CLIMA Y ENERGÍA, SEGÚN RAJOY

Rajoy nos presenta las conclusiones del Consejo Europeo en materia de Clima y Energía, intentando que olvidemos su política energética. Una vez más, entre lo dicho y lo hecho cualquier parecido es pura coincidencia.

Durante toda la legislatura el Gobierno Rajoy ha continuadoapostando por alargar la preeminencia de los combustibles fósiles. Se ha castigado lasenergías renovables, poniendo en riesgo muchas inversiones yla seguridad jurídica que debe garantizar cualquier sociedad democrática. Se está penalizando el autoconsumo con una fiscalidad injusta e ineficiente que supone un impuesto al sol. Se impulsan prospecciones que comportangran impacto ambiental y que afectan a sectores económicos sostenibles en zonas como el Golfo de León o Canarias. Con la coartada de hacer de España un Hub gasístico, se está incentivando la compra de un gas que no necesitamos y que puede terminar en una nueva burbujaespeculativa que si explota acabarán pagándola losespañoles.

En materia de cambio climático, la política del PP es desastrosa. Ridiculizando su existencia, minimizando su impacto y sobre todo reduciendo los recursos presupuestados que en el 2015 se sitúan en los niveles del 2005.

La política del Gobierno Rajoy está atrapadaen la tela de araña de una relación oscura con los lobbies energéticos yde la construcción. Que además está en el origen de la malversación de recursos públicos, con proyectos fallidos como el Castor que acabará costando 4.700 millones de euros a los ciudadanos, o autopistas que deben ser rescatadas con recursos públicos. Y lo quees peor que está en el origen de la corrupción sistémica que vive este país.

El debate del Consejo Europeo se produce el mismo día que Endesa protagoniza el último capítulo - por ahora- de un gran fiasco, una gran estafa. Lo que fue una empresa pública española, cuya privatización inició PSOE y culminó el PP ha terminado troceada y saqueada.

La historia de Endesa es la del capitalismo parasitario español. Con la excusa de la liberalización energética, que nunca se ha producido, se privatizó a dos manos por el bipartidismo PSOE-PP, siempre con el apoyo de CIU, para ponerla en manos de los amigos. Con el papanatismo que caracteriza a las élites españolas, la privatización de Endesa se produjo mientras el resto de grandes países europeos mantenían la propiedad pública de sus empresas energéticas.

Gobernando Aznar primero y Zapatero después, se abortaron procesos de concentración empresarial en el sector energético. Con momentos tan esperpénticos como el de "Endesa antes alemanaque catalana". La historia ya es conocida, un gran proceso especulativo con el precio de las acciones de Endesa, que benefició a unos pocos, entre ellos la familia Entrecanales, propietaria de Acciona con un pelotazo de 1.700 millones de euros. Para terminar siendo propiedad de una empresa pública italiana, Enel.

Y el final no puede ser más escandaloso. Endesa reparte hoy 14.500 millones de Euros de dividendosque cobrará mayoritariamente Enel y con los que comprará la división latinoamericana de Endesa. Aunque para repartirdividendos Endesa deba endeudarse con un crédito concedido por otra empresa del grupo italiano Enel.

Al final, Endesa no es catalana, tampoco española, tampoco pública, tampoco multinacional. Sólo un empresa saqueada y troceada.

Es sólo un ejemplo de las consecuencias de la apuesta de los Gobiernospor un capitalismo concesional yparasitario que se apropia de los beneficios y socializa las pérdidas. Un modelo absolutamente incompatible con la eficienciaenergética, con políticas para reducir el impacto de cambio climático.

A QUÈ SE’NS CONVOCA EL 9N?

La darrera jugada de “fet i amagar” de Mas per donar-se cobertura política amb la que tapar la renúncia a la consulta del 9N, que sempre havia dit que no es produiria, està generant molta confusió i un debat viciat.

Per fer una reflexió serena no està de més començar recordant algunes evidències. L'objectiu de la consulta del 9N era iniciar un procés democràtic per decidir una nova relació entre Catalunya i Espanya. I fer-ho de l’única manera que es pot fer, donant en primer lloc la paraula a la ciutadania de Catalunya.

