La Comissió d’Estudi del Procés Constituent ha començat la seva feina parlamentària amb la compareixença de diferents persones que han reflexionat i escrit sobre aquesta qüestió.
És coneguda la polèmica sobre la seva constitució, de manera que, de moment, només participem en els treballs de la Comissió els Grups parlamentaris de JxSí, Catalunya Sí que es Pot i CUP. I també assisteix a les reunions el Partit Popular.
També és oportú assenyalar que les diferents forces partidàries d’iniciar un Procés Constituent (JxSí, CSQEP i la CUP) no compartim plenament la mateixa idea de què significa aquest Procés Constituent, però això no ha estat un obstacle perquè ens poséssim d’acord en la constitució de la Comissió d’Estudi.
La concepció de CSQEP parteix de dues premisses bàsiques:
El convenciment que el sistema econòmic, social i polític nascut de la transició de 1978 està esgotat en la seva capacitat d’organitzar satisfactòriament la convivència social al nostre país. Que aquest esgotament es manifesta en la relació entre Catalunya i l’Estat i en la forma d’Estat, però no només això. Que també existeixen evidències d’esgotament pel que fa al model socioeconòmic–en aquest aspecte el problema és compartit amb tots els països desenvolupats, especialment de la UE–. I també un profund esgotament en relació a les formes de participació política de la ciutadania.
El segon factor diferenciador d’altres forces polítiques partidàries del Procés Constituent és que per a CSQEP és determinant el paper que ha de jugar el referèndum com a l’única forma democràtica per conèixer quina és l’opinió de la ciutadania sobre la relació entre Catalunya i Espanya. I que, malgrat les dificultats per articular un referèndum, és l’única proposta viable, amb capacitat per generar un ampli consens a Catalunya, suscitar acord amb l’Estat espanyol i tenir efectes jurídics i polítics concrets.
Malgrat aquestes discrepàncies amb altres forces polítiques sobre la naturalesa del Procés Constituent i el itinerari que cal seguir, que tenen en la lectura dels resultats del 27S i en la Resolució del 9N els principals elements de conflicte, hem estat capaços d’iniciar els treballs amb diferents compareixences.
Mitjançant aquestes entrades al “Bloc del Coscu” aniré informant del que crec que són els elements més significatius de cada compareixença. És obvi que serà una lectura subjectiva, com totes. En tot cas, les persones interessades sempre poden consultar les transcripcions de les intervencions i les actes de les reunions.
La primera compareixença va ser la d’Albert Noguera, professor de Dret Constitucional de la Universitat de València, qui es va centrar a definir què és, al seu parer, un poder constituent, en què es diferencia dels poders constituïts i quines són les dues grans tradicions, l’americana i la francesa, i les seves diferències, especialment en el terreny de la participació directa i de la lògica representativa. I la diferència entre sobirania popular i sobirania nacional.
En segon lloc, va aprofundir en les diferents experiències i cultures de participació en els processos constituents contemporanis, i la seva aposta per un procediment de forta participació directa de la ciutadaniades del primer moment. I en relació a aquest aspecte, va destacar el paper que han tingut els referèndums com a mecanisme participatiu previ i legitimador de l’inici del Procés Constituent.
En tercer lloc, va fer una certa classificació de les diferents experiències de processos constituents contemporanis, tot distingint entre aquells que han nascut de l’impuls del poder constituït, com és el cas de Bolívia o Equador, d’aquells en què l’impuls inicial ha estat de la ciutadania i ha estat posteriorment reconegut pel poder constituït, com podria ser el cas de Colòmbia l’any 1991. I una tercera tipologia són els casos de poders constituents que neixen d’actes d’insurrecció, com podien ser el de la Independència americana o la Revolució Francesa.
En aquest aspecte, el resum que vaig treure de la seva descripció metodològica va ser que els processos constituents o neixen d’un impuls del poder constituït, o d’un acord entre poder constituent i poder constituït, o bé de moments insurreccionals, en els quals el poder constituït és substituït pel nou poder constituent.
En el si de la compareixença d’Albert Noguera va sorgir la reflexió i el debat sobre el cas de Kosovo, que des d’algunes forces polítiques apareix com a exemple de reconeixement internacional que podria servir per a Catalunya.
És prou conegut el dictamen de la Cort Internacional de Justícia (CIJ), instat pel Consell de Seguretat de les NNUU a petició de Sèrbia.
Un dictamen que ha generat controvèrsia jurídica, però que acaba amb l’afirmació que la declaració unilateral d’independència de febrer del 2008 no és contrària al Dret Internacional.
