Vall Ter 2000.



Per cert, en aquests tres dies hem comprovat que els francesos mantenen el bon costum de portar als seus fills i filles a la muntanya perquè aprenguin a gaudir de la natura. Una bon senyal de la salut que mantenen als nostre germans i veïns de Pirineus. Però el més engrescador va ser parlar amb una parella de francesos que estaven fent una ruta circular. Amb dos petits detalls, venien caminant des de casa seva a la Cabanasse, prop de Mont Louis i superaven de llarg els 70 anys. Quina enveja sana, veure que com han mantingut la forma i els bons gustos per la natura.


El bloc del Coscu

Visita el meu nou bloc. https://elblocdelcoscu.cat