No hauríem d’oblidar que per molt que rodi el món tornarà al born. No hi ha una altra manera de resoldre el conflicte que amb l'exercici democràtic del dret a decidir i amb negociació, primer per fixar les regles del joc i després per materialitzar políticament el resultat de la consulta. És el que han fet ambdues parts a Quebec i Escòcia. Ni la negació del dret a decidir dels catalans ni l’unilateralisme tenen sortida. Poden servir per mantenir la tensió i adhesió a les posicions polítiques d'alguns, però no resolen el conflicte.

Com no ho fa la proposta anomenada "procés participatiu" que substitueix la consulta i que continua instal·lada en la més absoluta confusió. Amb l'excusa de no donar pistes a l'Estat per impedir una nova impugnació, Mas no explica a la ciutadania a què ens convoca. O pitjor, com ha fet durant tot el procés, diu una cosa i el seu contrari.

Ens diu que es tracta d'un procés participatiu i en canvi la campanya institucional ens crida a decidir, com si la consulta encara estigués viva. Tots els actes posteriors que s’han fet es desenvolupen com si es tractés d’una consulta amb garanties democràtiques. De fet, no podem descartar una darrera jugada de Palau, amb la qual en els propers dies se'ns digui que el procés participatiu es converteix novament en consulta. Sincerament no crec que aquesta manera d'actuar ajudi gaire a dignificar i legitimar el dret a decidir.

Hores d'ara no sabem què acabarà sent el 9N, però  ja sabem el que no serà.

No serà el procés de participació democràtica previst per conèixer l'opinió de la ciutadania de Catalunya. Un procés democràtic requereix almenys tres condicions:  regles clares i públiques, debat lliure i plural entre les diferents posicions i criteris nítids per mesurar els resultats. I cap d'aquestes tres condicions es donen.

El 9N pot acabar sent moltes coses: Un acte de mobilització social per mantenir la tensió i cobrir el buit deixat per la consulta.

Pot ser, tal i com ha dit Carme Forcadell, la primera volta d’unes eleccions plebiscitàries per proclamar la independència.

Pot ser una mena d’eleccions primàries entre CDC i ERC per veure com s’encaren unes eleccions anticipades.

O pot acabar sent el primer acte de la campanya de Mas per a unes eleccions plebiscitàries. La tensió d'aquests dies entre CiU i ERC fa pensar que Mas està treballant per aquesta darrera opció.

I si es continua per aquest camí de confusió i manipulació no ho sabrem fins el 10N, quan Mas, en funció de la participació, decideixi què és el que més li interessa. Aquest és el major risc d'un procés confús i sense regles clares, que es presta a la més gran de les manipulacions.

I aquestes són les raons per les quals alguns no volem compartir el que pot ser el darrer engany a la ciutadania i hem proposat altres alternatives.

ICV-EUIA hem estat en la defensa unitària del dret a decidir i en el procés de la consulta des del començament fins al final i hi seguirem estant.

Hi hem estat, aportant la transversalitat social que suposa una organització en què ens trobem federalistes i independentistes. Hi hem estat, aportant el que ningú més ha fet, el suport dels nostres aliats espanyols i europeus. Hi hem estat amb més lleialtat que ningú, suportant en moltes ocasions que el que era un acord pel dret a decidir s’instrumentalitzés en favor d’una opció legítima, la independència, però que no és l’única possible. I hi hem estat fins que el president ha reconegut que no era possible fer la consulta amb garanties democràtiques, malgrat que feia setmanes que era evident que Mas i el seu govern no parlaven clar a la ciutadania.

ICV-EUiA com a organització no podem avalar ni donar suport a una proposta confusa, que es presta a la manipulació de la ciutadania i que no ha estat consensuada pels partits que estàvem en l’acord de la consulta. El que tampoc farem serà confrontar-nos amb aquelles persones que creuen que el dia 9N cal participar com si d’una votació es tractés. Però el que no se’ns pot exigir és que fem seguidisme del que creiem és un engany a la gent o no expliquem el que hem decidit col·lectivament, per por a quedar fora de l’imaginari d’allò que algú ha decidit que és l’única opció possible el 9N.

L’única manera de no llevar-nos el 10N amb una sensació d'engany col·lectiu és treballar per aconseguir un 9N de mobilització social al servei del dret a decidir, que és el que ens uneix a la majoria de la ciutadania.