Entorn d’aquesta qüestió, cal recordar que el procés de declaració d’independència de Kosovo no s’inicia amb la DUI o amb el dictamen de la CJI. Més aviat al contrari, aquests dos fets són el final d’un procés que té com a elements destacats la primera declaració d’independència de Kosovo del 1999 –sense cap efecte real–; el posterior conflicte militar; l’etapa de transitorietat, en la qual les NNUU adopten funcions d’administració del que era la Província Autònoma de Kosovo; la intervenció militar de l’OTAN sense autorització de les NNUU; i, en darrer terme, el que sembla més important per al desenllaç que va tenir el conflicte: la derrota de l’exèrcit serbi i el reconeixement internacional de Kosovo per part dels EUA i de bona part dels Estats de la UE, entre ells Alemanya.
La meva particular conclusió de la compareixença de l’Albert Noguera és que, fins ara, al llarg de la història els processos constituents o han estat impulsats pel poder constituït o han estat pactats amb el poder constituït o s’han imposat a partir de processos insurreccionals. I que fora d’aquests tres supòsits, no hi ha cap altra experiència.
Si la primera compareixença va ser de mirada telescòpica, la de Ferran Requejo va ser més aviat microscòpica.
Va fer una descripció molt minuciosa dels diferents aspectes jurídics i polítics que cal tenir presents, començant per l’exposició de les diferents teories de la democràcia i teories sobre procediments deliberatius, recordant les diverses teories existents sobre legitimitat constituent. I la seva opinió sobre l’existència d’almenys nou pols diferents sobre processos constituents: el lliberal, el socioeconòmic, el nacional, el de l’ordre i la seguretat, el federal, el dels valors postmaterialistes, el cultural. Així fins a nou pols diferents, amb tensions entre ells.
De la seva intervenció, jo vaig retenir alguns aspectes a tenir presents.
Que el Procés Constituent ha de ser inclusiu, perquè ningú per si sol té resposta a tot, i per respondre al màxim de necessitats cal incorporar el màxim de mirades i aportacions.
Que el Procés Constituent ha d’escollir entre el que és principal i el que és secundari, perquè encarar tots els objectius al mateix temps pot portar a la paràlisi i al fracàs.
Sobre els processos constituents va identificar unes onze maneres diferents d’enfocar-los, a partir de l’experiència comparada.
En algun moment de la seva compareixença va aclarir que el Procés Constituent podia anar orientat tant a una nova Constitució com a la reforma de l’existent. I en aquest aspecte va citar l’experiència d’Irlanda, a la qual va dedicar bona part de la seva intervenció, destacant els moments de participació ciutadana dels moments de participació institucional.
També va descriure les potencialitats que aporten les innovacions tecnològiques als processos de participació ciutadana i els diferents riscos existents, des de l’escassa participació de la ciutadania a la patrimonialització per petits grups, amb poca o nul·la legitimitat, que es poden apropiar del Procés.
Una conclusió seva es que cada país ha de construir el seu propi model de Procés Constituent, a partir de les seves pròpies experiències i de les que puguin ser útils d’altres casos.
I en la part final de la seva intervenció, parlant de possibles escenaris per a Catalunya, va insistir en què no tenim referents al món d’elaboració d’una Constitució sense acord previ amb l’Estat. Millor dit, amb un no acord amb l’Estat.
I dibuixant un possible escenari per a Catalunya, Requejo va distingir entre una primera fase de participació ciutadana, d’identificació d’objectius i propostes que, segons ell, és possible fer-la dins de l’actual legalitat, del marc legal espanyol, i d’una segona fase, la institucional, que no és possible desenvolupar en l’actual marc constitucional espanyol.
Sobre la primera fase va dibuixar dotze ítems de procediment a tenir present per estructurar la participació ciutadana, descartant clarament l’exemple islandès.
Sobre la segona fase, la institucional, va recordar la impossibilitat de procedir a la substitució d’una legalitat vigent per una altra legalitat, sense la existència d’un procés pactat o al menys reconegut pel poder actualment constituït, amb comentaris crítics sobre el procés usat per tramitar les tres lleis de desconnexió.
I una tercera fase, la final, referendària, que Ferran Requejo planteja que ha de ser sobre el total del text i no per blocs, per evitar maniobres partidistes.
En la segona sessió de la Comissió que celebrarem el proper dimarts 19, compareixeran Marco Aparicio Wilhemi, José Antonio Pérez Tapia i Joan Subirats.