Necessitem una mobilització que no es pugui confondre amb un placebo de consulta, perquè no podem deteriorar ni desgastar el valor i la força de la consulta democràtica per la que haurem de continuar lluitant. Un procés participatiu que s’acabi convertint en un acte de militància d’un sector de la societat amb l’exclusió de la resta no ajuda a legitimar el dret a decidir ni a avançar.

Necessitem una mobilització que agrupi el màxim de ciutadans al voltant d'un objectiu que encara no hem assolit, el dret a decidir.

És legítim que alguns vulguin fer del 9N un crit en favor de la seva proposta d’independència. No és honest que li diguin a la ciutadania que el seu objectiu d'independència es pot assolir de manera unilateral. O que es pretengui fer desaparèixer de l'escenari aquelles persones que volen exercir el dret a decidir per avançar en una proposta federal.

Si alguna cosa ens explica la història, la darrera vegada en forma d'Assemblea de Catalunya, és que el que ens fa més forts i ens permet avançar més són propostes que apleguin el màxim de sectors socials, encara que puguin semblar menys agosarades. I això, aquí i ara, és la mobilització al voltant de l'exigència del dret a decidir.

Encara estem a temps d'evitar la confusió sobre el 9N i la seva manipulació partidària, intentant una proposta unitària de mobilització social al voltant de l'exigència de dret a decidir, que és el que ens uneix i ens dóna més força democràtica.

Aquesta ha estat des del primer moment la proposta d'ICV-EUiA i la que defensarem.

AL RESCAT DE FLORENTINO

Aquesta setmana el Congrés dels Diputats debat un Decret Llei, el que fa 60 en tota la legislatura, que no té un altre objectiu que sortir al rescat econòmic de Florentino i el seu Projecte Castor. Un capítol més dels rescats-estafa amb recursos públics del capitalisme concessiu i parasitari que viu en concubinat permanent amb el poder polític.

I per als qui creuen que això és un virus espanyol que només es contagia a la llotja del Bernabeu, caldrà recordar-los que el primer rescat d'aquesta crisi, abans que el financer, va ser el de les autopistes radials de Madrid i es va acordar gràcies a una esmena de CiU als PGE 2011. La beneficiària també era una empresa amb participació de Florentino.

Estem davant de la penúltima etapa de la bombolla del gas. Iniciada amb la compra massiva a futur de gas natural amb l'objectiu, es va dir, de garantir el subministrament elèctric a partir de centrals de cicle combinat. Unes centrals, construïdes per les empreses de sempre, que avui estan ocioses i que comporten un sobrecost en el rebut de la llum i són un obstacle al canvi de model energètic. Això sí, les empreses que les van construir van fer l'agost.

Com a part d'aquest procés especulatiu s'han construït dipòsits de emmagatzematge de gas, entre ells el conegut com a Castor. Cal recordar que l'adjudicació es va produir ben entrat el 2010, quan la crisi ja era evident. Es tracta, doncs, d'un projecte que no era necessari i no era viable, com ara s'ha demostrat.

Un projecte que inicialment s’ubicava en territori català. I varen ser les exigències mediambientals dels consellers d'ICV-EUiA, l'oposició del territori, entre ells de la Plataforma del Sènia, i diferents estudis els que varen forçar els seus promotors a canviar la ubicació inicial, situant-lo en les costes de Castelló, on la connivència política ha estat total. Per fer-ho, el govern Zapatero, gran avalador del projecte, va haver fins i tot de modificar les coordenades territorials que separen les dues CCAA.

El resultat ja el coneixem: s'han produït sismes que han afectat els pobles propers, tant de Castelló com de Catalunya, que han obligat a  la paralització del projecte.

Es tracta d'un projecte inicialment pressupostat en 850 milions d'euros, pel qual ara Florentino en rebrà 1.350, i que costarà 4.700 milions a pagar pels usuaris del gas en 30 anys. Això sí, en el Decret Llei, ni una paraula ni un euro per compensar els danys causats als veïns.

Com en algunes novel·les negres, aquest és un crim en què han participat més d'un sospitós. El govern Zapatero no sols va donar suport a la bombolla del gas, sinó que li va fer un vestit legal a mida a les empreses. Zapatero va aprovar un Decret l'any 2008 que és el que ara utilitza el govern del PP com a coartada per aprovar la hibernació de Castor i com a fórmula per rescatar amb 1.350 milions d'euros una de les empreses de Florentino.

Però el PP no es pot excusar en aquest Decret per justificar el rescat de Florentino. És evident que en aquest cas, a més de la responsabilitat de l'Estat, existeix la de l'empresa concessionària que hauria d'haver fet estudis i descartat aquesta ubicació. Per això és una barbaritat que s'acordi aquesta indemnització a l'empresa concessionària, sense tenir present les seves responsabilitats. Especialment, quan encara estan actius recursos judicials contra la concessió i s'està pendent d'estudis que avaluïn les responsabilitats.

Sorprèn la rapidesa i la diligència de l'Estat en aprovar aquesta indemnització, que contrasta amb els obstacles que reben els ciutadans en els seus conflictes amb l'Administració Pública.

La raó la tenim en què aquest projecte ha estat finançat amb recursos del Banc Europeu d'Inversions i amb finançament extern, que en cas de rescissió anticipada de la concessió provoca el retorn anticipat del crèdit. I seguint les regles de joc del peculiar capitalisme concessiu que mana a Espanya, el lliure mercat només regeix per repartir beneficis, no per assumir riscos o pèrdues.

El més greu de la situació és que, mentre es perpetra aquest rescat-estafa, la dinàmica especulativa del sector gasístic continua. Les empreses continuen comprant gas natural a futur, provocant una sobrecapacitat gasística i convertint Espanya en el primer importador de gas d'Europa. El lobby energètic vol aprofitar la crisi ucraïnesa per fer d'Espanya un gran centre distribuïdor, comercialitzador de gas.

Més enllà del que significa aquesta aposta en termes de perpetuació d'un model basat en combustibles fòssils i d'obstacle al canvi de model energètic, el que no es pot acceptar és que aquestes apostes del capitalisme concessiu i parasitari es facin sempre a costa dels ciutadans.

La crisi també ha estat la coartada per fer d'Espanya el paradís del socialisme del capital. Els beneficis continuen sent privats, mentre les pèrdues sempre se socialitzen.

A ben segur que el Decret Llei serà aprovat amb els vots del PP i veurem de qui més. Però haurem de continuar la lluita social i jurídica per evitar que aquest nou rescat-estafa es consumi. La tasca feta pel Síndic de Greuges de Catalunya obre la porta a l'esperança.

TRABAJO DIGNO

La Confederación Sindical Internacional (CSI) ha querido dar más visibilidad ala lucha por un Trabajo Decente en todo el mundo, situando el 7 de octubre como momento de confluencia de las reivindicaciones de los trabajadores de todos los países.

La CSI es consciente que la única manera de hacer frente y revertir un modelo de globalización sin derechos ni reglas, es globalizar los derechos, entre ellos el de un trabajo digno, y globalizar las normas que regulan las relaciones laborales.

Trabajo digno significa cosas distintas en función de cada país. Enalgunos aún comporta abolir formasde trabajo esclavo, de la que en muchos casos se beneficianempresas transnacionales que se aprovechande este modelo de globalización sin reglas ni derechos.

En España el Trabajo Dignopasa por detener el proceso de grave precarización de las condiciones de trabajo. Ypara conseguirlo una condición necesaria - aunque no suficienteni la única- es revertir las Reformas Laborales aprobadas conla coartada de la crisis económica.

Izquierda Plural (IU, ICV-EUiA, CHA) quiere contribuir aldebate y a las soluciones con propuestas propias para demostrar que sí existen alternativas y para ello hoy presentamos en el Congreso de Diputados una Proposición No de Ley que, después de hacer balancede estos años, propone 50 líneas de actuación para avanzar en la dignificación del trabajo. Esperemos que el Reglamentodel Congreso permita discutirla pronto.

Pretendemos dar marcha atrás en la precarización que han promovidola Reforma Laboral de Zapatero del 2010 y sobre todo la del 2012, aprobada con los votos de PP y CIU.

Las dos reformas no tienen la misma intensidad en cuanto a precarización se refiere, pero desgraciadamente una vez más se confirma que, cuando el PP da una patada a la puerta de los derechos para arrumbarla, alguien antes le ha facilitado latarea, haciendo saltar la cerradura. Por eso solo resulta creíble un compromisode dar marcha atrás en las Reformas Laborales, si ello incluye la aprobada por el Gobierno Zapatero en 2010.

Nuestra propuesta pretende recuperar derechos usurpados aprovechando la crisis económica.  Entre ellos, los derechos de negociación colectiva, para recuperar la fuerza vinculante, la capacidad de obligar de los convenios colectivos, porque sin la herramienta de la negociación colectiva es imposible construir derechos en un modelo productivo profundamente diversificado.

Pero no sólo se trata de recuperar derechos, también se trata de generar nuevos. Por eso proponemos abordar la gran asignatura pendiente de nuestro modelo de relacioneslaborales y nuestra legislación laboral, que no es otro que intervenir en las nuevas formas de organización del trabajo, en las cuales las viejas recetas del Derecho del Trabajo ya no son útiles.

En este sentido, proponemos regular en el ámbito laboral la responsabilidad de los grupos de empresa, como ya se hace en el ámbito fiscal y mercantil, para garantizar que las responsabilidades se pueden exigir a quienes en último extremo toman las decisiones y obtienen los beneficios.

También ofrecemos alternativas para encarar los procesos de externalización productiva que se lleva a cabo a través de las cadenas de subcontratación. Hoy se produce una escisión de responsabilidades entre la empresa que controla el mercado y los productos y la que se responsabiliza de la producción de bienes o servicios. Esta lógica está sirviendo para eludir responsabilidades empresariales y sobre todo para romper plantillas, impidiendo la construcción de solidaridad entre trabajadores. La subcontratación en cadena es de largo el más grave de los factores que provocan segmentación entre trabajadores

Nuevos derechos para hacer realidad, y no sólo música celestial, la conciliación de vida laboral y personal. Pretendemos acabar con la esquizofrenia que supone que las medidas de conciliación se queden en las puertas de la empresa, donde reinan de manera absoluta las necesidades productivas, de competitividad y la facultad exclusiva y unilateral de las empresas. De manera que en la práctica la conciliación o queda en papel mojado o bien se hace depender de la buena fe o la inteligencia empresarial. En este sentido van algunas de nuestras propuestas para un nuevo derecho, el de la conciliación de vidas en una sola persona.

Y en materia de precarización de salarios, que es hoy uno de los caminos directos a la pobreza de los y las trabajadoras con empleo, pretendemos actuar en un doble sentido. Limitando facultades empresariales o dicho en positivo, reforzando los derechos de negociación colectiva. Y actuando legislativamente allí donde la Ley tiene más capacidadreguladora, en el Salario Mínimo.

Si se quiere evitar la presión a la baja de los salarios, deberíamos comenzar por detener la degradación del Salario Mínimo Interprofesional. Una actuación sobre el salario mínimo tendría un efecto rehabilitador en relación a la precarización generalizada de los salarios. Y el camino pasa por dar fuerza legal al compromiso de acercar progresivamente nuestro SMI al objetivo de la Carta Social Europea de que el salario mínimo sea el 60% del salario medio de cada país.

Con esta Proposición No de Ley, Izquierda Plural pretendemos que los debates laborales y sociales no queden sepultados en el Congreso y la sociedad por el inmenso ruido de fondo que provoca un concepto de la política, centrado en discutir de las cosas de los políticos y no las de la ciudadanía.

También queremos poner de manifiestoque sí existen alternativas y contribuir con nuestro granode arena a construirlas. Somos conscientes que en un contexto de mayoría absoluta y apoyo militante de CIU al Gobierno Rajoy en estas materias, nuestras propuestas tienen pocas posibilidades de abrirse paso en lo que queda de legislatura. Pero creemos que los grupos que pretendemos cambiar la mayoría de Gobierno paracambiar las políticas, tenemos la obligación de concretar nuestras propuestas y compromisos. Evitando que todo se quede en el modelo de política de envoltorio sin contenido. Es esta la responsabilidad que IzquierdaPlural ha querido asumir.